Lali Gil: ‘Estem molt il·lusionades per l’equip, el club i tots els que ens solen venir a veure’
La Lali Gil és la capitana de l’equip femení del Futbol Sala (FS) Ripollet. Després d’entrenar dur tot l’any, d’haver tingut un plus de qualitat gràcies a noves incorporacions i d’haver sumat, per exemple, 18 victòries consecutives, l’equip local ha aconseguit coronar-se com a campió de la Divisió d’Honor, la lliga màxima de futbol sala a Catalunya. Ara el club està estudiant la viabilitat econòmica de pujar a la Divisió de Plata, i en un mes aproximadament sabrem exactament si finalment hi haurà ascens. “El president, el delegat i l’entrenador estan fent molta feina buscant patrocinadors que col·laborin amb nosaltres”, explica la Lali.
Revista de Ripollet: Moltes felicitats a totes! Com us sentiu després d’haver guanyat la lliga?
Lali Gil: Molt il·lusionades i molt contentes, per tot l’equip, pels entrenadors, per la família i per tota la gent que sempre ens ve a veure i ens anima. No ens esperàvem fer una temporada com la que hem fet. Feia moltes jornades que anàvem primeres, a molta distància de les segones. Cada partit que passava guanyàvem. El premi s’anava apropant, però al final va acabar arribant el dia. Jo encara no m’ho crec, fa molts anys que jugo a futbol sala en aquest equip i sempre quedàvem quartes o cinquenes, però crec que ningú comptava que féssim aquest salt aquest any.
RdR: Heu arribat a sumar fins a 18 victòries seguides.
L.G: Sí, i hi havia moments que no ens ho creiem. És allò que dius: tens la sort del campió. En aquests últims 10 anys que he jugat, no havia guanyat mai més de 3 partits seguits. Hi ha molts factors, però, que han influit en tot això. Per una banda, tenim el mateix entrenador des de fa 10 anys i té molta experiència. A més, fa 2 anys que va venir l’altre entrenador, el Juan, que potser ha donat una mica de frescor i il·lusió.
Per altra banda, la gent que ha vingut nova ha donat un plus de nivell molt alt.
RdR: Com ha sigut la seva adaptació a l’equip?
L.G: Força bona. El millor és que van venir 4 jugadores juntes d’un equip que es va dissoldre. Elles eren íntimes amigues, ja estaven acostumades a jugar entre elles i, per tant, l’adaptació no va ser tan difícil. També ha vingut la Marta, que venia de jugar de la divisió femenina de futbol 11, on hi ha un nivell molt alt. Així mateix, ha vingut una portera que jugava a la Divisió de Plata. Hem tingut, doncs, un plus qualitatiu i com a persones, que ens ha fet aconseguir el que hem aconseguit. A més, les 6 noies noves són molt afins al nostre caràcter i al nostre tarannà.
RdR: Malgrat el plus qualitatiu, segur que darrere hi ha rigor.
L.G: Sí, entrenem dos cops per setmana, i després juguem el partit. Normalment els entrenaments els dividim en dues parts. La primera és més física, i es basa en córrer i d’altres exercicis per no perdre la forma.
La segona part és més tàctica, on fem exercicis de jugades, faltes o córners. També solem acabar l’entrenament amb un partit per assajar les jugades en un ambient més adient.
A més a més, a la pretemporada vam fer un gran esforç per estar físicament al nivell per a la temporada.
RdR: Ara el millor que podria passar seria obtenir el pressupost necessari per poder ascendir, no?
L.G: En això estem… El tema és que hi ha un salt econòmic molt diferent, igual es duplica o es triplica. Els arbitratges són més cars, i també hi ha desplaçaments llargs, a les Canàries, València o Saragossa. És molt il·lusionant, però.
El president, el delegat i l’entrenador estan fent molta feina buscant patrocinadors que puguin col·laborar amb nosaltres. En un mes aproximadament sabrem alguna cosa definitiva.
RdR: Quins objectius us plantejaríeu, si finalment ascendíssiu?
L.G: En el moment que pugem crec que l’objectiu és mantenir-se. No pugem simplement un any per després perdre diversos partits i baixar. De fet, la setmana passada vam tenir una reunió amb el president i vam plantejar-nos un objectiu a tres anys vista de mantenir-nos, i que no sigui pujar per tornar a baixar. Per això no pugem.
Sí que és veritat, però, és que el nivell serà molt més elevat. El ritme és més alt i les jugadores tenen més qualitat. Potser hauríem de fer tres entrenaments per setmana. Tot això, però, compensa perquè hi ha moltes jugadores que volen venir a jugar amb nosaltres. Això faria que el nostre nivell seguís pujant.
RdR: T’arribaries a plantejar-te el futbol sala com a professió?
L.G: Jo crec que tothom ha de saber les limitacions i el nivell que té. Jo tinc companyes que tenen una projecció més alta, però no és el meu cas.
També hem de saber que al futbol femení, almenys el sala, és difícil plantejar-se de dedicar-s’hi. Es tracta d’un esport més minoritari i, per tant, és difícil arribar a uns nivells que et permetin viure d’això. Jugo a futbol per desconnectar, pel plus de competitivitat i perquè són la meva família.
RdR: Hi ha altres qüestions que dificultin que una dona pugui viure de l’esport?
L.G: Jo crec que des que comences a jugar a un esport femení saps que les igualtats no són les mateixes. Potser el tema que em sap més greu és l’econòmic. Això no obstant, sí que reconec que és normal que el que vagi a veure més gent sigui el que es pagui millor. A nosaltres, desgraciadament, encara no ens ve a veure prou gent com perquè s’aposti per nosaltres tant com pel futbol masculí. Hi ha nivells, però. Si te’n vas a la Divisió de Plata femenina veuràs que el camp s’omple. Jo no em sento gens discriminada.
.
Gràcies, àvia
La Lali fa 10 anys que juga a l’equip femení del FS Ripollet. De petita ja havia practicat el futbol a l’escola, però per edat va haver de deixar-ho i jugar a altres esports, com el bàsquet o el tennis. Un dia, però, la seva àvia li va dir que al Pavelló hi havia unes noies que jugaven a futbol, i que per què no hi anava.
Quan la capitana del FS Ripollet va arribar a l’equip, la van acollir amb els braços oberts. La Lali va trobar allà una segona família: una comunitat amb la qual hi ha molt bona relació i molt bon ambient. “A part de l’esport, que realment m’agrada, si he anat seguint any rere any és per la gent”, explica la Lali, que continua dient que “fa anys que els entrenadors són els mateixos, i ja em conec el president i el delegat. Per a mi és com estar a casa”.
.
.
