Joan Mimó: “No em quedo en pitjar el botó i ja està, vaig més enllà i busco ser creatiu”
Segon en el Premi Nacional de la Confederació Espanyola de Fotografia i primer en el Premi de Catalunya. Joan Mimó s’acaba d’embutxacar la plata en l’important concurs estatal i en el 2020 va aconseguir ser primer al català. Dedicat durant anys a la fotografia com a amateur ha obtingut els millors reconeixements en el final de la seva etapa com a concursant.
Revista de Ripollet: Has quedat segon en el Premi Nacional de la Confederació Espanyola de Fotografia. Com arribes a ser un dels finalistes?
Joan Mimó: És un concurs que es fa cada any. Cada federació de cada comunitat autònoma presenta els candidats que han quedat millor classificats en els concursos que aquestes organitzen. Com l’any 2020 vaig guanyar el premi de Catalunya la Federació van pensar en mi. Cada un dels candidats envia deu fotografies sobre un tema en concret. Es fa una primera selecció de la qual surten els finalistes. Per determinar la selecció envien les fotografies a experts d’altres federacions internacionals que s’encarreguen d’escollir els reculls que més els hi agraden. Així vam sortir els tres finalistes. I per la puntuació que ens van donar vaig quedar segon.
RdR: Anem un pas abans de tot això. Què vas fer per quedar primer de Catalunya?
J.M: Això dels concursos és un món a part. Cada any surt un guanyador de Catalunya, durant l’any es fan moltes competicions. Cada fotògraf es presenta al concurs que ell vol perquè cada un d’aquests concursos tenen unes temàtiques concretes. Tu has de portar quatre fotografies dels temes escollits i un jurat s’encarrega de seleccionar el guanyador. Cada vegada que et seleccionen vas fent punts i, així, vas pujant en la classificació. Els deu primers són els que participen en el Premi de Catalunya. En aquest concurs et demanen cinc fotos inèdites, un vídeo amb cinquanta fotos teves i el currículum. L’any 2020 vaig guanyar amb un tema d’actualitat, però molt complicat: la COVID-19. Les imatges eren realment dures.
RdR: Què vas fer?
J.M: Van ser creació. Vaig agafar estàtues del cementiri de París, moltes són en honor a caiguts en la Segona Guerra Mundial. Algunes són molt tètriques. Vaig fer fotos i després les vaig deformar a través de l’ordinador. Per exemple ho vaig fer amb una estàtua d’un àngel amb un mort a les mans, això impacta.
RdR: Per tant, les teves eines són la càmera i les eines d’edició fotogràfica.
J.M: Cadascú ho fa com vol, és totalment lliure. En el meu cas, la meva marca personal és utilitzar càmera més Photoshop. Durant deu anys vaig estar seleccionat i fins al 2020 no vaig guanyar. En el meu cas he sigut fidel al meu estil. Pot ser que les teves fotos siguin realment bones, però si al jurat no li agraden, és segur que no guanyaràs. És una mica subjectiu, però així funciona. Val a dir, que els finalistes tenen molta qualitat.
RdR: Després de tants anys presentant-te devia ser una gran il·lusió guanyar.
J.M: No són pas una bagatel·la. Va ser una gran alegria.
RdR: I ara cal sumar-li quedar segon d’Espanya.
J.M: Quedar segon de tota Espanya és molt important. Són molta gent que ha participat, molts candidats de cada una de les disset comunitats autònomes i es presenten els millors. Hauria estat genial ser primer, però estic molt content d’haver quedat segon.
RdR: Què vas presentar per al Premi Nacional d’Espanya?
J.M: La temàtica era bodegons, jo vaig presentar una proposta una mica especial.
RdR: Explica’ns.
J.M: Vaig utilitzar el negre i el vermell. Vaig decidir jugar amb un focus vermell i les siluetes buscant la relació amb el vi. Els que saben com va el tema de la fotografia poden apreciar la dificultat amb el joc de la il·luminació, reflexos i vidres són una combinació difícil de fotografiar.
RdR: Quina és la teva especialitat en concurs?
J.M: Ho toco tot. Faig macro, faig bodegons, faig esports, faig reportatges… m’agrada tocar-ho tot. Si t’especialitzes en un tema el toques tant que arribes a ser molt bo, però en aquests concursos et solen demanar més d’un tema, així només pots presentar un tema amb qualitat, però els altres fan llufa.
RdR: Veient el teu estil, podríem dir que no ets simplement un fotògraf?
J.M: A mi la foto no me la fa la màquina, aquesta és un instrument que m’ajuda a retratar allò que vull, però sóc jo qui fa la fotografia. No em quedo en pitjar el botó i ja està, vaig més enllà i busco ser el més creatiu possible, m’agrada fer-la jo. Pots trobar un paisatge molt bonic i deixar la foto com està, però no et fas teva la fotografia. M’agrada editar-les, fer creació i això ho faig amb el Photoshop. Aquesta és una eina que domino bastant, però amb una distinció, m’he fet meva una manera d’editar-les.
RdR: A què et refereixes quan dius que no segueixes les normes establertes?
J.M: Per ser sincer és difícil explicar, cal veure-ho. Normalment, quan utilitzes el Photoshop treballes per capes. Aquest sistema és molt feixuc i són moltes hores de feina, la manera que he ideat jo amb una hora o mitja hora pots tenir enllestida l’edició. Si treballes per capes pot ser que triguis dies.
RdR: No ets professional de la fotografia.
J.M: No, tot i que ja fa quaranta anys que estic ficant dins del món de la fotografia. Va començar quan vaig entrar en l’entitat local AFOCER a través del meu company Miquel Alba. Així vaig fer els meus primers passos. Ara també estic a AFOMIR que és una agrupació-escola, venen fotògrafs d’arreu de la comarca a fer cursos que impartim els mateixos socis, per sort hi ha gent que en sap molt. Proposem cursos i investiguem molt, així compartim i creixem.
RdR: Quins reptes et queden?
J.M: A mi ja em toca afluixar. Aviat faré setanta-cinc anys i ara vull ensenyar tot allò que he après a la gent que entra nova. Deixaré de concursar, encara que no ho sembli és molt cansat, significa esforç i nerviosisme. Concursar significa estrès, ensenyar és gaudir.
RdR: Quin és el secret per ser un bon fotògraf?
J.M: Veure moltes fotos. Has d’acostumar el cervell a la fotografia, a com es fa una foto. Així vas dominant l’enquadrament o la perspectiva. Després toca fer-les, practicar exposició i altres aspectes de la fotografia i agafar experiència. Quan faig una foto ràpida sé si és bona i com la milloraré. La dificultat d’una fotografia va molt més enllà del que pot semblar a simple vista, influeixen moltes coses, no és només prémer el botó. Pots arribar a tirar mil i només fer una o dues bones.
