Víctor Garrote: ‘La inspiració és un camí d’ombres que tracem a mesura que superem parets’

Víctor Garrote, autor de "Ruinas de un atardecer" // Sergi Bayó

Víctor Garrote és l’autor de Ruinas de un atardecer, un conjunt de relats que s’ha presentat al nostre municipi durant aquest Sant Jordi. Sempre ha sigut aficionat a la literatura, però gràcies a un curs d’escriptura creativa que va fer fa anys va conèixer les claus per escriure una novel·la o un relat. A través del grup d’escriptura creativa Arc de Sant Martí i dels llibres col·lectius que solen publicar cada any, ha donat a conèixer ja varis relats curts. Ara, però, ja té la seva primera publicació a la venta, així com també està preparant una primera novel·la. Això no obstant, per llegir-la haurem d’esperar al proper Sant Jordi!

RevistadeRipollet: En quin moment et vas interessar per la literatura? VíctorGarrote: La meva afició venia de temps enrere. Tota la vida m’ha agradat molt escriure com a aficionat. Fa uns anys, però, vaig veure a la Biblioteca de Ripollet que es feia un curs d’escriptura creativa. Al principi no les tenia totes, però m’hi vaig apuntar. Ara sé que va ser la millor decisió que vaig poder prendre. Allà, de fet, vaig conèixer alguns membres del grup que després s’ha convertit en el grup d’escriptura creativa Arc de Sant Martí, amb el qual gairebé cada Sant Jordi publiquem un llibre.

RdR: Com treballeu en aquest grup?
V.G: Molt simple. Un cop passades les vacances d’estiu, quedem i ens expliquem què tal les vacances (riu). Després comencem a planificar un nou llibre. Ens solem trobar a partir de setembre un cop al mes, i ens passem, opinem i corregim el que cadascú escriu. Al primer i el segon llibre, cadascú va fer el nombre de relats que va voler, i de les pàgines que ell mateix va decidir.
Pel tercer llibre, en canvi, vam canviar: vam fer un únic llibre per persona que fos una mica més llarg. Pel que fa al quart, vam decidir que cadascú faria un relat, i que tots ells estarien connectats entre si.
Aquest any, això no obstant, per diferents motius no ens ha donat temps. Jo ja tenia el meu relat fet, i uns amics em van comentar que podia treure el meu propi llibre.

RdR: I així va néixer Ruinas de un atardecer.
D.G: Exacte. El llibre el conformen sis relats. Els cinc primers són relats d’anteriors llibres: he triat els que més m’agraden o els que millor crítica han rebut. El punt fort és el nou relat, el més dens de tots: La hora más oscura.

RdR: Quina és la història que ens expliques amb aquest relat?
D.G: Abans deixa’m comentar-te que els meus relats se solen basar en els girs argumentals, ja que crec que això és bàsic per enganxar al lector. A partir d’aquí, l’argument parteix de l’amistat entre una noia i dos nois. Llavors es forma un triangle amorós. Això no obstant, el que he desenvolupat és com es pot passar d’una amistat a un triangle amorós, i com després aquest triangle es desfà i es destrueix, com a amistat i com a amor. No puc dir més!

RdR: Com va venir la inspiració per a aquesta història?
D.G: La idea em va venir de dos punts. Per una banda, em fascinava la idea que es desfés l’amistat entre tres persones. Per altra banda, un dels personatges és un noi negre del Congo. Al principi no era de raça negra, però llavors vaig veure un noi al carrer insultar a un negre. Això a mi m’incendia, i vaig decidir posar el meu gra de sorra.

RdR: Com és l’edició dels llibres col·lectius o del teu més recent?
D.G: Comptem amb Emma Publicacions quant a impressió, però nosaltres ho fem tot. Som sis persones i cadascú té la seva funció. Una persona fa els resums, l’altra el maqueta, busca el ISBN, etc. Quant al meu llibre, evidentment m’ho he fet jo, tot comparant-ho amb altres llibres que tinc a la meva biblioteca.

RdR: Vas estar present a la Rambla el passat Sant Jordi?
D.G: Sí, va anar genial. Em vaig passar a mig matí, i vaig acabar molt content. Van preparar la taula d’autors, amb les firmes i la presentació. La gent anava passant i ens veia presentar el llibre. De moment, però, no sé les ventes: fins que no passin uns dies no ho sabré. El mateix dia de Sant Jordi, 23 d’abril, Emma Publicacions també ha posat una carpa a la Rambla.

RdR: Estàs orgullós de fer el salt dels llibres col·lectius al teu propi llibre?
V.G: Sí. Oi tant, me n’enorgulleixo, tot i que sé que a gran escala només puc somiar. De totes maneres, estic molt orgullós de la meva evolució; he evolucionat no només en la forma d’escriure, sinó també en la forma de pensar, sobretot a mesura que he anat evolucionant com a persona, d’adolescent a jove madur.
Per altra banda, també li he anat agafant el gust als relats a través de visionar cada vegada més cinema europeu. Aquest tipus de cinema es basa en els personatges i les seves històries, i cada vegada està més reflectit en els meus escrits. Utilitzo successos que passen a la vida quotidiana, amb personatges quotidians. Això és, de fet, el que he reflectit en el relat de l’any passat, en el que he escrit aquest any i el que reflectiré a una possible novel·la que escriuré…

RdR: Així que ja tenim nous projectes literaris a la vista.
V.G: Exactament. Ja tinc una idea, de fet. Molt bàsica. Per a mi, però, la part més difícil d’una novel·la o un relat és la inspiració. Jo la inspiració la veig com un camí ple d’ombres que anem traçant a mesura que superem parets. Llavors penses si una idea és bona o no et porta enlloc. Poc a poc vas trobant un camí llarg, que et pot dur on vols anar.

RdR: Molta sort, doncs, en aquest camí!

.

No comencis la casa per la teulada
La construcció d’una novel·la no és fàcil. No pot quedar cap nus sense lligar: has de saber la personalitat del personatge, el seu aspecte físic i construir l’univers del seu voltant. Així mateix, “has de tenir en compte coses que a primer cop d’ull poden semblar ximpleries, explica en Víctor, que segueix dient que “ubicar la història en una localització i un temps concret” és molt important.
Víctor va aprendre tot això durant el curs d’escriptura creativa, que va ser la llavor que després va fer néixer el grup d’escriptura creativa Arc de Sant Martí. Abans de fer aquest curs, Garrote s’havia proposat alguna vegada d’escriure ficció, “però començava i no podia continuar”. “Al curs vaig aprendre que els girs argumentals atrapen el lector i el fan còmplice de la història”, explica.

.

.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*



Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies

ACCEPTAR
Aviso de cookies