Veus: Equivocar-se
Quan al laboratori vull obtenir un producte, he de fer diferents assajos, doncs rarament surt tot a la primera. Aquestes proves a vegades van bé i altres no, però normalment miro d’esbrinar perquè no ha funcionat alguna cosa. També repeteixo alguns d’aquests assajos amb petites modificacions per comprovar que no siguin aquestes les que feien que no anés bé.
Durant el doctorat he passat èpoques de tot. Algunes on anava més tranquil·la i pensava abans de fer qualsevol prova. D’altres que anava tan atabalada que començava a fer coses sense analitzar el que ja havia fet. Després, quan ja anava més tranquil·la, parava a analitzar algunes proves que no havia tingut temps d’analitzar bé, i em donava compte que hi havia coses que se m’havien escapat. Que gairebé estava bé, i que, segurament, modificant alguna cosa acabaria sortint.
.
Equivocar-se no hauria de fer por. No intentar quelcom per por a equivocar-se sí. Sempre i quant, és clar, es faci abans una valoració, és a dir, el que diríem intentar amb cap. El problema és que la societat és la primera que espera un error d’algú per tal de senyalar-lo amb el dit, criticar i recriminar o riure’s d’aquest. Aquest fet repercuteix molt a les escoles, on hi ha alumnes que deixen de participar a classe per por d’equivocar-se en el que diran i ser la rialla dels companys i companyes. Un aspecte negatiu per l’educació. Quan algú s’equivoca, primer hauríem de ser una mica empàtics per tal de saber què ha portat a aquella persona a fer allò. I segon, si volem dir alguna cosa, el més adient seria des d’una perspectiva constructiva, en positiu.
.
Amb tot això vull fer al·lusió al trenet que va recòrrer el poble aquests dies de festes. Cert és que, tal i com ja vaig dir en un article anterior, no hem d’oblidar que Ripollet té el número d’habitants que té, i que si volem fer activitats per fer més ciutat, no podem fer activitats dissenyades per un poble. O si més no, adaptar-les al número de persones al que va destinada. A part d’això, a mi em va semblar una molt bona iniciativa, gestió de la qual, però, no va funcionar. Primer de tot per falta de previsió, i segon per falta d’organització. Hi ha moltes queixes sobre això, ja que hi havia molta cua, i hi va haver gent que es va quedar sense poder pujar. Personalment vaig passar pel davant i ni se’m va passar pel cap posar-me a una cua tan llarga. No obstant, des d’aquí vull animar a l’organització a seguir endavant. Analitzar bé què no va funcionar i mirar d’arreglar-ho per l’any que ve. Si jo no hagués fet això amb els meus assajos, possiblement no hauria obtingut mai cap resultat final. Vindran moltes crítiques, però estic segura que l’any que ve es millorarà. I és que com deia Paulo Coelho, “ningú camina per la vida sense haver trepitjat en fals moltes vegades”.
.
Kàtia G. Samper
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.
.
Kàtia G. Samper
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.