Veus: Dotzena i mitja…
Recordeu la cançó de La Trinca. Deia en una de les seves estrofes… No sé si n’eren divuit o dotzena i mitja… Ara quan tot plegat fa deu dies que han passat aquelles eleccions al Parlament català, tinc l’oportunitat de parlar aquí sobre allò que em preocupa, no m’agrada, voldria canviar, o ves a saber què. Però el cas és que fa un parell de dies, sense voler, mentre feia la meva feina a les pistes, em va venir al cap el resultat d’aquestes controvertides eleccions. Tothom ha guanyat, bé, gairebé tothom, però aquesta cantarella ja forma part dels discurs dels polítics d’aquest nostre país després de cada cita amb les urnes, però el d’aquest cop és diferent. Hem anat a les urnes i molts catalans, és a dir aquelles persones que viuen i treballen a Catalunya, segons el Sr. Jordi Pujol, ho han fet sense saber molt bé que hi anaven a fer, què anaven a votar. Tot perquè des del govern català s’ha tractat amb massa ambigüitat aquesta cita electoral. Eren, havien de ser per escollir el nou Parlament català. Però si per algunes persones podia ser clara aquesta finalitat, per la majoria, no ho era, doncs era “per anar a votar per la independència”. Així de clar i ràpid es podria definir, a nivell “popular”. Però aquesta finalitat del vot que podria ser tan correcte per molts dels polítics d’aquí com dels de Madrid, ha acabat confonent a ells mateixos. S’ha parlat de plebiscitàries, d’autonòmiques, de legislatives,… tot per acabar sent aquelles “que han acabat dividint al poble català”. Els han dividit entre els del Sí a la Independència i els del No a separar-se d’Espanya.
Ara resulta que som un 47,7 per cent d’independentistes contra el 52,3 d’unionistes. Però per mi el que abans del 27S i ara em preocupa no són els números, aquests percentatges, no, és el brutalment cagadubtes que som els “catalans” en una cosa tan important i transcendental com era, és, aquesta decisió per al futur, el nostre i el de la resta de la nació espanyola. Un dels arguments més emprats per no deixar que Catalunya sigui independent, bé, no anem tan de presa, perquè ens deixessin donar la nostra opinió sobre Si volíem o No que Catalunya fos un nou Estat, ha estat el de la por. La por a tot.
M’explicava la meva mare el dia abans de les eleccions, com uns coneguts seus havien estat víctimes d’una bretolada en el seu cotxe, li havien punxat les 4 rodes per dur matrícula de Barcelona. Això, aquest fet era per aquelles persones sinònim de “que dolents som els catalans volent marxar d’Espanya”, quan en realitat, crec jo, hauria de ser que poc democràtics que són els no catalans per no deixar que els catalans ens manifestem en la forma més democràtica que s’ha instituït fins ara, el plebiscit. Hem de tenir por, hem d’acceptar a que ens neguin a que puguem dir la nostra sobre el que creiem que és nostre, el que volem ser? Si realment estem en democràcia, No, però el cert és que dels resultats de les eleccions, no se’n pot treure cap altra conclusió, la gent te por.
El Govern espanyol, és com l’hipopòtam i fa anar la seva cua per escampar totes les seves deposicions al seu vol impregnant de detritus i el seu tuf, l’espai que l’envolta, i la gent, aquells catalans porucs i aquells emigrants que ja no se’n recorden que qui els hi va donar el que són, molt, poc, bastant, va ser aquesta terra d’acollida que no els hi va preguntar o limitar, en aquells 50 i 60 del segle passat, la seva estada aquí a Catalunya, rica, emprenedora, estalviadora. Molta va ser la gent de “províncies” que van arrelar-se aquí, i aquí s’han fet un espai entre els nadius que després d’anys, i sovint, limitant-se ells mateixos, han deixat, no conviure, adaptar-se als nostres costums, no, han acabat implantant les seves pròpies en detriment de les nostres, llengua, cultura, espectacles, costums. Sento dir-ho, però si Catalunya no ha aconseguit més vots independentistes, en aquestes eleccions, ha estat per la manca de suport per quelcom que si s’havien posat d’acord un grup molt important de persones amb credos polítics diferents. Aquests “catalans” creuen, segurament, que estem amb deute amb l’Estat espanyol, i estan molt equivocats, doncs aquest no ens dóna res que no hagi sortit de Catalunya, més ben dit, dels propis catalans i dels seus IRPF’s, és a dir quelcom és nostre i que volem, els independentistes, administra-ho des d’aquí. Ho sento pels desagraïts de tots aquells que no han volgut estar del costat d’aquell grup per el “SI” i s’han cregut els cants de sirena de que Espanya és una unitat indestructible per aquella santa llei de la Constitució espanyola. Ho sento per ells, perquè l’esperit catalanista és més fort que totes les màximes lleis emeses de la voluntat de la majoria dels espanyols, i mai podran doblegar-lo amb les pors escampades amb ventilador.
Sempre he dit, he cregut, que no hi ha pitjor mentider, que el que es creu les seves pròpies mentides. També he sentit dir la frase, de que una mentida es converteix en veritat a base de que sigui repetida moltes vegades, i el Govern espanyol, ha dit tantes mentides, paraules sense sentit, tergiversades, que a força de repetir-les a la gent, de Catalunya i de la resta d’Espanya, s’han cregut, que són veritats. Potser que no haguem tret prou vots perquè puguem fer passes, més fermes, en el camí cap a la Independència, però almenys, crec jo, sabem qui som, amb qui comptem i quants cagadubtes i desagraïts hi ha en aquesta terra catalana. Resumint, de cagadubtes, porucs i desagraïts, Catalunya n’és mig ple.
Molt agraït.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors.