Sílvia Pérez Herrera: “L’obra és un drama intens, l’adaptació d’un llibre que em va captivar molt”
És actriu i la pròxima setmana s’estrenarà com a directora i molt més amb l’obra ‘Ha anat així’. Un projecte personal que serà realitat amb la companyia Vaivé i gràcies al suport de molta gent i “molts bons amics”. Un pas endavant en el món de les arts escèniques, una passió que és professió i que ha compaginat amb “el pla B”, la formació en Ciències Polítiques
Revista de Ripollet: Nerviosa per l’estrena?
Sílvia Pérez Herrera: Sí, ‘un montón’. Com actriu quan estic molt nerviosa m’estudio més el paper. Però aquest cop, com a directora, és diferent. Tinc confiança cega en l’equip, han fet un treball meravellós, però sento uns nervis diferents per l’estrena.
RdR: Com neix el projecte de l’obra ‘Ha anat així’?
S.P.H.: Sorgeix d’un curs que vaig fer de dramatúrgia a la Sala Beckett. Jo soc actriu i escrivia però només algunes cosetes. I arran d’aquest curs em vaig atrevir a anar un pas més enllà. Li vaig ensenyar el text al Carlos Villatoro, que la dirigeix amb mi, una tarda fent cerveses i li va encantar i em va dir que la volia fer. Així que vam començar a mirar quins recursos teníem per tirar-ho endavant.
RdR: Menys dels necessaris?
S.P.H.: Sí, al final el món artístic i cultural sempre està deixat de banda. Hem utilitzat molts diners propis per poder tirar endavant el projecte. Vam posar en marxa també un crowdfunding i la gent ens ha ajudat moltíssim i en dues setmanes ja havíem arribat a l’objectiu. Però no hagués estat possible sense el suport de la família i l’ajuda de molts amics, perquè tenim molts bons amics. Una amiga videografa ens fa els vídeos, una altra que és fotògrafa ens ha fet el cartell, una altra les samarretes, un altre l’edició del guió…
RdR: Què és la companyia Vaivé?
S.P.H.: És una companyia que va néixer per un projecte de residència en La Formiga Martinenca l’any passat amb una altra obra ‘Estirant el blanc’. Està formada per companys de l’escola d’actors de Barcelona, vam estudiar tots junts i se’ns dona bé treballar plegats.
RdR: De què va l’obra?
S.P.H.: És una adaptació del llibre amb el mateix títol de l’escriptora italiana Natalia Ginzburg. És una obra que em va captivar molt quan la vaig llegir. És la història d’un matrimoni però tracta temes molt contemporanis malgrat ser una obra escrita a finals dels anys 40 del segle passat. Parla del desamor, de la dependència de la dona protagonista, és un drama intens, molt ben fet i que tracta molts temes però explicant una història. I l’elenc és meravellós i fan una gran feina, la protagonista està hora i mitja a l’escenari i s’hi deixa la pell.
RdR: Estreneu el dia 27 de juny a les 19h en la Sala Crespí de Terrassa. Quins dies i on més es podrà veure l’obra? On us agradaria arribar?
S.P.H.: Encara hi ha entrades per a l’estrena i aviat a les xarxes socials de la companyia, a instagram @cia.vaive estaran disponibles també per a les altres dues dates que ja tenim confirmades, el 14 i el 21 de juliol a la Sala Calassanç de Barcelona. Per aquests tres dies hem convidat literalment a totes les sales de Barcelona i rodalies perquè vegin l’obra i la programin l’any vinent. Ens agradaria molt poder fer temporada en algun teatre o gira per Catalunya.
RdR: Quan vas decidir fer-te actriu? I quina ha estat la teva formació?
S.P.H.: Sempre he sabut que volia anar per aquest camí. Vaig fer el batxillerat artístic escènic i quan vaig acabar vaig entrar a l’Escola d’actors de Barcelona, al Clot. Dins la formació hi havia també exploració corporal i improvisació. I la meva professora d’improvisació, que és meravellosa, em va introduir molt en el món de la construcció de personatges i després vaig fer també un postgrau d’improvisació. Així que en acabar vam fer alguns companys una companyia d’improvisació, de fet hem actuat un parell de cops a Ripollet, al Xiringo del COP i a una festa de La Gresca.
RdR: És difícil pensar en dedicar-se a la interpretació sabent que és una carrera amb tantes incerteses?
S.P.H.: Malauradament penso que això també s’està igualant amb altres professions. Jo tinc com a pla B els meus estudis de polítiques i trobo que també en aquesta professió serà difícil trobar feina estable. Hi ha tants pocs llocs de feina i hi ha tanta gent que està malament per a tothom. La carrera d’actriu tampoc és més difícil que la resta, potser sí més inestable perquè puc tenir mesos molt bons i puc tenir mesos molt dolents, potser és diferent poder viure de la feina per aquesta inestabilitat però no per trobar o no trobar, això és difícil per a tothom.
RdR: Ser actriu t’ha ajudat per fer polítiques?
S.P.H.: No, són coses diferents. I no he estudiat per a política sinó per a politòloga.
RdR: Per què vas triar com a pla B les ciències polítiques?
S.P.H.: Perquè a casa meva la política sempre ha estat molt present, se’n parla de política. Els meus avis són socialistes de tota la vida, la meva tieta és ara tinenta d’alcalde, la meva mare treballa a l’Ajuntament des que vaig néixer… Crec que vaig tirar cap allà perquè el conflicte social m’atrau, era polítiques o sociologia, que s’assemblen.
RdR: Et sorprèn el desencís i desinterès de la joventut amb la política?
S.P.H.: No em sorprèn gens, jo el tinc també. I és molt dolent, ho hem vist ara amb les europees i la poca participació. Som una generació completament líquida, vivim un món que va tan ràpid que ningú s’atura a llegir un programa electoral. Crec que hi ha una falta molt gran de coneixement polític, se’ns oblida que tot és política, som una generació molt individualista i creiem que ja tenim tots els drets adquirits.
RdR: Tot és política. Participar en l’associacionisme local també. Què et va portar al Col·lectiu Popular l’Aresta?
S.P.H: Vaig fer les pràctiques de la carrera a l’Ajuntament de Ripollet i estant allà vaig ser més conscient que a Ripollet tenim un associacionisme que no he vist enlloc més. Aquí la gent te afany per associar-se. El moviment de l’Aresta sempre m’havia cridat molt l’atenció, pels seus ideals i perquè són gent jove i amb ganes de fer coses. És una associació apartidista però no apolítica i em donava la sensació que potser s’havia oblidat aquesta part una mica. A més de les festes ara hem començat també a fer trobades i vermuts de debat.
RdR: Una de les vostres festes més sonades és la Revetlla de Sant Joan. Hi haurà foguera?
S.P.H.: Sí, l’hem salvada [hi havia el risc de no poder-la fer per la sequera]. Hi haurà foguera al brollador dels Pinetons, l’encendran els Diables amb la Flama del Canigó i faran una actuació i hi haurà el sopar popular, com sempre.