Francesc Clota: ‘Què volia? Família, casa i cotxe. Què tenia? Dues mans i molta voluntat’
En els temps que corren i a la velocitat que tot gira sembla que mai tenim temps per escoltar les “batalletes” dels nostres grans. Però una vida dóna per una infinitat d’aventures i històries que valen la pena escoltar, sobretot si les explica en Francesc Clota. Als seus 86 anys Clota pot semblar un jubilat qualsevol, però omple el seu temps lliure amb un ‘hobby’ d’allò més singular, els Biscúters, uns microcotxes que es van deixar de fabricar als anys 60. Ell va ser un dels fundadors d’Amics del Biscúter. Però la vida de Clota va molt més enllà dels bòlits tot i ser mecànic de professió. En la seva joventut es va fer pilot de vol a vela. Va viure durant 10 anys a la Guinea Espanyola. Un cop aquí va treballar de mecànic i amb tota la seva experiència entre automòbils va fer de professor de joves amb problemes. Dues pàgines són poques per tantes vivències.
.
RdR: Com neix la teva passió per volar?
FC: Amb catorze anys vaig entrar a un taller de cotxes d’aprenent, i va ser allà on va començar la meva passió per la mecànica. La veritat és que se’m donava bé. Vaig intentar ingressar a l’Escola d’Automobilisme de Logronyo. Vaig fer dues sol·licituds amb l’ajuda d’un capellà, però ni amb “padrins” ho vaig aconseguir. Un amic em va donar l’opció d’ingressar per una altra porta. Em va dir que em fes pilot de vol a vela, que fes els dos cursos de tres mesos i així podria ser soldat de l’exèrcit. Primer vaig anar a Madrid, a Somosierra, on vaig fer el curs A i el B. A Osca em vaig treure el C. Quan vaig tornar cap aquí però era massa tard perquè m’havien inscrit a l’exèrcit.
.
RdR: Perquè decideixes anar a Guinea?
FC: Tot resignat vaig acabar la mili, ja era un home i m’havia d’enfrontar a la vida. Em vaig fer dues preguntes. Què vull a la vida? Ho tenia clar, una família, una casa i un cotxe. L’altre pregunta va ser: Què tens? Dues mans i molta voluntat. A casa no teníem molts béns per assegurar-me el meu futur. En aquella època tothom marxava cap a França. Però un cop a la frontera el gendarmes et preguntaven: Espanya o França? Si deies Espanya et fitxaven i tornaves cap a casa, però si t’enganxaven un altre cop no hi hauria un tercer. Si deies França et portaven quatre anys a la Legió. Els quatre de Ripollet que van anar els van enviar a la guerra d’Indoxina on una mina els va matar. A través de contactes em va sortir una feina de xòfer mecànic a la Guinea Espanyola. Et donaven habitatge, dos anys de viure allà i mig any de vacances aquí. Vaig decidir anar allà perquè no volia quedar-me de braços plegats esperant. El sou era de 3.000 pessetes al mes.
.
RdR: Llavors no va ser una decisió molt dura?
FC: Sí que ho va ser sí. Jo tenia una novia formal per casar-me i no m’atrevia a dir-li que havia de marxar. Sinó arriba a ser per ma mare hagués fet la covardia de marxar sense avisar. La conversa va ser curta, em va dir que ella no volia esperar. Em va tornar l’anell, els presents i el retrat però jo vaig decidir que no li tornaria res, que jo quan tornés l’aniria a buscar i si estava compromesa jo li tornaria tot. Però al final s’ho va repensar i la primera carta que vaig rebre va ser seva. Al final em vaig casar amb ella.
.
RdR: Com va ser l’estada a Guinea?
FC: En aquell moment no em vaig adonar, però ara sé que vaig estar en un paradís. Jo era més feliç que Déu. Allò és increïble. Vaig conèixer la criatura més maca que ha pogut fer la natura, una nativa de l’illa de Corisco. Un capatàs d’allà em va demanar que arreglés un dels cotxes i en acabar vaig topar-me a la porta amb ella. El primer que li vaig dir era que per trobar un àngel has d’anar al cel o a una illa paradisíaca. La vaig portar a casa però per la nit es va presentar a casa meva d’incògnit que volia parlar amb mi. Va passar el que havia de passar. En acabar em va dir que volia viure amb mi, però a causa de la feina no podia viure amb ningú. Sinó hagués tingut la novia segur que jo encara estaria vivint en aquella illa. Mai més vaig saber d’ella. El perill més gran de Guinea en aquell moment eren les dones.
.
RdR: Vas ser també un dels fundadors dels Amics del Biscúter?
FC: Si, sense voler.
.
RdR: Com es crea una entitat sense voler?
FC: Un dia donant una volta amb una Cota 49, una moto que vaig arreglar, em vaig posar darrera d’un camió de ferralla. Dins portava un Biscúter. Em vaig acostar al desbast i vaig decidir quedar-me’l. Vaig canviar el Biscúter per la moto. El vaig deixar arraconat però un dia vaig veure un a Sant Fost i em vaig enamorar. Vaig arreglar el meu i poc a poc vaig anar arreglant Biscúters. Vaig conèixer prop de 80 persones que tenien un. Vaig organitzar una trobada per Barcelona amb la majoria d’ells. Quan va acabar, tothom ens va animar a que això continués i així va sorgir l’associació Amics del Biscúter.
.