Veus: Ripollet amb vistes al mar?
El meu avi, segons m’explicaven a casa quan jo era petit, estava convençut que algun dia es veuria el mar des de Ripollet. Creia que el turó de Montcada acabaria desapareixent a causa de l’explotació que l’empresa Asland havia començat a fer de la muntanya per extreure’n el material i fer-ne, després, ciment. Quan el turó ja no hi fos, sentenciava, es podria veure l’horitzó blau del mar des d’alguns punts elevats de Ripollet. Poc li va faltar per tenir raó: durant gairebé un segle d’explotació (l’arribada de la cimentera Asland a Montcada i Reixac va ser al 1917), el turó va passar dels 296 metres d’alçada que tenia originàriament als 273 metres que té a l’actualitat. Per sort, l’explotació de la muntanya ja va finalitzar fa anys i podem comprovar que el turó encara hi és (tot i que li falta un bon tros!) i que Ripollet continua sense tenir vistes al mar.
.
El turó de Montcada, dins de la serralada de Collserola, forma part intrínseca i omnipresent del paisatge local de Ripollet. La silueta característica del seu cim, piramidal com si d’un pic d’alta muntanya es tractés, ens permet distingir-lo de ben lluny. Igual que els llums del Tibidabo ens senyalen en la distància que als seus peus s’hi alça la ciutat de Barcelona i a la seva falda Collserola, la llunyana visió del turó de Montcada ens recorda que als seus peus hi ha casa nostra. Protagonista d’importants esdeveniments de la història de Catalunya, el turó ha estat batejat popularment amb diversos noms: “la muntanya de l’ermita”, per la capella romànica del segle XII que hi havia i que va ser destruïda per les tropes napoleòniques al 1808 i que va ser substituïda al 1908 per una altra que va ser enderrocada a l’inici de l’activitat extractiva; “el pico del Asland”, nom menys bucòlic però certament força descriptiu…
.
L’altre dia vaig pujar amb els de casa a dalt de tot del turó de Montcada. Va ser un passeig molt agradable, tot caminant per alguns dels corriols que travessen el seu bosquet ple de pins, d’alzines i amb un bon grapat d’espècies arbustives, el mateix tipus de vegetació autòctona amb que s’han restaurat les ferides superficials de la muntanya. Seguint sempre cap amunt, un dels camins ens va portar cap a la vesant sud del turó i vam poder veure, al fons, el mar (sí, el mar que el meu avi deia que es podria veure des de Ripollet!). Vam continuar la pujada i al cap de poc érem damunt el pic. Ens hi vam estar poca estona (la superfície irregular del cim i el penya-segat on desemboca no el feien massa segur pels nens) però vam poder retenir la imatge del paisatge que veiem, molt diferent (segur!) del paisatge que deurien veure els soldats de Felip V quan al 1713 enderrocaven el castell que hi havia. Ara s’hi veu un territori artificialment ordenat amb espais ocupats per pobles, connectats entre ells per grans vies de comunicació (autopistes, carreteres i vies de tren) i entre mig, encara, els elements naturals del paisatge, com ara bosquets, camps oberts de conreu i el traçat dels rius. I mentre anaven grimpant, ja de baixada, per les esquerdes del terreny en el que aflorava el mineral calcari amb el que es fa el ciment, se’m va ocórrer pensar si havíem agraït prou al turó de Montcada la seva aportació al nostre progrés, perquè… de què està feta casa nostra?
.
.
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors.
.