C. Santos i L. Rubio: “Totes les dones haurien de fer esport per salut i perquè és alliberador”
La Chus Santos va guanyar l’any passat la Copa Catalana d’aquatló en la categoria V2F i la Lourdes Rubio es va proclamar campiona de Catalunya de cros F50. Dues atletes màster de la Ripollet Unió Atlètica que entenen la pràctica esportiva com una inversió en salut. Parlem amb elles de dona i esport i també de disciplina, motivació, benestar, competició i diversió.
Revista de Ripollet: Què us aporta fer esport?
Chus Santos: Està bé amb mi mateixa
Lourdes Rubio: Sí, està bé amb mi mateixa i també un repte, el fet de superar-me dia a dia i sentir-me activa.
RdR: Quan vau començar?
C.S.: Vaig començar als 4 anys a fer natació, als 20 em vaig aficionar a córrer i als 42 al triatló de mitja i llarga distància. Sempre he fet esport i ara em fa molta il·lusió també el fet d’haver tornat a fer d’entrenadora aquí a la RUA.
L.R.: Jo vaig començar amb 4 o 5 anys amb la natació, després patinatge, gimnàstica rítmica i atletisme quan era adolescent i fins ara.
RdR: Feu esport i competiu. Per què?
C.S.: M’agrada molt competir, soc competitiva, però el meu objectiu és arribar amb salut a la jubilació. I arribar als 120 anys… Aquest és el motiu que em mou a fer esport i la competició em motiva a fer-ho.
L.R.: Entenc la competició com un repte personal, competeixo amb mi mateixa i això m’ajuda a trobar-me bé.
RdR: A les categories màsters, el que abans es deia veterans, hi ha moltes maneres d’entendre la competició. Com creieu que s’ha de viure?
C.S.: Trobo que tothom té lloc dins la competició com una forma de diversió. Si no et diverteixes no paga la pena. I dona igual les condicions físiques que tinguis, cal preparar-se bé per no lesionar-se i fer esport amb salut, però tothom pot provar de fer un triatló.
L.R.: Intento competir al meu nivell i és cert que et poses nerviosa perquè a tots ens agrada fer-ho bé. Però el que veig és que tothom té molt clar on pot arribar i quin és el seu nivell. Cal ser conscient de les teves possibilitats per gaudir i no frustrar-te.
RdR: Animeu a les dones a fer esport?
C.S.: Totes les dones han de tenir el seu temps per fer esport, trobar un espai per fer-ho perquè és un alliberament.
RdR: Però trobar aquest temps és difícil.
L.R.: És qüestió d’organitzar-se. Es pot fer. Jo he entrenat pels matins ben d’hora, a la pausa de dinar, he hagut de combinar-ho amb les horaris de la feina… I quatre mesos després de tenir el meu fill ja estava entrenant.
C.S.: Encara que sigui mitja hora, cal buscar aquest moment per a tu. Tothom hauria de fer esport.
RdR: Les noies joves deixen de fer esport abans que els nois. Per què?
C.S.: Els hi costa organitzar-se i caldria que tinguessin més suport. Arriba la universitat i és molt difícil però si rebessin acompanyament dels pares i de professionals trobarien com fer-ho.
L.R.: Cal molta disciplina i això els hi costa. I també sobta veure que, en general, no es prioritza la salut.
RdR: Ambdues feu esport individual, en els esports d’equips a les noies arriba una edat que els hi costa molt trobar on seguir jugant. Penseu que l’atletisme o el triatló son esports més igualitaris?
C.S.: Ara ho són. Però no sempre ha estat així. En el triatló fa només deu anys érem tres o quatre noies. Ara és una passada perquè hi ha moltes noies que hi practiquen i que no els fa por sortir amb la bicicleta de carretera.
L.R.: En l’atletisme també es nota l’evolució. Quan jo vaig començar a córrer érem poques i hi havia diferències. Anaves a una cursa i la samarreta d’obsequi era d’home i de talla gran i després si guanyaves a nosaltres ens donaven un trofeu i als nois un trofeu i un pernil. Ara sí que hi ha moltes més practicants, també entre les dones de més de 30 o 35 anys.
RdR: Si llegint aquesta entrevista alguna s’anima a fer proves de resistència, ara que estan tan de moda els ultramaratons, els trails i les ironmans, què recomanaríeu?
C.S.: Si vol fer triatló que comenci per la distància sprint, la més curta. Un cop hagi entrenat i hagi fet sprints que passi a la distància olímpica si vol i si no vol, tampoc passa res, pots passar-ho molt bé fent proves curtes. El que no s’ha de fer és passar de l’sprint a l’ironman perquè el risc de lesió és molt alt. I sempre s’ha de fer amb l’entrenament adequat, t’has de preparar bé.
L.R.: Corrent et trobes molta gent que comença i que a l’any següent ja vol fer una marató. I això no es pot fer. A la nostra edat has de mesurar molt bé la distància. Perquè cal molt de temps per fer llarga distància. Jo he fet la marató dues vegades i no faria curses més llargues, em sembla una barbaritat.
C.S.: A mi no em sembla una bogeria, però cal seguir una bona planificació i afrontar el repte amb molta preparació i acompanyat de professionals. Jo, per exemple, tinc dietista, fisio i entrenador.
RdR: Un entrenador que també et pugui dir, si és el cas, que no la facis.
C.S.: Exacte. Si la prepares bé la pots fer però suposa moltes hores d’entrenament. Jo, per exemple, seguiré fent llarga distància però quan vaig començar a fer bicicleta, amb 42 anys, ja havia fet tres maratons… Cal anar pas a pas.
RdR: Cal una pista d’atletisme a Ripollet?
L.R.: Sí, perquè en aquesta del poliesportiu jo no cabem.
C.S.: I és de terra, és perillosa perquè té forats. Una pista permetria potenciar molt l’esport perquè hi ha molts nens. Tenim unes bones condicions per al triatló perquè tenim tot junt la piscina coberta, piscina de 50m, el carril del riu i el vial del riu per anar amb la bici amb tranquil·litat els caps de setmana i si hi hagués pista ja seria una meravella.
L.R.: El poliesportiu ha quedat petit no només per l’atletisme, que ja fa vint anys que es parlava de la pista. Ripollet ha crescut però els equipaments no.
C.S.: Ara que estan renovant el poliesportiu, que estan invertint, podrien fer també la pista.
