Joaquín Matas: ‘M’il·lusiona la màgia i m’il·lusiona que després de 20 anys segueixi vivint d’ella’
Ripolletenc de naixement, Joaquín Matas ha estat el pregoner d’aquesta darrera Festa Major. Mag especialitzat en màgia d’a prop i participativa, va sorprendre tots els ripolletencs durant el pregó fent trucs de màgia proprers i alhora sorprenents. Practica la màgia des de 1988, i ha estat perfeccionant el truc del joc dels cubilets des que tenia 14 anys. Un mag evoluciona amb els seus trucs.
Revista de Ripollet: De Los Angeles a Londres i de Paris a Singapur. La teva màgia ha donat la volta al món?
Joaquín Matas: Es podria dir que sí, he estat a molts llocs, tan a nivell d’empresa com de particulars, i també a convencions de mags. A part, també hi ha congressos nacionals i internacionals, i es fan conferències i seminaris.
RdR: Són importants aquests seminaris per a un mag?
J.M: Oi tant. Moltes vegades jo assisteixo, però d’altres els imparteixo. La màgia té una vessant psicològica; hi ha la part teatral de la posada en escena, però després hi ha una altra part que és la que fa que la màgia funcioni i puguis enganyar o il·lusionar l’espectador. Per això has de tenir uns coneixements sobre com funciona el coneixement humà i els errors del cervell.
RdR: Com enganyeu el cervell humà?
J.M: Són errors de percepció i interpretació. Tu quan estàs mirant una cosa, estàs enviant una determinada informació al cervell, que s’encarrega d’interpretar-la. Nosaltres el que fem és falsejar aquesta informació, de manera que tu pensis que estàs mirant una cosa i en realitat n’estigui succeint una altra. Quan fas el procés lògic d’intentar descobrir un secret, com que la informació que t’arriba és falsejada i malinterpretada, és impossible que el descobreixis. Aquesta part és per a mi la més apassionant de la màgia.
RdR: A algú recelós amb la màgia li serà més fàcil o més difícil descobrir el secret?
J.M: Quan una persona és recelosa amb la màgia anirà a buscar la trampa, i serà més fàcil enganyar-la. Nosaltres sabrem com reaccionarà ell a diferents estímuls, així que potenciarem aquests estímuls, de forma que sigui més fàcil enganyar-lo. És més difícil enganyar un nen que no pas un adult. El nen encara no té la praxi, l’experiència de vida, de manera que si jo agafo una cigarreta i faig el gest d’apropar-me la mà a la butxaca per agafar l’encenedor, ell no ho entendrà, però tu sabràs que estic buscant l’encenedor. Nosaltres juguem amb això, ens aprofitem de l’experiència de vida de l’espectador i de la psicologia.
RdR: El mag molts cops es defineix com a il·lusionista. Què t’il·lusiona?
J.M: M’il·lusiona la màgia i m’il·lusiona que després de més de 20 anys pugui seguir vivint d’ella. El fet que puguis il·lusionar la gent i tu gaudeixis amb ells, i que a més et remunerin, per a mi és una loteria que he guanyat. A més, sóc molt conscient d’ella, ja que de jove he treballat a una empresa i he sigut mosso de magatzem. He estat treballant fins a 12 hores, així que aprecio el que tinc.
RdR: I què et desil·lusionaria?
J.M: Perdre la passió i que em fes mandra la màgia. Això em fa molta por, malgrat que encara no m’ha passat. Sí que et tornes, però, més selectiu. Amb això d’Internet hi ha molta màgia; ara sé que hi ha un tipus de màgia i un tipus de mag. És com tot: un pintor quan es forma pinta de tot fins que troba el seu estil. Llavors, la seva concepció artística va encaminada a aquest tipus d’art.
RdR: Com vas acabar trobant el teu estil propi?
J.M: Provant i imitant molt. També llegia tot el que trobava, i m’impregnava de tots els mags que coneixia. A poc a poc vaig anar desenvolupant un cert gust per a un tipus de màgia. Sempre m’ha agradat molt la màgia d’a prop; l’escola que jo sempre he seguit és l’Escuela Mágica de Madrid, encapçalada per mags com Juan Tamariz o Arturo de Ascanio, que a nivell mundial estan molt reconeguts.
RdR: També ets expert en màgia participativa.
J.M: A mi m’agrada molt la interacció amb el públic. Sóc un home que quan no fa màgia és tímid. La màgia és el meu àlter ego, i em permet treure el meu jo més gamberro: puc dir el que penso, puc interactuar, fer humor i participació. Sempre dins del respecte, però fotent canya.
RdR: En quin moment saltes a l’èxit i passes a viure de la màgia?
J.M: Per a mi l’èxit és un camí, no una meta; sembla un tòpic però és veritat. Per a mi l’èxit és continuar vivint del que m’agrada. Això ho vaig aconseguir als 21 o 22 anys aproximadament. Vaig deixar de treballar a una empresa de productes químics; abans ho anava alternant amb les actuacions, però després ja vaig donar el salt i em vaig guanyar una clientela. No sóc una persona molt ambiciosa, i no em crida l’atenció ni la televisió ni la fama. L’anonimat és una cosa molt valuosa com per perdre-la així com així, tot i que no negaré un programa de televisió, programes escombraria apart. Vaig anar, per exemple, a Redes, amb l’Eduard Punset.
RdR: Truc preferit?
J.M: Quan el mag es forma escull uns tipus de jocs que l’acompanyen tota la vida. Sempre els millora, se’ls canvia, i el mateix mag evoluciona amb ells. Jo estic orgullós del joc dels cubilets. Es fa amb tres gots de metall i unes boles que van apareixent i desapareixent: viatgen. Al final apareixen tres fruites, o tres animals vius sota cada cubilet. Des que tinc 14 anys l’he estat perfeccionant.
Un relat màgic
Joaquin Matas té molt de recorregut en el món de la màgia a la seva esquena. Tant és així que aquest proper 20 de setembre presentarà el seu primer llibre sobre màgia, A foc lent, al Congrés Internacional de Vitòria. La narració explica les troballes de Matas en el camp de la màgia d’a prop i la màgia de saló, sempre des d’una vessant psicològica i personal. En aquest llibre, a més, hi apareixen descrits 24 trucs. Cadascun pertany a una vessant diferent de la màgia.
Aquesta màgia de saló de la qual parla el llibre és sinònim de màgia participativa. En aquest tipus d’espectacle el mag se sol situar a l’escenari o al centre del públic, i interactua amb ell practicant una màgia propera i casolana. Se solen utilitzar cordes, boles, o bitllets, entre d’altres recursos. Tal com va passar durant el pregó.
.
.
