J. Ortiz: ‘Tinc la il·lusió d’anar més enllà de la xarxa i veure la llengua de signes al carrer’

D’una situació anecdòtica en Javier Ortiz va treure una excusa per aprendre la llengua de signes. Després d’estudiar educació infantil i primària va començar les pràctiques i en aquella experiència va veure la manca de recursos que té el professorat per comunicar-se amb nens i nenes que pateixen dificultats auditives. D’aquesta manera Ortiz va iniciar el projecte de Siigname, un canal d’Instagram en el qual publica vídeos perquè tothom tingui accés a la llengua de signes i fer així un món més inclusiu.
.

Javier Ortiz: És un projecte que neix perquè al dia de demà, en totes les aules, hi hagi com a mínim un nen que pugui comunicar-se en llengua de signes amb nens que pateixen dificultats auditives o de parla.

J.O: Treballo de professor en una escola primària. Quan vaig fer les pràctiques em vaig trobar dos o tres nens amb problemes auditius i vaig veure que dins de l’aula no hi havia recursos per ajudar-los i en el departament tampoc. Cap dels professors era capaç de fer classes més inclusives per comptar amb aquests nens. A partir d’aquí van començar les meves ganes de canviar aquesta realitat i he trobat aquesta manera de fer-ho.

J.O: No. Vaig començar a estudiar llengua de signes d’una forma un pèl absurda i inesperada. Abans de treballar en el món de l’educació treballava de venedor al Decathlon. Un dia vaig atendre a una parella anglesa i em vaig poder defensar bastant bé. Però la següent parella que vaig atendre eren sords i muts. Amb un paper vaig atendre’ls com vaig poder. Aquesta situació em va fer pensar i aquell mateix dia em vaig anar a apuntar a una escola de llengua de signes. Molta gent es sorprèn quan ho explico.

J.O: Estic acabant l’últim any que simplement és un repàs. Normalment es fa en quatre anys però jo l’he fet en dos. Et van pujant de nivell segons com vas avançant. Ara estic fent un tercer per perfeccionar-lo i aprendre més sobre termes educatius. Però em segueixo formant perquè sempre apareixen dubtes.

J.O: La idea era ser una escola de llengua de signes. Aprendre les lletres, els verbs més utilitzats, mesos de l’any… i vaig pensar que actualment Instagram és la xarxa social que arriba a més gent. Però fa cosa d’un mes un canal de Youtube que es diu ‘Colegio en las nubes’ em va contactar perquè fes vídeos. Aquest canal fa vídeos de diferents matèries per a nens de Sudamèrica que no poden anar a l’escola però sí que tenen wifi i poden connectar-se a internet.

J.O: Sí. En Instagram, sobretot, faig vídeos curts amb paraules de certs àmbits. Per exemple faig un per saber com es diuen certs animals, un altre sobre els familiars i així anar penjant vídeos. La idea és que si vas pel carrer i algun dia et trobes un sordmut et puguis defensar. I si gràcies al canal ajudo a que la gent aprengui la llengua de signes seria un èxit indescriptible per a mi. En tres o quatre anys s’obligarà que aquesta llengua estigui present a totes les feines i escoles.

J.O: Ha tingut molta veu no només aquí al poble sinó també fora. I per mi la rebuda ha estat un ‘shock’. Pensava que només serviria per la gent del meu entorn i ha arribat a molta gent desconeguda. Cada dia rebo missatges de gent amb dubtes i altres que m’agraeixen el que estic fent. Veritablement això és un gran premi que no m’esperava. Quasi tinc més seguidors al compte de Siigname que al meu compte personal, molts dels seguidors són gent que no conec i que m’estan ajudant a fer aquest projecte molt més gran.

J.O: Quan parles en llengua de signes és diu signar. A cada vídeo que faig demano a la gent que em signin, que em facin arribar els seus vídeos i així també practiquin la llengua de signes.

J.O: Com la cosa va a més vull fer un documental per demostrar com estem ajudant a les persones i fer-lo arribar a les aules de l’escola on treballo. La meva il·lusió és anar més enllà de la xarxa i veure la llengua de signes pels carrers, no només a les aules.

J.O: Es poden trobar dificultats en un acte tan quotidià com anar a comprar el pa. Aquesta gent té una barrera en la parla o l’oïda i això els afecta en la seva autoestima. Són tantes situacions que per nosaltres no tenim problemes. Veig molt malament que per exemple la policia sigui incapaç de comunicar-se amb aquesta gent. Hi ha casos que com mai han parlat també costa entendre’ls quan escriuen. Cal trencar aquesta barrera.