M. Ricart: ”La satisfacció personal quan arribes a dalt no es pot explicar, t’omple”
Diumenge passat el Centre Excursionista de Ripollet celebrava la 30a edició de l’excursió Ripollet-Montserrat, una data que tots els ripolletencs amants de la muntanya tenien marcada en el calendari. Una de les ripolletenques que havia marcat el dos d’abril és Montserrat Ricart, igual que la va marcar l’any anterior, i l’altre, i un abans… i així des del 1997. Aquell any, acompanyada pels veïns del carrer Calvari, va participar per primer cop a la caminada. El recorregut va ser dur però un cop a dalt Ricart es va sentir recompensada per l’esforç realitzat. Com una droga va seguir any rere any en busca d’aquesta sensació fins que al 2012 va decidir deixar de fer-la, 15 edicions en les quals ni el temps ni la salut van poder amb les ganes de pujar la muntanya que porta el seu nom. Ara participa activament en l’organització.
.
Revista de Ripollet: Com va anar la trentena edició?
Montserrat Ricart: Molt bé. El dia molt maco, el temps ens va acompanyar. Tot i que vam arribar aquí a Ripollet amb aigua, el dia va ser magnífic. Vam trobar trams amb una mica de fang però molt bé. I el més important és que ningú no es faci mal, sempre hi ha alguna persona que es troba malament o es torça el peu. Enguany dues persones no es van trobar bé però aviat van dir que ho deixaven.
.
RdR: Quina feina comporta una activitat com aquesta?
MR: No te n’adones fins que estàs a dins. Darrera hi ha molta feina, molt sacrifici i esforç pels organitzadors. Cada control és una història, s’ha de programar tot. També els avituallaments, que ha d’haver un cada cinc o sis quilometres. A part d’això, a les quatre del matí marquen el camí, perquè a les cinc hi ha gent que surt corrent, o inclús surten abans de l’hora. Per mi l’organització ho fa realment bé, hi ha unes normes que te les fan saber amb un llibret i si tu te les llegeixes no hi ha d’haver cap problema. Aquesta edició, per exemple, va haver una dona que es va parar a buscar romaní i farigola abans d’arribar a Monistrol i quan va arribar ja havia sortit l’escombra. També s’han de demanar permisos per passar pel bosc de Can Deu, per posar els controls… la protecció civil ha de vigilar quan es passa per la carretera de Sabadell. Hi ha molta feina.
.
RdR: Com has vist l’evolució del Ripollet-Montserrat?
MR: En els primers anys hi havia moltes butllofes, peus escaldats. Estem parlant de dinou o vint anys enrere, no hi havia el material que hi ha ara. El que fèiem servir abans no tenia ni punt de comparació amb el que fem servir ara. I en tema d’organització cada cop millor, mai han tingut cap problema. No t’apreten mai, tu has d’anar al teu ritme, només en el cas que tu vagis a passar l’estona, a fer fotos… al final hi ha un temps establert.
.
RdR: Perquè vas decidir deixar de fer-la?
MR: Més aviat per la pressió de la família. Em van fer veure que on havia d’anar amb la edat que tenia? Però ganes no me’n falten, per això ara els ajudo. Vaig estar a la botifarrada inicial i després a un control. Quan els veia passar em donaven molta enveja.
.
RdR: Què recordes de la primera vegada que vas participar?
MR: Ens vam animar amb els veïns i realment no sabíem on ens ficàvem. La van fer pel maig i per aquelles dates feia una solera important, a més va ser l’any que es va cremar Montserrat, per això vam arribar a dalt més tard. Ens va costar pujar des de Monistrol.
.
RdR: I què és el que t’anima a seguir tants anys?
MR: Em vaig proposar a veure si podia fer cinc anys seguits, després em vaig dir si podia fer deu, i dels deu vaig arribar als quinze. Cada any anava millorant i sortíem a preparar-nos per Collserola, a la babalà no es poden fer les coses. Val a dir que segurament hi ha gent que ha participat a més edicions que jo, però per qüestions personals potser s’han saltat algun any, per això suposo que sóc la persona que vaig fer més edicions seguides.
.
RdR: Realment és complicat aguantar tants anys no?
MR: Realment sí. Et pots trobar qüestions personals que t’impedeixin fer-la com una boda o una operació d’un familiar, són situacions que no es poden canviar. Senzillament he estat de sort.
.
RdR: Què té la muntanya que sempre us fa tornar?
MR: Suposo que és la satisfacció personal quan arribes a dalt, no es pot explicar. El primer i segon any que vaig fer l’excursió no sabia si riure o plorar. Ja se sap que no has de demostrar res a ningú, simplement és una sensació que t’omple per dins. Jo quan sé que tinc una excursió estic tres o quatre dies abans preparant-me i pensant que portaré. M’agrada pels paisatges, m’agrada el viatge fins arribar el lloc, m’agrada el trajecte…
.
RdR: Quina és la resposta de Ripollet a aquesta prova?
MR: La resposta de Ripollet és molt bona. És una prova que has de tenir un mínim de preparació. Sempre hi ha persones que la fan perquè han fet una promesa i arriben a dalt amb molta dificultat i s’han passat una setmana al llit perquè no es podien moure. Però la majoria de gent que hi participa està molt preparada per fer-la.
.
Una gran família
Farà prop de deu anys Raúl Sànchez va entrar a la presidència del CER acompanyat de la seva junta, segons la Montserrat deu anys que han treballat perfectament per l’entitat. “En una de les excursions que van preparar la persona que s’encarregava d’apuntar els participants es va sobrepassar en dues places i no cabien a l’autocar. En Raúl va anar a casa seva a buscar el seu cotxe i se’l va emportar perquè ningú es quedés sense fer l’excursió”, relata Ricart. Per ella aquests detalls demostren el compromís pel Centre Excursionista. A més, aquestes situacions “fan caliu” que es tradueix en crear un bon ambient. “Tan el president com la gent de la junta són d’un tarannà molt agradable, molt servicial. Jo sempre parlo que som una gran família”. Això sí, la Montserrat també té paraules d’agraïment per a la seva família per tot el suport que li han donat sempre que feia la Ripollet-Montserrat.
.