Lluís Miró: ’La coral és un col·lectiu de 100 cantaires i 335 socis tan transversal com el poble’
Lluís Miró és el president de l’entitat local Societat Coral El Vallès. Tal com van anunciar en roda de premsa la setmana passada, l’associació coral posarà en marxa la nova Escola de Música, tancada des de desembre de l’any passat. Miró ens ho explica en aquesta entrevista, així com també aprofundeix en la història de l’entitat, el seu funcionament i les obres de rehabilitació de Cal Meros, seu social de l’organització.
RevistadeRipollet: Sou una associació centenària. Ens podries fer una valoració de la trajectòria?
Lluís Miró: Oi tant, tot i que jo no hi era quan la van fundar (riu). Hi ha una frase que diu que venim de lluny, però que encara volem anar més lluny. Si ens situem a l’avui, la coral és un col·lectiu de 100 cantaires i 335 socis, la majoria dels quals són de Ripollet, tot i que també n’hi ha alguns de fora. La composició d’aquests socis no se centra en un nucli, sinó que és bastant transversal, com el poble mateix.
Aquest any, a més, quedarà gravat a la memòria. Això no obstant, també hi ha anys al darrere que han deixat petjada. La coral va fundar-se al 1877, entrant en el que és els Cors de Clavé, el lloc on els nostres avis, besavis i rebesavis es trobaven després de treballar i cantaven. Inicialment, a més, era només d’homes. Una de les fites és que al 1975 hi ha l’entrada de la dona a la coral.
El 1977 també va ser un any important per l’associació, ja que vam celebrar el centenari i es van fer una sèrie d’actes que en aquell moment van tenir ressonància. Seguint cronològicament, el 1983 es va crear la coral infantil, que al cap d’uns anys va desaparèixer fins ara, que fa 3 anys que l’hem tornat a arrencar.
El 1985 hi ha una altra fita important: la junta d’aquell moment té l’oportunitat d’adquirir la seu social que ara tenim, que es va acabar comprant amb donacions del poble. Recordo que els veïns posaven 5 mil pessetes d’aquella època.
RdR: Déu ni do.
L.M: S’haurien de fer els càlculs del sou d’aquell moment, però era bastant. Aquesta és la història d’aquí en endarrere en quatre dades. Aquest any ens ha desbordat tot. Què tenim entre mans? Ens ha crescut la coral infantil, que està formada per 40 membres. El que hem fet és separar-los. També va haver-hi fa un any l’intent de demanar subvenció per les obres de rehabilitació, que ja ens van donar al setembre i que estem a un mes d’acabar.
RdR: Com remodeleu l’edifici?
L.M: Bàsicament l’actuació es fa sobre tres fronts. Un, la façana: s’està reforçant, picant i deixant-la en condicions. L’altre, engrandir la sala que dóna a la Plaça de Can Clos: hem tret una paret mestra i la fem més gran perquè no hi acabàvem de cabre. A més, la finalitat d’aquesta sala també serà fer concerts de petit format o conferències relacionades amb temes nostres.
El tercer front és la instal·lació elèctrica, que estava fet amb molt bona voluntat però no estava adequada a la normativa ni donava potència suficient.
A part, també hem restaurat l’acte fundacional, que estava molt malmès i mal emmarcat. És l’acte que es va redactar amb els articles que composaven la coral l’any 1877. Ara ja està restaurat, i és un goig tenir-la.
RdR: Gràcies al conveni de col·laboració amb el Patronat Municipal de Cultura, iniciareu una nova escola de música.
L.M: Exacte, estarà en marxa el curs vinent. Ara, però, ja hem muntat una solució provisional per a que els nois que volguessin no es quedessin sense música, ja que l’Escola de Música va tancar al desembre. Tot va començar quan l’Ajuntament ens va dir que l’escola tancava, i 9 alumnes d’allà que només feien cant van venir amb nosaltres. Llavors ens vam ja plantejar el projecte. Finalment, vam presentar-lo amb cara i ulls. L’Ajuntament llavors va veure que el projecte tenia cos, i el va acabar acceptant la setmana passada.
RdR: Soleu tenir l’agenda bastant plena?
L.M: El nostre director, Jordi Jiménez, en ser contractat va dir que faria 6 o 7 actuacions per any. L’altre dia va comptar les de l’any passat i n’eren més de vint, entre tots els grups.
RdR: Quins són els principals grups corals?
RdR: Tenim el cor de cambra, composat per 16 membres i que es diu Veus del Vallès. També tenim la Coral Tradicional, amb 49 membres. Jo sempre dic que en aquesta coral estem els qui aprenem d’orella, amb voluntat (riu).
Precisament fa 3 anys vam reactivar la coral infantil, que ja té 40 membres.
RdR: Teniu algun projecte en marxa, a part de l’Escola?
L.M: Tenim pensat de posar en marxa una banda. El director creu que la tindrem en 5 anys, però potser la fem en 3. El que tenim clar és que no farem el ridícul, però seria molt bonic que durant la celebració d’algunes festes, com Sant Antoni, en comptes de contractar bandes de fora hi hagués una local. La meva dona és d’un poble d’Extremadura de 5.000 habitants, i tenen banda. Perquè Ripollet no en pot tenir una també? Clar que la música dóna per parlar…
RdR: Per què?
L.M: A països del nord d’Europa tenen molt clar que la formació musical ajuda molt al desenvolupament integral dels menuts. Aquí, en canvi, és una assignatura secundària. El nostre director, de fet, em va comentar que a alguns països els nens petits han de tenir una professora, perquè la seu del nen així s’ajusti a la d’ella. En canvi, quan els nens creixen i la seva veu canvia, han de tenir un professor, per a que la seva veu sigui semblant. És indiferent com de bona sigui la professora.
La nova Escola de Música
Lluís Miró respon amb les paraules següents a la pregunta de com serà la nova escola: ‘S’hi han abocat molts esforços a l’Escola, i s’han d’abocar-ne molts més. Deixeu-me dir-vos que l’Escola (tot i tenir una estructura inicial ja pensada) és oberta a tothom. L’objectiu no és només formació musical, indissoluble en l’essència d’una escola, sinó que volem oferir la possibilitat que qualsevol persona hi pugui participar, a mida de les seves inquietuds i possibilitats.
Potser a l’inici serem més modestos en l’oferta musical, però estem preparats per créixer a mesura que la ciutadania ens ho demandi. I això podria ser ràpid si hi ha resposta, interès i confiança”.
.
.
