Agustí Corominas: ‘A la meva família ja hem sigut banderers, però per a mi serà la primera vegada’

Agustí Corominas, el banderer de la Festa de Sant Antoni Abat // Sergi Bayó

Quan l’Agustí Corominas era petit, els carrers del poble encara no tenien asfalt i algunes Festes de Sant Antoni es vivien amb molt de fred, amb una neu que inclús feia relliscar les carrosses i els cavalls. A més, just l’any que ell va néixer, el seu pare, en Quimet de la casa pairal de Can Tinet, fou el banderer. 72 anys després, l’Agustí és el nou banderer de la Festa de Sant Antoni Abat. En aquesta entrevista parlem amb ell per rememorar el passat rural de Ripollet, conèixer com ha evolucionat la festa amb el pas del temps i quina és la seva situació actual.

RevistadeRipollet: Agustí, la teva família ha estat lligada a la Festa de Sant Antoni Abat des de sempre, oi?
Agustí Corominas: Des que tinc memòria, sí. Sempre hem estat més o menys lligats a la festa, sempre hi hem contribuït i sempre hi hem participat.

RdR: Estàs content de ser el banderer d’enguany?
A.C: Oi tant, estic molt content. La meva família ja havia sigut banderera d’altres vegades, però jo particularment la bandera no l’he portada mai. Serà el primer any que ho faci. Els meus fills i els meus germans sí que l’havien portada, així
com els meus nebots.

RdR: Segurament, la seva família comparteix la seva alegria.
A.C: Oi tant, sobretot els més petitons, que seran els dos cordonistes. Només en tinc 2, així que no hi ha hagut baralles entre els néts (riu).

RdR: Ripolletenc de tota la vida, segur que ha viscut moltes festes de Sant Antoni Abat.
A.C: Recordo que quan era petit, el poble llavors era molt pagès. Els carrers s’havien d’asfaltar encara. També recordo uns anys en els quals havíem de sortir amb neu als carrers. Això fa molts anys que no es veu. Un d’aquells anys, recordo que els cavalls i els carruatges patien una mica i patinaven.

RdR: Segurament ha canviat molt el poble i la Festa, per a vostè.
A.C: Sí, tot s’ha modernitzat molt. Avui en dia vénen molts músics, quan abans només tocava l’orquestra del poble. Una de les coses que no es fa ara, i que no he pensat a preguntar, és que es portava un pollastre viu al capellà. Antigament el banderer, allà on el capellà beneeix les callaries, li donava un pollastre.
Una altra cosa que ara no es fa és que abans es donava la coca a casa del banderer, juntament amb la mistela, etc. Portem uns anys que ja no ho fem, i que s’entrega a les escoles. D’això ja en deu fer 20 o 25 anys. L’última vegada que a la meva família vam ser banderers va ser al 1995, i ja vam donar la coca a les escoles. Ara al poble, però, hi ha molta més gent, per això ja no és possible. De cases de pagès, tal com les enteníem abans, ja no en queden.

RdR: I tota aquesta gent, la veu implicada en la festa?
A.C: Jo crec que la joventut no s’impulsa prou, perquè són els que han de continuar. Crec que costarà molt aguantar-ho tot això, perquè la gent que ve de fora col·labora, però participar de ple en la festa és diferent. L’organització porta molta feina, encara que no ho sembli, i també diners. Hi ha gent jove que està implicada, però. Espero que pugui tirar endavant. El número de socis ha baixat també…

RdR: Esteu estudiant una forma de captar-ne de nous?
A.C: Sí, cada any ens mirem d’organitzar i cridar més gent, però costa molt. De fet, contínuament hi hauria d’haver un augment de socis nous. Cada any, però, hi ha socis que perdem per defunció o perquè ja no volen seguir perquè les coses no els van bé. I si no augmentes quelcom, cada any aniràs a menys. Agraïm molt també que a Ripollet hi ha molts establiments i empreses, que formen part de nosaltres com a socis. No només som particulars, també hi ha tota una xarxa de negoci local.

RdR: Quina salut viviu, però, actualment, a nivell de socis?
A.C: En som aproximadament 500, de socis. Hi ha pocs pobles, per dir-te poder cap, que en tinguin tants. Rubí, per exemple, té molts menys socis que Ripollet, però fa pagar un total de 70 euros a l’any per soci. Si a Ripollet, amb 500 socis, féssim pagar això, la festivitat seria un èxit molt més gran. A Ripollet els socis paguen 27 euros anuals. Sóc pocs diners per organitzar tot això.

RdR: Ja ho comenta el president de la Comissió Organitzadora en la revista d’enguany: l’organització és feixuga.
A.C: Sí, pensa que s’ha de pagar el transport de tots els carruatges grans que vénen. A més, perquè la festa tingui cara i ulls, s’ha de mirar que no coincideixi en molts pobles a la vegada. El proper diumenge és a Sabadell, i la gent s’ha de repartir. A més, aquests carruatges tan grans tenen molts compromisos. De totes maneres, pensa que inclús a l’octubre hi ha algun Sant Antoni, tot i que hi ha una parada entre maig i l’octubre.

RdR: El marc legal també imposa alguns entrebancs?
A.C: Les lleis cada vegada obliguen a fer més coses, com assegurances per a tot. Pensa que estem pagant una assegurança per als Tres Tombs. Com saps, els nanos o inclús gent més gran es fiquen per tot arreu. Igualment, jo crec que a Ripollet, gràcies a l’Ajuntament que tenim, tot és bastant assequible. Aquí no hi posen tantes traves, i si s’han de tallar carrers es tallen. Això també ho haurien de mirar en general les organitzacions que coordinen les Festes de Sant Antoni, ja que es tracta d’una festa popular i centenària, i potser no hauríem de tenir tantes traves. No en traiem beneficis.

.

La família Corominas – San Segundo

A la 123 Edició de la Festa de Sant Antoni Abat de Ripollet (una de les festes més antigues que se celebren a la vila), el banderer és l’Agustí Corominas Llobet, juntament amb la seva dona Montserrat San Segundo i la resta de la seva família. Tots ells lluiran l’estàndard. A més, els néts de l’Agustí, el David Culell i la Laia Corominas, en seran els cordonistes.

Per a tots ells, és una alegria ser partícips de forma tan directa en aquesta tradició, ja que sempre hi han col·laborat activament.

Molts ripolletencs segurament recordaran la casa pairal de Can Tinet. “Nosaltres teníem vinyes, camps de regadiu i de secà, allà al polígon Cadesbank, on abans hi havia la Trilla. També teníem terres de secà per sota els pins de Can Clos, avui els Pinetons”, explica l’Agustí.

.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies