Alejandro Martín: ‘Vull que el lector sigui el protagonista, que construexi la seva història’
Gairebé tots coneixem algú que hagi passat la mononucleosi infecciosa, vulgarment coneguda com la malaltia del petó. Com a molt tres mesos de febre, gola adolorida, cansament i potser inflamació de ronyó. Però en el cas de l’Alejandro Martín va durar vuit vegades més. Dos anys que van coincidir amb la celebració dels 18 anys. Martín ho va passar d’allò més malament però es va superar a si mateix. Amb la seva experiència va decidir escriure un llibre d’autoajuda per animar que la gent se superi.
.
.
Revista de Ripollet: Com va ser el principi de la malaltia?
Alejandro Martín: Encara no sé com la vaig contraure. Em vaig començar a trobar malament, vaig patir angines. Vaig anar cinc cops al metge i sempre em receptaven antibiòtics però anava a pitjor. Vaig arribar al punt que no podia ni parlar. Al final em van fer una analítica i malgrat que no estaven segurs semblava que era mononucleosi infecciosa. Amb antiinflamatoris em van desaparèixer les angines però vaig perdre en cinc dies deu quilos. A la segona analítica em va donar positiu.
.
RdR: Normalment afecta poc temps però en el teu cas et va durar molt més de l’esperat.
A.M: Això mateix. I és una xacra perquè et deixa molt cansat. En el meu cas era inútil dormir, m’anava a dormir cansat i m’aixecava igual. Així vaig estar prop de dos anys. Vaig començar quan tenia 17 anys, al setembre, i l’estiu passat va acabar el martiri, a finals de juny.
.
RdR: Com et va canviar la vida?
A.M: Jo pensava que serien tres mesos. En el moment que la vaig contraure jugava a futbol sala, al club del poble, i també entrenava a nens. Ho vaig haver de deixar unes setmanes. Però quan vaig tornar aguantava com podia i acabava realment destrossat. Em vaig veure obligat a posar punt final i a partir d’aquí la meva vida va canviar totalment. Aquell moment va ser com si em caigués un piano a sobre. La meva vida es va limitar a anar a estudiar i a casa. No podia sortir amb els amics pel cansament, tampoc podia anar de festa. Amb 18 anys és molt difícil viure tot això.
.
RdR: Com aconsegueixes sobreposar-te?
A.M: L’any 2010 va morir de càncer una persona molt pròxima a mi de la qual no em vaig poder acomiadar mai. Al meu 18è aniversari em vaig recordar especialment d’ell i vaig començar a estar molt negatiu. Però en pensar en ell em vaig adonar que havia de canviar la meva actitud. Si ell havia superat una vegada el càncer, jo podria cruspir-me la mononucleosi.
.
RdR: A partir d’aquí t’animes a escriure el llibre?
A.M: Just en aquell moment de canvi vaig decidir escriure un blog. Va ser com el meu primer projecte. Sorprenentment en el primer mes vaig tenir 1.500 visites. En ell explicava com em sentia, com evolucionava i com ho superava. En aquest blog em vaig proposar un repte perquè no tenia sentit parlar de superació si no ho demostrava. Vaig decidir córrer una marató. Fins a finals d’aquest any passat no vaig poder començar-lo i volia reactivar el projecte que havia començat sense fer el mateix i se’m va ocórrer escriure el llibre.
.
RdR: T’animes a fer un llibre d’autoajuda. De què tracta?
A.M: No volia fer un llibre normal. Crec que la meva malaltia no ha sigut normal, volia fer quelcom diferent. El llibre es diu ‘13 mesos per somiar’ que és el temps entre que començo el blog i acabo la marató. Explico cada mes una mica la meva història, com em sento, la malaltia… però això és el menys transcendental. Al final el que més recalco és el sentiment que és deriva de cada experiència. Intento mantenir una conversa amb el lector, sé que és inviable però intento que s’assembli. Vull que el lector se senti protagonista. És la meva vivència però al final és el menys rellevant, intento que gràcies al llibre o a un capítol pugui construir en el seu dia a dia la seva pròpia història. Dono les eines que he utilitzat per reactivar la meva vida.
.
RdR: Com ha sigut el procés de publicació?
A.M: Vaig començar a escriure el 7 de gener i el vaig acabar a principis del mes passat. El procés ha sigut bastant complicat. Pel meu Instagram privat anava penjant parts del llibre i tenien bona acollida. Vaig decidir obrir un compte només pel llibre i al segon dia Ripollet Jove va contactar amb mi per fer una reunió. A partir d’aquí m’animo a publicar-lo, gràcies a ells i en especial a Kevin Muñoz. Em va explicar l’experiència de Tamara Marín, que al principi era reticent, però al final es va animar. Em va passar el contacte de la seva editorial i des del primer minut em vaig sentir molt a gust amb el director. Vaig passar de veure com la meva idea de fer un llibre virtual gratuït millorava i tothom podria tenir el meu llibre en el seu prestatge, és com un petit somni. He fet set xerrades, m’han fet una pàgina web, la presentació la faré el dijous vinent dia 24 a les 19h a la Biblioteca… em dic a mi mateix: “Òstia Alejandro, tot el que has aconseguit ni t’ho plantejaves”.
.
RdR: Al final això de ‘persegueix els teus somnis’ passa.
A.M: A vegades passa… però només passa treballant i ficant-li ganes.
.
Una Marató per recordar
“La primera entrada que vaig fer al blog vaig posar que no podia donar classes de superació a ningú si jo abans no em superava”, d’aquesta idea Martín es va animar a fer la Marató de Barcelona. “Vaig començar a preparar-me malgrat que amb la malaltia no podia. El màxim que vaig fer el primer dia van ser tres quilòmetres i la marató són 42” reconeix. Vaig esperar que la malaltia marxés però quan vaig retornar seguia en tres quilòmetres. A poc a poc vaig millorar i en un mes vaig passar de fer-ne tres a fer 30”, explica Martín. Al gener va completar una mitja marató i l’11 de març va arribar el gran dia: “És una de les experiències més boniques de la meva vida. Els 42 quilòmetres els vaig odiar però els 195 metres finals és el que recordaré abans de morir”.
.
.
Una Marató per recordar
“La primera entrada que vaig fer al blog vaig posar que no podia donar classes de superació a ningú si jo abans no em superava”, d’aquesta idea Martín es va animar a fer la Marató de Barcelona. “Vaig començar a preparar-me malgrat que amb la malaltia no podia. El màxim que vaig fer el primer dia van ser tres quilòmetres i la marató són 42” reconeix. Vaig esperar que la malaltia marxés però quan vaig retornar seguia en tres quilòmetres. A poc a poc vaig millorar i en un mes vaig passar de fer-ne tres a fer 30”, explica Martín. Al gener va completar una mitja marató i l’11 de març va arribar el gran dia: “És una de les experiències més boniques de la meva vida. Els 42 quilòmetres els vaig odiar però els 195 metres finals és el que recordaré abans de morir”.
.