Javier Jurado: ‘Tenir al Rafael Amargo de mentor és un regal que ja no m’esperava’

Javier Jurado ha dedicat tota la seva vida, amb cos i ànima, al flamenc. De ben jove ja va començar a taconejar, va marxar pel món fent gires i quan va tornar es va dedicar a ensenyar la seva passió. Poc s’esperava que d’una casualitat Rafael Amargo li brindes l’oportunitat de ballar al seu espectacle i que d’aquí Jurado es convertís en deixeble, company i amic.
.
Revista de Ripollet: Quan comences en el món del flamenc? 
Javier Jurado: Podríem dir que de ben petit. Ja quan era petit vaig sentir que era el meu món, era la meva autèntica passió. En aquella època em tornava boig taconejar, ballar o cantar. En la meva família no hi ha cap artista, això sí, vénen d’Andalusia i els hi agrada, però cap d’ells era aficionat. La meva mare sempre diu que ballo des que vaig néixer perquè jo vaig néixer de peu. Ella explica que vaig treure primer el peu me’l van ficar, així dos cops, fins que a la tercera vaig sortir. És una anècdota però sembla que ja apuntava maneres.
RdR: I a poc a poc creixes dins d’aquest món. 
J.J: Això mateix. Primer vaig aprendre amb Isabel Zamora, després amb Encarna Molina i amb Keta Barceló… i ara sóc jo el professor conjuntament amb la meva dona, Lucero de Lora. Justament amb ella vaig compartir moltes hores de ball quan tenia tretze anys. A poc a poc vaig aprendre. Més endavant vaig marxar a l’estranger per seguir creixent, vaig estar de gira per Dubai, Alemanya… per mig món. Però va haver-hi un moment que vaig decidir que ja era hora de tornar, és dur separar-se de la família. Quan vaig tornar va ser quan em vaig casar amb la meva dona i em vaig dedicar amb ella a la companyia Pura Sangre i a l’escola, el Cuadro Andaluz. Tot i això sempre et sorgeix alguna oportunitat perquè la gent et coneix.


.
RdR: L’època que marxes fora és quan et fas un nom?
J.J: No, tot el contrari. Et fas un nom quan estàs aquí i treballes cada dia. Ara existeixen les xarxes socials però en la meva època, quan marxaves fora, la gent no podia seguir el que feies. Jo vaig tenir sort, amb la meva dona vam decidir quin dels dos marxava perquè l’altre dels dos s’encarregaria de quedar-se aquí per treballar en l’escola i la companyia. Ella va sembrar el que ara tenim.
.
RdR: Una escola al Cuadro Andaluz  
J.J: Entre nosaltres li diem escola però realment és una associació. La meva dona va començar quan tenia 16 anys i ha estat l’alma mater de l’entitat que ja té 22 anys de vida i cada any estem més feliços de com funciona. Fins i tot gent que no té arrels andaluses. A més intentem innovar, treballem una vessant més terapèutica del flamenc. Crec que la nostra manera de treballar fa que funcioni tan bé, igual que funciona la companyia.
RdR: A Ripollet hi ha molts veïns amb arrels a la cultura andalusa. Això també us ajuda a créixer no?
J.J: Ripollet té molta cultura del sud. Molta, molta. Però la gent que no té parents d’Andalusia també sap apreciar i gaudir del flamenc. I també passa al revés, per exemple jo també sé ballar sardanes! Amb el tema polític de rerefons sembla que hauria d’afectar d’alguna manera i distanciar a la gent que se sent més catalana amb la resta, com ens volen vendre, però és tot el contrari. Les dues cultures van de la mà i en un poble com Ripollet encara més. La cultura no ajunta persones només, sinó que crea famílies.
.
RdR: Com et sorgeix l’oportunitat d’actuar amb Rafael Amargo?
J.J: Al març ell actuava a Barcelona i vaig voler acostar-me a veure un amic que balla amb ell, Iñaki Márquez. Es veu que a Rafael ja li havien parlat de mi i de que jo sóc un artista polifacètic. Doncs es veu que el dia de l’actuació li va fallar un ballarí i el meu amic sabia que jo anava a veure’ls. Iñaki va avisar a Rafael que jo hi anava i quan ho va saber va demanar que m’avisessin, que em portés les botes per poder ballar. Abans d’actuar em va donar quatre ‘inputs’ del que volia que fes. Rafael va acabar molt content de com ho havia fet, arran d’aquesta anècdota ha seguit comptant amb mi fins al punt d’incloure’m com a ballador i actor en l’actuació que es va celebrar al Teatre Romà de Mèrida. Estic molt agraït a en Rafael, m’ha regalat una oportunitat única a una edat que no m’ho esperava. No qualsevol artista trepitja l’escenari d’aquest teatre davant de quasi 24.000 persones. Tinc a en Rafael Amargo de mentor, encara no m’ho crec.
RdR: I gràcies a aquesta oportunitat vas decidir portar-lo a Ripollet, ha estat aquí tot el cap de setmana.
J.J: Vaig voler portar-lo a l’escola sobretot perquè és una celebritat molt atípica. És una persona meravellosa i gens prepotent. És un gran artista que fa molt temps que està al nivell més alt i a sobre multidisciplinari. I a més a més ens hem entès molt bé i ens portem genial. Amb això m’ha  fet il·lusió que Ripollet  el conegui i per això hem fet les seves classes en obert. Ha vingut gent d’altres entitats i a tothom qui ha fet el curset li ha agradat i ha sortit content. Tot un èxit que segur que es repetirà ben aviat.


.
RdR: De què tractava el curset?
J.J: No es pot explicar, simplement ens ha mostrat la seva essència, ha sigut ell mateix. L’has de veure tu mateix, una idea que van compartir les 60 persones que van assistir.
RdR: Quins altres reptes tens amb ell?
J.J: Ell segueix comptant amb mi. Per exemple el 17 de març participaré a Dionisio al Teatre Apolo i el 16 i 17 de juny tornaré a Mèrida.
.   

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies