J. Juanhuix: ‘L’etiqueta trans és tan forta que anul·la altres aspectes de la personalitat’

Durant un temps vius com un home. La societat t’imposa uns rols però amb el temps veus que no estàs còmode. Poc a poc, comences un procés difícil que et porta a decidir canviar de gènere. Aquesta pot ser la història de molts transgèneres com la Judit Juanhuix. Va viure com a home més de 40 anys però fa prop de vuit va començar el canvi. Ara, a més, s’ha fet activista del moviment. Va ser l’encarregada d’obrir la jornada feminista amb les seves experiències.
.
Revista de Ripollet: Què et va semblar la jornada feminista que va proposar l’Aresta i Belladona?

Judit Juanhuix: L’acte va funcionar molt bé. Va haver una dinàmica agradable d’exposar plantejaments i trobar punts d’unió del feminisme amb el fet trans dins d’aquesta societat. Va ser una dinàmica constructiva que va abraçar molts àmbits, des de les identitats trans fins a la consideració mèdica del fet trans. Aquest tipus de xerrades són interessants perquè surten de l’espai LGTBI per accedir a altres moviments amb els quals hem d’establir sinergies. Penso que el feminisme està incomplet si s’exclou al fet trans.

J.J: És important per diverses raons. D’entrada perquè les persones trans estem a tot arreu, i també a Ripollet. Punt número dos, volem estar a tot arreu. És un moviment transversal. I tres, perquè visibilitzar el fet trans és un pas necessari per normalitzar-lo. Però no és només visibilitzar-lo a zones com Ripollet sinó a tot arreu.

J.J: Personalment no però és evident que hi ha. Jo sóc de Sant Quirze i és un poble amb la meitat de població. Allà en conec quatre casos. No entenc com a Ripollet, un poble més gran, no hi ha més casos.

J.J: Cal dir que l’ajuntament de Ripollet ha fet una gran labor. És exemplar tota la feina de visibilització. Des d’accions públiques, commemoracions, pintar equipament públic… Què pot fer més Ripollet? Per exemple un fons de treball per a persones trans, visibilitzar-les en l’àmbit municipal, també es podria pensar a promoure visionats de pel·lícules o també ensenyant la diversitat de gènere en els centres educatius del poble.

J.J: No és un canvi brusc. És un procés d’empoderament. Adonar-se que vas superant les dificultats que et trobes. En el meu cas va començar fa vuit anys. Em vaig adonar que el gènere que em representava socialment no era el que jo sentia, hi havia una discrepància que havia de resoldre. Ha sigut un procés gradual i al final he arribat on jo volia. Ser trans és un procés en el gènere que no s’acaba. El viatge en el gènere d’una persona trans és llarg, la identitat de gènere pot fluir en molts àmbits.

J.J: El que va ser una barrera molt gran va ser el meu propi mur, el que m’havia construït. El fet de viure com a persona cisgènere tota la meva vida i haver de modificar substancialment aquesta vida va ser molt dur. Un cop ho has acceptat ja depèn de cada. El que és molt recomanable és no enfrontar-te tot sol als problemes perquè el gènere ho travessa tot, tots els àmbits de la teva vida. Fer-ho tot de cop és molt difícil. L’àmbit de parella, d’identitat, sexo-afectiu, el social… fer-ho tot a la vegada és molt difícil i evidentment es necessita ajuda.

J.J: A escala social els homes tenen més llibertats, perquè l’espai, en general, és masculí. Excepte quan les dones ens fem un espai femení. He vist una reducció d’espais. Ser dona és més difícil. També és veritat que en el meu cas, ser una dona trans, la falta d’espai no saps si ve pel fet de ser dona o ser transgènere. Abans, quan era home, anava pel mig de les voreres, ara vaig per un dels costats. Em sentia segur de mi mateix, ara com a dona no em sento tan segura. S’ha de mirar que fas i com mires perquè tots els moviments es poden interpretar i tenir conseqüències, abans eren menys evidents. S’ha de canviar socialment. També és veritat que el fet de socialitzar com a dona m’ha permès tenir més llibertat per expressar els meus sentiments. La masculinitat és més reprimida. Això sí, s’entén que hi ha molts tipus de feminitat i de masculinitat.

J.J: Durant més de 40 anys com a home m’han agredit físicament però en cinc com a dona sí. No han sigut grans agressions però he viscut com una persona desconeguda  ha realitzat una acció violenta. Sense comptar les agressions verbals.

J.J: No és qüestió d’acceptació d’un grup cap a l’altre si no quan serem tots un mateix grup. D’entrada que hi hagi una legislació i els nostres drets es protegeixin. Però hi ha una altra dimensió menys racional. Les persones trans serem igual de lliures quan afectivament no hi hagi diferències entre una persona cisgènere i una trans. Quan puguem formar famílies i llaços amb la mateixa facilitat. Sembla que una persona trans només pot ser trans. L’etiqueta és tan forta que anul·la els altres aspectes de la personalitat.
.