J. Macias: ‘A la nostra societat encara hi ha un rerefons masclista molt important’

55 anys entre cargols, claus i ferros. Abans de casar-se Justa Macias va començar a treballar a la Ferreteria Vilalta, el negoci familiar del seu futur marit. Ara, amb 75 anys, ha decidit tancar el negoci, de cara al públic, que es va obrir el 1942. Un comerç històric local que tanca i tota una demostració de dona treballadora.
.
Revista de Ripollet: El 1942 s’inaugura la Ferreteria Vilalta. Com va començar el negoci?
Justa Macias: El meu sogre treballava a una ferreteria de Barcelona que es deia Dos Lleons. Amb aquesta experiència va decidir posar quatre panys, una pala i quatre cosetes per l’estil. La meva sogra anava pels mercats però quan va quedar embarassada del meu marit ho va haver de deixar i va ser quan van decidir obrir la botiga, l’1 de maig de 1942. Els meus sogres van ser els fundadors, després ho van continuar el meu marit i el meu cunyat i quan ho va deixar ho van seguir els meus fills. Jo he estat 55 anys darrere del taulell.
.
RdR: Per què es van instal·lar a Ripollet?
J.M: La meva sogra era de Ripollet i el meu sogre venia a estiuejar. Així es van conèixer, van començar a viure aquí i així van obrir la ferreteria.
.
RdR: I vostè quan comença a la ferreteria?
J.M: No sóc d’aquí. En realitat sóc gallega però quan tenia dos anys vaig venir a viure a Barcelona amb la família, al Clot. Vaig conèixer al meu marit i va ser quan vaig venir a viure aquí. Ni idea de ferreteria en aquells moments. No sabia ni que era un cargol però n’he anat aprenent. Abans de casar-me el meu marit havia de marxar a la mili i estava preocupat pel negoci. Així vaig començar a despatxar un any abans de la boda. Oficialment només havia de passar comptes, que és la meva feina, però feia qualsevol feina que calgués.
.
RdR: Com són els primers anys a la ferreteria?
J.M: Van ser molt divertits. Em va ensenyar el meu cunyat. No va ser difícil perquè eren moments molt entretinguts. Quan em demanaven alguna cosa no sabia on era i ell m’indicava amb molta gràcia. M’hi vaig agafar de valent. Vaig pensar que o ho feia bé o no ho feia.  I al final sé bastant de ferreteria. Diuen que ‘el diablo sabe más por viejo que por diablo’.
.
RdR: El 1964, quan va arribar, com era Ripollet?
J.M: Va venir molta gent de fora. En aquell moment va ser quan Ripollet es va convertir en una ciutat dormitori. Així el poble va créixer. Tot un canvi.
.
RdR: Quan agafes les regnes de la ferreteria?
J.M: Mai he estat sola en la ferreteria. El meu marit sempre estava al carrer, el meu cunyat a la ferreteria i jo a l’oficina. Quan hi havia més feina intentava fer el que calgués. Fins que no va faltar el meu marit i el meu cunyat es va jubilar, sempre hem estat els tres a l’una.
.
RdR: Què significava ser dona treballadora en aquella època?
J.M: Treballar a tot arreu. Havies d’estar a la feina i a casa. Havies de fer-ho perquè el marit d’aquella època no estava educat per ajudar a casa. Per sort, jo he tingut un marit fantàstic. Però no estaven ensenyats com nosaltres sí que hem ensenyat als nostres fills. Nosaltres acabàvem de treballar a les 21h i ells seien a la taula i no es movien. A més a més jo vaig tenir una pega i és que vaig viure amb el meu sogre i era molt masclista. Si alguna vegada veia alguna cosa que es desviava del que ell creia, deia la seva. Tot això i més és el que s’han trobat les dones treballadores. Per sort la cosa ha anat canviant, s’ha suavitzat i crec que hem millorat molt. Però en la meva època era això i a més no es reconeixia.

RdR: Has viscut un canvi. Com el veus?
J.M: S’ha de canviar molt més. En tots els sentits s’han d’igualar molt més les coses. Per exemple en l’àmbit dels sous. Les dones no estan en llocs de responsabilitat i estan tan capacitades com els homes. S’ha d’avançar molt més. S’ha fet una petita cosa, però encara queda molt per canviar.
RdR: Què és el que fa que tot plegat no avanci?
J.M: Encara hi ha un rerefons de masclisme molt important. El jovent d’ara sembla que s’hi ha tornat a agafar. Veig que s’està tornant a situacions antigues com el: Què fas? On vas? Per què et poses això?… molt típic de la meva època i veig que s’està tornant a situacions similars i això és molt greu.
.
RdR: Tornant a la ferreteria, ara heu decidit tancar la ferreteria?
J.M: El dia 14 de febrer vaig fer 75 anys. Ja fa temps que m’hauria d’haver jubilat. A més, les botigues avui en dia no funcionen. Tenim material molt bo i bé de preu i la gent decideix anar als centres comercials. No es compra al poble. És un problema de fa temps però ara se suma Amazon i el ‘boom’ d’internet. El comerç de proximitat està molt espatllat. Per exemple venia gent a demanar-me dues femelles però és antieconòmic, la feina d’agafar les femelles val més que els 10 cèntims que havia de demanar. Si la botiga no dóna el suficient per a les despeses i un sou s’ha de fer un pensament i nosaltres l’hem fet.
RdR: I ara a fer feina de despatx?
J.M: Sí, ja la feia però ara amb més tranquil·litat. Hem tancat la botiga al detall però seguim fent les comandes per Montcada, Sant Fost, La Llagosta…
RdR: Amb el tancament de la botiga no era bon moment per jubilar-se definitivament?
J.M: Sí, però encara no està tot muntat perquè ho deixi. I no ens enganyarem, m’agrada fer números. A més, si estàs ocupat ets més jove. Mentre tens el cervell ocupat no entren ximpleries. I mentre que no faci cap disbarat no plegaré.
.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies