M. Àlvarez i J. Paños: “Hem vist com el club ens valora i reconeix l’esforç que hem dedicat”

Tot camí té la seva fi. Tan Manel Àlvarez, capità del Club Bàsquet Ripollet; com Javier Paños, capità de La Peña Pajaril, han trobat el seu final com a jugadors aquesta temporada 2018/19. Des de ben petits han jugat al seu esport al poble i després de molts anys de dedicació s’han convertit en referents als seu clubs.
.
Revista de Ripollet: Quan vau començar a jugar a bàsquet i a futbol respectivament?
Javier Paños: Vaig començar amb cinc anys al Pajaril. Quan tenia deu anys vaig fitxar pel Mercantil i després quatre anys pel Ripollet. Quan vaig fer els divuit anys vaig tornar al Pajaril. En total tretze temporades consecutives al club.
Manel Àlvarez: En el meu cas va ser quan tenia sis a l’ESBAR, l’escola de bàsquet que hi havia anteriorment al poble. Quan vaig fer catorze anys vaig passar al Club Bàsquet Ripollet i vaig arribar al primer equip amb vint anys.
 .
RdR: Per què aquests esports?
M.À: El meu pare sempre havia jugat a bàsquet, els meus germans jugaven a bàsquet i el vaig viure des de ben petit. M’agradava i a més em venia de família.
J.P: La meva influència van ser els amics. La majoria es van decidir pel futbol i a mi, que també m’agradava, em va ser més fàcil començar a jugar.
RdR: Com heu pres la decisió de penjar les botes?
J.P: Cada vegada es feia més difícil entrenar, els partits és una altra història. Al final no tenia les mateixes ganes, el cos cada cop tira menys i més quan has de matinar per anar a treballar. A mitja temporada ja vaig començar a pensar-ho i ja cap al final ho vaig veure clar.
M.À: Any rere any ho vas notant. Realment t’agrada fer-ho i fer esport sempre és bo, per tant hi vas. Però sí que és cert que cada cop costa més anar a entrenar. Una vegada estàs allà la cosa canvia, però el fet d’anar és diferent. El cap de setmana vols fer plans i no pots perquè has d’anar a jugar. En el meu cas els turmells i els genolls m’acompanyen cada vegada menys i com no et guanyes la vida amb això has de pensar en la feina. Costa prendre la decisió però al final arriba i ha estat ara.
.

.       
RdR: Era el final desitjat?
J.P: L’equip tenia l’objectiu clar d’aconseguir l’ascens, a més teníem equip per assolir-ho. Però en el tram final no s’han donat els resultats i hem acabat cinquens. La gent va arribar cansada a aquests mesos finals i sumat a lesions importants els resultats es van tòrcer. Una llàstima perquè vam acabar la primera volta com a líders. La meitat de l’equip era nou i s’havia de conjugar, per sort hi hagut molt bon rotllo.
M.À: Mai te’l pots plantejar del cert, com a molt donar-li voltes. Realment ha estat una gran temporada. Acabàvem de pujar a Copa Catalana i pensàvem que hauríem de lluitar per mantenir-nos. A mesura que avançava la temporada, ens ho hem cregut més i hem acabat segons empatats amb el campió. En el play-off d’ascens el segon partit ens va sortir creu en comptes de cara. La clau d’aquestes dues gran temporades és el bon rotllo i el tarannà de l’equip. No teníem gent egoista i el gruix de l’equip som un grup d’amics.
RdR: I us esperàveu l’homenatge?
J.P: Per res del món. M’esperava un detall dels companys i de la directiva més en privat. Van fer baixar a ala meva parella i a la meva família. Va ser preciós.
M.À: Tampoc m’esperava res com el que vaig viure i menys aquell dia, jo em vaig centrar en jugar i no em vaig assabentar. Va començar l’homenatge i encara estava acomiadant-me dels companys. Que et pengin la samarreta al pavelló demostra que el club et valora i reconeix el temps i esforç que hi has dedicat.
.

RdR: Millors i pitjors moments d’aquests anys?
J.P: El primer ascens a Tercera ha sigut el millor. L’any següent vaig viure el pitjor quan vam tornar a baixar. Per sort només vam estar una temporada a Quarta.
M.À: El pitjor moment va ser la ‘debacle’ del club. Es va quedar sense diners, va dimitir el president, van marxar jugadors, vam perdre la plaça… Van ser anys molt durs. No sabíem cap a on aniria el club. El millor és haver-me retrobat amb molt bons amics que m’ha donat el bàsquet i que junts hem deixat al club allà on estava. Deixar de jugar a la categoria més alta que he disputat és un orgull. Quan em paro a pensar en el bàsquet no recordo derrotes o victòries sinó els moments que he compartit.
RdR: Seguireu vinculats al club?
M.À: Aquest any serà sabàtic. A més entrenava i necesito un any de descans però tard o d’hora tornaré perquè al final en formo part.
J.P: Seguiré donant un cop de mà. M’han demanat que estigui al costat del director esportiu fent-li de pont amb el vestidor a més d’ajudar-lo a trobar algun fitxatge. No estaré tots els cap de setmana al peu canó, també necessito una mica de desconnexió.
.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies