Raquel Corral: ‘Aquesta és la clau: formem una pinya, totes som una i no hi ha enveges per res’

3,5 gols de mitjana són els que marca per partit Raquel Corral, davantera de l’equip femení de l’Escola de Futbol Base de Ripollet (EFB) i màxima golejadora del grup 3 de la Segona Divisió Femenina, malgrat la lesió que l’està apartant del camp durant unes setmanes. Raquel Corral va jugar a primera divisió, però tot un seguit d’infortunis la van dur a retirar-se del futbol: va trencar-se el genoll fins a tres vegades, a causa de la pressió i l’exigència que se li demanava. Dos anys després, amb l’EFB va sentir-se com a casa.

RdR: Raquel, com va començar la teva afició per al futbol?
Raquel Corral: El meu pare era jugador de futbol; jugava aquí, al Pajaril, i era un gran davanter. Es podria dir, doncs, que vaig néixer amb la pilota. M’agradava molt, i a mesura que anava creixent m’anava agradant més. És una cosa que porto dins. Tota la meva família ha sigut esportista, i han estat grans jugadors. El meu tiet va estar a Segona Divisió, quan hi va ser l’Espanyol també. Jo vaig començar també aquí, al Pajaril. Amb 3 anyets ja jugava.

RdR: Quin ha sigut el teu millor moment com a jugadora?
R.C: Quan vaig pujar amb 14 anys al primer equip de l’Espanyol. Era una de les noies més joves a pujar a Primera Divisió Femenina. El meu millor moment va ser contra l’Atlètic de Madrid, que va ser el millor però també el pitjor. Era el meu debut, i vaig marcar dos gols, però també em vaig trencar el genoll per primera vegada.

RdR: Explica’ns la teva experiència a Primera.
R.C: Molt maca. És un altre nivell, i és més una feina que no un hobby. Et porten més a ratlla, i ho has de donar tot. Sempre ho fas, però allà no has de donar el 100%, sinó el 200%. Si no ho dónes, et quedes fora. És molt difícil i hi ha molta competència.
A més, la qualitat és abismal. Només de Nacional a Súper Lliga ja canvia abismalment. Imagina’t a Segona, que és la categoria més baixa femenina que hi ha.

RdR: Imagino que jugar a Segona deu ser més relaxat.
R.C: Sí, t’ho passes bé. És molt diferent. Si vas a un equip de Primera, hi vas més per una feina que no per amistats. Les pots fer, però no saps si seran realment verdaderes o et perjudicaran. Has de jugar amb aquest factor. A Segona, véns i et diverteixes. Si et fa mal una cama, pots descansar.

RdR: Perquè vas posar punt i final amb l’equip blanc i blau?
R.C: Vaig estar jugant a Múrcia gairebé un any, però em van cedir a l’Espanyol. Llavors vaig jugar a una categoria inferior, ja que els dos equips eren de la mateixa categoria. Després vaig tornar a l’Espanyol. Un cop allà, em va costar tornar a jugar, ja que a vegades un entrenador busca una cosa en una jugadora que tu no tens. Van passar, doncs, uns quants mesos abans que l’entrenador no em donés l’oportunitat. Finalment vaig tenir-la; va ser contra l’Atlètic de Bilbao. Vaig marcar dos gols, però em vaig trencar l’altre genoll. L’Espanyol va voler que m’esforcés molt per estar llesta per a la Copa de la Reina i, llavors, durant la rehabilitació, em vaig tornar a trencar el genoll. Això em va fer deixar el futbol durant dos anys i escaig. Crec que són motius suficients.

RdR: I després d’aquesta aturada vas venir a l’EFB.
R.C: Primer vaig anar al Cerdanyola perquè em recuperessin una mica, però no vaig ni jugar. Llavors vaig venir aquí, on també està la meva parella. Aquí tots m’ajuden en el que em faci falta; som una família i ens valoren. Hi ha equips que, com que estan a segona, no et valoren tant i et deixen una mica de banda.
A part, m’han dit de tornar a equips grans. En tinc ganes però em costaria, ja que no voldria tornar a passar pel mateix. Quan em vaig lesionar i vaig deixar-ho, estava convocada amb la selecció espanyola per anar al campionat. A més, en estar tan bé aquí no tinc raons per canviar la meva vida per una cosa que de la nit al dia la pots perdre.

RdR: L’EFB està en les primeres posicions. Quina és la clau de l’èxit?
R.C: Hi ha molt poques jugadores de l’any passat. L’equip està apostant molt per les noves jugadores. L’èxit és que cada dia anem creixent una mica més i, així, jugadores que abans no destacaven tant, ara estan començant a destacar. S’està fent una pinya, i totes anem destacant amb diferents virtuts. Aquesta és la clau: totes som una, i no hi ha ni enveges ni res.

RdR: Contempleu la possibilitat de pujar a Primera?
R.C: Sí, però considero que s’ha de treballar partit rere partit. Cada partit és un món i s’ha de seguir lluitant. Ningú et regala res.

RdR: Màxima golejadora, malgrat la lesió. Què significa això per a tu?
R.C: Estic molt contenta, però també és gràcies a les meves companyes que m’ajuden a poder fer-ho. Jo els dono una mica d’ajuda, però una jugadora sola no pot aconseguir tot el que fa: si jugués jo sola contra 11 no faria res. El meu equip m’ajuda, em dóna suport i fa que a dalt jo sigui més forta.

RdR: Tens referents futbolístics?
R.C: M’agrada molt Verónica Boquete. És una jugadora que ha estat jugant amb mi a l’Espanyol, i ara està jugant fora. És una de les millors jugadores avui en dia. És una passada, ha fet algun llibre i tot.

RdR: Concloent, el futbol com a hobby?
R.C: Ara mateix no ho sé. Ho deixo a l’aire.

El futbol femení i els seus obstacles
“Si els directius importants apostessin una mica per les noies, el futbol femení creixeria molt més”, afirma Raquel Corral, mentre reflexiona sobre el paper de les dones en aquest esport. La davantera creu que, només que es reduís un petit tant per cent del sou dels grans jugadors, el futbol femení seria molt més gran.
La dificultat per a una dona d’obtenir un sou raonable no és, però, l’únic entrebanc d’aquest esport. El suport de les persones properes també s’ha de tenir en compte. Raquel Corral admet, contenta, que ella ha trobat sempre el suport necessari per practicar la seva passió. Això no obstant, sobre els obstacles de dedicar-se al futbol, la jugadora sentencia que “hi ha jugadores que es fan enrere, ja sigui per família o perquè no poden guanyar-se la vida”.