Patricia Teruel: ‘A alguns nens d’APADIR se’ls il·lumina la cara quan els poses un violí a la mà’
Patricia Teruel porta 32 anys dedicats a la música. Va començar estudiant llenguatge musical i piano, passant pel Conservatori de Sabadell i després estudiant Magisteri Musical. També és professora de música al col·legi Sant Gabriel, i dirigeix l’Escola de Música de Ripollet, l’acadèmia del poble que forma íntegrament a aquells que vulguin dedicar-se a la música, ja sigui de forma professional o lúdica.
RdR: M’agradaria aprendre a tocar el violí.
Patricia Teruel: A l’Escola de Música de Ripollet pots aprendre a tocar el violí o inclús el violoncel. El que també s’hauria de veure és com vols aprendre violí: si fossis un nen, t’aconsellaria que fessis llenguatge musical i instrument, perquè estiguis preparat per fer l’examen d’accés del conservatori en el cas que el dia de demà vulguis anar-hi. Com a adult, no t’aconsellaria el mateix. Tu ja tindries els teus estudis i la teva feina, de manera que et plantejaria estudiar violí com a hobby.
RdR: Llavors, si comencés de ben petit em podria formar íntegrament?
P.T: Aquí a l’escola comencem amb nens de tres anys. Els cursos d’iniciació es basen en la sensibilització musical, on tractem aspectes com la qualitat del so, les cançons i els diferents instruments. A poc a poc, els anem introduint nous conceptes, com el nom de les notes.
Quan arriben a Primària, comencen els estudis de grau elemental; la música dels nens grans que en diem. Aquests estudis inclouen classes de llenguatge musical, i conceptes com la lectura de partitures o les normes que relacionen els sons. També fan la seva classe d’instrument corresponent.
En arribar a cinquè de grau elemental, els toca decidir si volen anar al Conservatori i, per tant, fer el curs de preparatòria, o continuar estudiant música d’una manera més lliure. Tenim dues vessants: la especialitzada i la lúdica.
RdR: Si escollís anar al Conservatori, podria viure de la música?
P.T: Viure de la música té el seu què. Si vols viure de la música, no tindràs una vida tranquil·la; no tens un horari fixe. A no ser que hagis fet Magisteri amb una especialització musical, treballaràs en escoles de música, però potser a tres o quatre diferents per setmana. A més, a això se li haurien d’afegir les actuacions del cap de setmana. És una vida entretinguda, i compaginar-la amb l’àmbit familiar a vegades costa una mica, però tot s’aconsegueix.
RdR: Com heu adaptat els estudis per tal de seguir les noves corrents pedagògiques?
P.T: Fins ara nosaltres ens basàvem molt en el pla antic, el del 1966, on els nivells eren molt més alts que els que hi ha ara. Els nostres alumnes, quan arribaven al conservatori, no entraven al primer curs, sinó que podien entrar a tercer o quart.
Això no obstant, ens vam adonar que estàvem una mica fora de la realitat. A les escoles, els nens no estaven tan preparats a nivell maduratiu com per poder entendre tots els coneixements que nosaltres els estàvem transmetent. Llavors vam frenar i vam fixar-nos en el que feien els conservatoris del nostre voltant en general, i el que feia el Conservatori de Sabadell en particular, que és el nostre referent.
Així va ser com vam anivellar els cursos, que ara són una mica més relaxats. De llenguatge musical, els preparem en tota la teoria, i a nivell d’instrument els podem preparar en guitarra clàssica, violí, violoncel, piano, clarinet o saxo.
A banda, tenim la guitarra elèctrica. A causa de la gran demanda que teníem, vam agafar un professor de Cerdanyola, que treballava als tallers de música moderna d’allà, que ve un cop per setmana.
RdR: Al Conservatori no hi ha l’especialitat de guitarra elèctrica?
P.T: No. El món del Conservatori és molt clàssic. Si algú es vol formar en instruments elèctrics, ha d’anar a una escola de música moderna. A Barcelona n’hi ha una, i funciona molt bé.
RdR: Com ha sigut la demanda?
P.T: Vam acabar amb una de davallada d’alumnat. Això no obstant, aquest mes de setembre estem tenint molta demanda de gent que ens demana informació i ens vol venir a veure. Hi ha molts nens que no ho tenen clar i volen provar i veure com és una classe. Ens trobem molt que la gent està desinformada, i no sap què és estudiar música i com funciona una escola especialitzada en això.
RdR: I la situació musical al poble, com la valores?
P.T: Ripollet és un poble una miqueta complicat. Donar-te a conèixer és difícil; jo porto molts anys fent música a Ripollet, més de 20, i portem 7 anys al CIP Molí d’en Rata. Això no obstant, encara ens trobem que hi ha gent que ens truca perquè no sap on estem, o perquè no sabien que hi havia una escola de música al poble. Crec que la gent està desconnectada dels serveis que hi ha al poble; tots tenim uns vides molt difícils, i hi ha molta gent que treballa fora de Ripollet.
RdR: Solucions?
P.T: Es podrien fer campanyes de conscienciació a les escoles. Aquest curs, una escola municipal de Cerdanyola ens ha trucat perquè hi fem classes extraescolars. A Ripollet això mai no ens ha pasat.
RdR: Quan vas començar amb la música?
P.T: Vaig començar a estudiar amb 8 anyets. En tinc 40. Vaig estudiar llenguatge musical i piano, i vaig formar-me al Conservatori de Sabadell. També faig fer Magisteri Musical. Ara sóc pianista i professora de música al col·legi Sant Gabriel.
Musicoteràpia per als infants d’APADIR
Ja fa dos cursos que l’Escola de Música de Ripollet col·labora amb APADIR, l’associació ripolletenca que dóna suport a les persones discapacitades físiques, psíquiques i sensorials del poble i a les seves famílies. Ambdues associacions han creat uns tallers de musicoteràpia per als nens d’APADIR. La musicoteràpia, a part de ser una activitat extraescolar per a ells, els aporta molts beneficis: els ajuda a comunicar-se, a relaxar-se i a millorar el to muscular.
“Un nen que no pot comunicar-se amb el llenguatge verbal, pot picar un timbal com si estigués content o com si estigués enfadat”, explica Patricia Teruel, i continua explicant que “hi ha nens que no somriuen amb facilitat, però quan els hi poses un violí a la mà i poden notar la seva vibració, se’ls il·lumina la cara”.
