Samuel Valiente: ‘M’ho he passat molt bé escrivint la novel·la i publicar-la és molt gratificant’

És periodista, ripolletenc i el vam poder llegir fa anys  signant aquesta mateixa secció a la Revista de Ripollet. Ara viu a Barcelona i després d’haver publicat en mitjans com El Mundo i Vice i ser editor de Le Cool treballa com a creatiu i copy a una agència de publicitat. Dimarts 27 presenta a la Gurri Taverna (19.30h) la seva primera novel·la: ‘Solo’. Un llibre que va trigar tres anys en escriure i on explica la història de Fer, un noi de 25 anys que, des- prés d’una dècada de relació amb el seu primer amor, es  veu solter per primera vegada a la vida.

No. El títol es refereix al protagonista i la novel·la no és autobiogràfica. El protagonista sí que es veu sol. Més que està sol, s’adona que es troba sol i que se les ha d’arreglar pel seu compte.

Per la meva part és agafar una història que no és la meva però utilitzar emocions meves i extrapolar-les a d’altres circumstàncies per fer una història creïble, perquè cal parlar d’alguna cosa que coneguis.

La soledat sentimental del protagonista va més enllà i també inclou la sensació de desconcert actual del jovent.

La novel·la és molt vitalista i optimista. Planteja la soledat com un punt de partida, com un moment per decidir sortir de la zona de confort, una oportunitat per fer grans coses. És un moment per trencar el cordó umbilical bé sigui amb la parella, els amics, la família… trobar-se sol i gràcies a això descobrir un munt de coses que et porten a un altre lloc on potser ja no estàs tan sols i passes per un procés de descoberta personal que et porta a coses positives… o a l’autodestrucció (riu).

Sempre he volgut escriure una novel·la. Perquè sempre he tingut idees que m’han acompanyat durant un període de temps. No sóc de relats curts perquè no tinc idees puntuals que pugui tancar en un conte. Acostumo a tenir idees que tenen continuïtat i en aquest cas per fi va arribar la història que volia plasmar pels personatges, per l’entorn, s’anava autoalimentant amb la meva vida i per això vaig pensar que era més fàcil tirar-la endavant.

Quan no tens un nom, ni padrins, ni amics en el sector és complicat publicar. I més si és una novel·la tan personal que no està vinculada a cap tema d’actualitat ni a cap debat que pugui ser d’interès a mitjans de comunicació. Jo ho vaig intentar durant bastant de temps i sempre vaig rebre una resposta automàtica que deia “no acceptem manuscrits no sol·licitats”, un “ja ho mirarem” o simplement una no resposta. De fet la primera resposta que hem va arribar d’algú que ho havia llegit va ser per publicar-ho.

En general està agradant molt. Acostuma a ser gent que conec però el feedback de la gent que no conec també està sent bo. Agrada perquè és àgil, rius i també té aquest aspecte més personal. Una cosa que em diuen, però els hi costa fer-ho, és que els hi cau malament el protagonista, i a mi em sembla que està bé. A més generalment es reconcilien amb ell. M’agrada que no estic veient indiferència, la gent va més enllà del típic ‘està bé’ i em fa comentaris d’episodis o aspectes de la trama.

Sí m’ho diuen. De fet, una persona em va arribar a dir que la novel·la era com un ‘post’ de Facebook dels meus però llarg i que això estava bé. Jo no ho crec perquè m’ha costat bastant més de fer però sí potser que trobin un mateix to. I no és que ho busqui sinó que és el to que em surt. Trobar el teu propi to és important.

És una diferència de caràcter arquitectònic. Cal fer que allò s’aguanti, que hi hagi un ritme adequat amb pujades i baixades. Jo l’he escrit de forma caòtica però no volia un resultat caòtic. Així que m’he trobat que potser escrivia un capítol i després mirava si el volia encaixar, si el podia encaixar i alguns s’han quedat fora i altres els hi he hagut d’adaptar per respectar la història. Però la història l’he escrita sense un rumb fixa. Sabia cap a on volia anar però per exemple el final em va venir, la història em va portar, d’inici no tenia clar com acabaria.

Escrit no. Tinc idees però encara no tinc clar quina triar ni cap a on anar. Però sí que m’agradaria fer una segona novel·la perquè m’ho he passat molt bé fent aquesta, publicar-la ha estat gratificant i vull repetir.

Com a periodista no. Com escriptor pitjor pel que sembla. Jo treballo en publicitat per guanyar diners i m’agrada seguir escrivint en alguns mitjans però ara ho faig poc. Però sí que es pot, sí que et pots guanyar la vida. I si no és en premsa tradicional és en blogs, o en ‘social media’, o en empreses. Sempre hi ha lloc per a la creativitat. Això sí, si el que vols és escriure fes-ho primer en el teu temps lliure perquè és difícil que t’ho paguin de primer moment. No sóc ningú per donar lliçons, però si vols fer de periodista cal sortir al carrer, conèixer gent i tenir barra i té sentit que així sigui perquè la professió també és això. Trobar feina de periodista et prepara per ser-ho.