Conquestes
Després de tot el que ha anat passant en els darrers mesos, per no dir des de l’entrada a la democràcia en aquest país, el que s’ha posat de manifest és la irrefrenable necessitat de molts catalans a ser lliures. Uso la paraula lliure, doncs defineix millor l’estat en que, no es troba, se sent molta gent d’aquesta comunitat autònoma espanyola des de fa segles, però molt especialment des de començaments del segle XX. Crec que és ben conegut, i si no és així paga la pena recordar-ho, que Catalunya pertany a Espanya des d’aquell segrest de les llibertats que es perderen fa tres segles. Drets i privilegis que venien d’una història molt llarga en “solitari” respecte a aquesta pertinença, que ara sembla històrica i fins i tot, a alguns, lògica, normal i intocable, per el temps que fa que és així. Des de Catalunya s’ha impulsat en diverses ocasions aquest afany de sortir en llibertat d’aquesta presó que suposa pertànyer a una nació que només ens vol perquè som una bona vaca lletera, a qui poden anar munyint de manera constant sense donar-li, ni tan sols, el reconeixement del que suposa la seva aportació. Les dades històriques no em pertany exposar-les i nomes hi passaré per sobre, primer, perquè no sóc historiador i el que podria fer és errar, i segon, perquè aquí no toca, per això només dic el que crec i veig en aquests moments del segle XXI. Aquest escrit ve encapçalat per un títol que pot dur, de bon començament, a l’engany, però a on realment volia anar, és a aquest lloc, a Gibraltar. El passat mes d’agost, el govern espanyol es va posar a la gresca amb el del penyal de Gibraltar per un assumpte de límits territorials a les aigües que diuen són de la “nostra” competència (espanyola). Penso com és possible que en ple segle XXI hi hagi dues nacions, civilitzades, que estiguin “lluitant”, disputant-se un tros de territori, que va estar espanyol des de l’origen d’aquesta nació, però que fruit, d’un tractat d’aquell començament de segle XVIII, o sigui tres segles, encara pertanyi a una nació civilitzada que es diu, bressol de la democràcia? No ho puc entendre, pot ser fins que m’ho expliquin millor, com pot ser que una nació que va al costat lluitant del catalans en la guerra de successió i després de perdre aquesta al costat dels catalans, Espanya li donés Menorca i el penyal de Gibraltar a “sa graciosa majestat” anglesa? Anglaterra, després d’Espanya i Portugal, va ser una nació que des d’aquells moments del descobriment d’Amèrica per part dels reis castellano-aragonegos, es va llençar a conquerir territoris, fer més amples les seves de per si limitades possibilitats, degut a ser una illa, i tenir i gaudir de més riqueses a força d’explotar aquells nous territoris. Des d’aquelles acaballes del segle XV, aquestes tres nacions, enviaren els seus vaixells carregats de soldats per conquerir, no terrenys, si no les riqueses que tenien aquells territoris. Després vingué el temps dels pirates anglesos, que “recolzats” pel rei anglès de torn, es dedicaren a fer-se rics a costa d’espoliar a les naus de les altres dues, que venien farcides d’or i argent, que havien espoliat, al seu temps, als indígenes de les dites “colònies d’ultramar”. Espanya va ser durant un parell de segles, el més gran imperi que mai hagi existit, amb colònies, conquerides, sí, a sang i foc, a llarg de gairebé mig globus. A mitjans del segle XIX, va començar el declivi d’aquell bast imperi, en part per causa de la debilitat del rei espanyol de torn, o si es vol, de la fortalesa dels personatges que hi havia al vol d’ells i de les seves intrigues i de les que generaven amb els reialmes veïns, Portugal, però en especial, França i Anglaterra. Filipines i Cuba, van ser els darrers bastions d’aquell bast Imperi. Després, en ple segle XX, van “alliberar” a la seva sort i no sé per quin tipus de pressió o motiu, Guinea Española i el Sàhara Español. Estem en temps que es reclama democràcia per els països del Magreb, i Espanya s’ha de menjar el penyal de Gibraltar perquè una pandilla de caps verds així ho decidiren a Utrecht fa tres segles, i els catalans, malgrat demanar-ho a aquells mateixos que reclamen per ells aquell penyal, no són capaços, al menys, de donar veu a aquells seus súbdits que demanen, no diguem ser independents, d’entrada, però si almenys de copsar i veure l’estat d’aquell latent independentisme que a ulls de molts creix i creix a mesura que les seves esperances de ser-ne es veuen avalades per més i més circumstancies, però per mi sobretot per una, no m’agrada pertànyer a un país que la seva unitat radica en la força de la negació de la lliure expressió de les persones que integren aquella, nació, ara comunitat, que en altre temps va ser lliure i que va ser “conquerida”, subjugada, dominada i posada definitivament sota un jou no desitjat, i contra del que es va defensar, lluitant pels seus drets, amb i per la força de les armes. Espanyols, no ens tingueu conquerits, deixeu-nos expressar el nostre sentir. A lo millor ens endurem tots una sorpresa de resultes d’aquella consulta independentista, però al menys haureu estat demòcrates del segle XXI i no pas imperialistes del XV com és, i no us agrada, amb el que passa al penyal. Molt agraït.
Pius M. Gassó