Aguilar: ”L’any vinent és el cinquantè aniversari i toca ascens. Vull celebrar-ho”
Óscar Aguilar és un home de club. Va anticipar l’hora de penjar les botes per un genoll malmès, però també perquè el sènior del Club Handbol Ripollet necessitava que algú es fes càrrec de la banqueta. Després va donar un pas al costat i l’equip va encadenar dos ascensos consecutius. Aquesta temporada ‘Chiri’, com es coneix afectuosament, ha viscut un petit deja vú. L’equip venia d’un descens i aquest curs arribava al Nadal sense sumar cap punt. L’equip es desintegrava poc a poc. Però ell, millor gestor de grups que estratega, va reconduir l’equip. Malgrat no salvar-lo ha canviat la dinàmica. L’equip està preparat per un ascens el pròxim curs, tot i que ell no hi podrà estar.
.
Revista de Ripollet: Com et vas trobar l’equip quan vas retornar?
Óscar Aguilar: A principi de temporada la directiva va escollir un entrenador que no va quallar amb l’equip. Quan vaig arribar em vaig trobar que no hi havia equip. La gent anava per lliure, el compromís era mínim, als entrenaments hi havia poca gent, la motivació estava pel terra després d’una volta sencera sense puntuar. No era una qüestió de jugades ni de tàctiques sinó que la gent s’impliqués i reconstruir l’equip.
.
RdR: Era tot un repte…
ÓA: Sí, però un repte molt divertit. A mi si una cosa em caracteritza a nivell d’entrenador no és el coneixement tàctic sinó la gestió de grups. Tenia un repte difícil però la feina que s’havia de fer és el meu punt fort. Em vaig centrar en crear de nou aquesta cohesió, que la gent s’impliqués, tornar a pujar el nivell de l’entrenament, que als partits estiguessin més preparats…
.
RdR: Era possible salvar l’equip?
ÓA: Era complicat. Quan vaig arribar el primer que vaig avaluar va ser els recursos que tenia i la situació. Si en la primera volta s’hagués aconseguit el que vam aconseguir aquesta segona haguéssim tingut una oportunitat, però després d’una volta amb zero punts molt bé ho has de fer i tampoc hi havia temps de reacció. L’objectiu era tornar a construir de cara la temporada que venia.
.
RdR: Sents que vas arribar en el moment exacte?
ÓA: Aquest any no vaig poder començar la temporada però si hagués estat al principi crec que ens haguéssim salvat. No perquè sigui el millor sinó perquè crec que no hagués hagut el moment de ruptura en el qual la gent desapareix.
.
RdR: Satisfet pel canvi?
ÓA: Molt satisfet. Si després de trobar-me l’equip en la situació que me’l vaig trobar, comences una segona volta i ets capaç de guanyar tres partits, d’empatar un altre i com a mínim donar la cara en casi tots els camps t’has de donar per satisfet, en aquells partits realment m’he sentit molt orgullós. A més, ja no és només això, sinó que quan comenci la pròxima temporada l’equip tindrà a gent endollada i motivada per poder fer quelcom important. Jo aposto la temporada vinent per un ascens tot i que jo no estaré a la banqueta. L’any que ve és el cinquantè aniversari del club i és any d’ascens. Al final de la temporada jo vull celebrar-ho amb un ascens.
.
.