Lara Turmo: ‘Després d’una situació així res torna a ser igual. Sempre queda i et canvia’

El dia 17 es complirà un mes que es va escriure una de les pàgines més negres de la història de Catalunya. Una furgoneta va envestir als vianants que passejaven per la Rambla. En aquell moment es necessitaven totes les mans per poder ajudar als afectats. Una delegació de voluntaris de la Creu Roja local hi va participar. Entre ells es trobava la Lara, una ripolletenca que va aportar tots els seus coneixements com a psicòloga
.
RdR: Quant de temps portes a la Creu Roja i per què vas començar a col·laborar?
LT: Al 2012 vaig acabar la carrera de psicologia i l’any següent vaig decidir ajudar perquè el meu pare en el seu moment també va ser voluntari. Vaig començar amb el reforç extraescolar durant un any i mig, també acompanyament a gent gran i poc a poc vaig començar a agafar projectes més provincials. Sempre m’havia interessat la part d’emergències i vaig decidir fer l’ASI que et dona pas a poder treballar amb les ambulàncies. I després vaig fer un examen per entrar al ERIE, equip de resposta immediata en emergències.
RdR: Amb el poc temps que portes aquest és el cas més impactant que has viscut?
LT: Realment no. La primera vegada que vaig participar amb l’ERIE va ser a l’accident de Germanwings. Suposo que en ser la primera vegada estava més impactada. Vaig estar tota una nit acompanyant a les famílies en l’hotel i després en el trajecte d’autocar fins a l’aeroport. El contacte va ser més directe amb un grup més gran de persones. En aquest cas si que anava família per família i no era tan global. Donar suport a un grup tan gran de famílies sempre és més impactant que no en aquest cas. A més en l’atemptat ja havia treballat amb l’equip de companys i em coneixia les dinàmiques, per mi va ser més fàcil.
.
RdR: Quina va ser ara la teva feina?
LT: En el nostre cas vam estar en la Ciutat de la Justícia i vam fer el que s’anomena transport adaptat de la Creu Roja que es basa en fer l’acompanyament dels familiars als hotels i hospital. La meva feina va ser contenir emocionalment aquestes famílies quan no estan fent processos concrets com la identificació, que són moments en els quals no penses en res més del que estàs fent. Però quan ja estàs en un moment de relax és quan surten totes les emocions. És en aquest moment quan va molt bé el suport psicològic. Aquests familiars necessiten expressar les seves emocions però cal evitar que no es desbordi amb un atac de nervis o d’ansietat. Què fas en aquests casos? Escoltes i deixés que la gent plori. I si et pregunten quelcom simplement has de ser sincer i humil i deixar de banda la teva opinió, això ajuda molt.
RdR: Potser mai estàs preparat per ajudar en un moment així no?
LT: Quan més experiència tens més capacitat de resposta adquireixes i d’estar fort en aquests moments. Per exemple hi ha gent que l’incomoda que la vegin plorar. Per sort vaig tenir un dia després de l’atemptat que reflexionar i carregar-me d’ànims.
.
RdR: En quin moment et vas assabentar de l’atemptat?
LT: Anava en cotxe a casa d’una amiga i cinc minuts abans d’arribar em va trucar la meva germana i m’ho va explicar. A més, la parella de la meva amiga treballava a les rambles i vaig fer un primer suport.
RdR: T’enduus algun moment gratificant?
LT: Recordo un moment abans de començar quan amb una companya de l’EIRI i ens donàvem suport mutu. Aquesta ajuda sempre et reconforta i t’ajuda a seguir al peu del canó. Si tinc un moment dolent sé que hi haurà un company i això sempre ajuda a seguir. Em quedo amb la companyonia. Els afectats tenen altres coses al cap però sempre tenen un gràcies per a tu.
.
RdR: En quin moment després d’una situació així tot torna a la normalitat?
LT: Després d’una situació així res torna a la normalitat. L’impacte del moment sempre queda i sempre et canvia cap a positiu o cap a negatiu, sempre aprens. Com a persona que ha intervingut he fet un pas professionalment, tinc molts més recursos per la pròxima vegada. En part estic contenta per poder ajudar. Si que és veritat que sinó t’ha afectat directament la teva vida segueix com estava, però al ser tant a prop sempre queda la sensació que m’han ferit, m’han tocat, aquí a casa. Si que ajuda a conscienciar que en el nostre món passen aquest tipus de situacions i potser si que penses com podem ajudar. Tothom pot aportar el seu granet de sorra en el món.
.
RdR: Quina és la teva impressió sobre l’atemptat?
LT: Pensava el mateix que molta gent: ja trigava en arribar quelcom semblant. Quan t’arriba tota la informació penses quina mala passada i només desitjo que no torni a passar.
RdR: Com t’ha afectat a tu aquesta experiència?
LT: Per mi ha sigut molt important tenir la meva pròpia xarxa de suport que m’ajuda a descarregar tot el que he viscut. El dia després me’l vaig passar plorant. Va ser un torn de moltes hores, estava molt cansada i quan va arribar a casa la meva germana vaig poder descarregar tota la por acumulada mentre plorava. És un atemptat! És gent que ha atemptat contra tu! I haver contingut a gent amb emocions molt fortes, tot això ha de sortir per algun costat. Des de la Creu Roja ens van oferir també una reunió per poder alliberar-nos.
RdR: Al final no deixem de ser persones…
LT: Sí, tant si és una feina remunerada com si no, tu necessites explicar tot el que has viscut i has de cuidar les teves emocions.
RdR: Realment és una experiència increïblement emocionant
LT: És el que la gent coneix com adrenalina. Has de donar-ho tot, estar present, deixar les teves inseguretats  i les teves pors al darrera i donar el millor de tu. Estic molt contenta de la meva reacció i la meva feina.
.    

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies