Aires nous i del poble al Parlament
La corbata és el signe d’exclamació que algunes persones duen al pit per advertir-nos que no són com els demès. Al Parlament de Catalunya n’està ple i en altres administracions locals i estatals també. Recordo que al 1979 en les primeres eleccions municipals els alcaldables del PSUC es varem col·locar la corbata per directriu del partit. En el cas de Ripollet, el mateix PSUC li va comprar un vestí i una corbata al Carles Ferrés, un personatge que va fer honor al que significa els canvis de jaqueta, quan va veure que en el PSUC perdria les eleccions, es va passar al PSOE, i no va tenir cap problema per omplir a Ripollet de policies per frenar la vaga general de tot el poble en solidaritat amb l’empresa Mir Miró.
Però al Parlament sortit del 25 de novembre hi han entrat aires nous, persones, que vesteixen samarreta quan fa calor i s’abriguen amb un jersei si tenen fred. Una anomalia en un indret on l’habitual és vestir com l’actor Arturo Fernández en gira per províncies. D’aquesta forma s’ha anat fent créixer en l’inconscient col·lectiu la idea que el Parlament és un recinte acotat a determinada casta. El mèrit dels parlamentaris de la CUP amb samarreta és fer-nos adonar que el Parlament podria arribar a ser de la gent normal.
Conscient que no hi ha res més il·lús que votar a algú i creure que després es preocuparà pels teus problemes, no espero gaire dels representants amb corbata. Només que en el seu aspecte semblin realment representants del poble. Algú amb vestit i corbata no pot ser el meu representant. Ho deu ser dels banquers, dels executius i dels dependents del Corte Inglés, però no del poble que veig al carrer, al bar, a la biblioteca, al mercat o a la feina. Si no ens representen ni en l’aparença com pretenen representar-nos en els anhels?
Aquesta democràcia s’ha convertit en una farsa, fins al punt que el verb “representar” s’avé més en el sentit d’interpretar una obra que en el de substituir algú en l’exercici dels seus drets. Així era en els seus inicis, quan la Convenció Nacional francesa la formava el poble vestit de poble, parlant com el poble i actuant com el poble. Les corbates han matat la revolució. Potser la ressusciti la presència de gent normal al Parlament, i algú reescrigui la carta que Robespierre va adreçar a aquella Convenció plena de poble, més vigent que mai a la llum de desnonaments, privatització de la sanitat, retallades a l’escola i consellers que oculten brutalitat policial: “Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és per al poble el més sagrat i indispensable dels deures”.