Veus: Aclariments

Les persones que em coneixen, m’han sentit parlar i fins i tot, qui tan amablement em segueixen i llegeixen avui, saben de la meva extremada i malaltissa lluita en el rigor per l’aportació, edició i emissió de dades de tot tipus i sobre persones, fets o llocs. Fa unes setmanes vaig tenir el goig de parlar amb el conegut historiador cerdanyolenc, Miquel Sánchez. Em va dir que estava acabant un llibre sobre els molins de Ripollet. No vaig per més que fer-li esment d’una veritat que estava amagada a uns vells escrits que vaig trobar a casa i que durant dues edicions del llibre d’en Manel Mogas, havia quedat en especulació. Parlo de l’origen del nom del “nostre” molí d’en Xec, que a data d’avui coneixen molt poques persones i que segurament desvetllarà el Sr. Sánchez en el seu llibre.
. 

I fet aquest primer aclariment, anem al segon. Aquest passat cap de setmana vàrem poder gaudir d’una nova edició dels Espais amb Encant a la nostra vila. Com a ripolletenc que em sento, malgrat haver nascut i estar registrat a Barcelona, m’enorgulleix que esdeveniments com aquests, es facin a Ripollet, però haig de dir la meva què sobre ell, per tal de ser conseqüent amb el meu criteri i pensament, i just amb el que fa a les incorreccions, i més quan es fa referència a la nostra família. La família Gassó hem tingut la sort, o s’ha fet justícia, ves a saber, que un membre d’ella, un oncle, ha estat fins a quatre vegades esmentat o protagonista aquest cap de setmana. Segurament a molts de vostès, no els sonarà de res o abans de passar per aquells quatre indrets, els era desconegut del tot. Estic parlant del Pare Josep Mª Gassó i Buxó. Aquells indrets varen estar, el col·legi del Roser, amb els seus vitralls; a la Parròquia, amb una sèrie d’estampes i dibuixos cedits per l’efemèride per el Museu de Montserrat; a davant de cal Queixalista, amb una gran i magnífica reproducció d’una estampa del Pare Gassó, i naturalment amb l’absis i sostre decorat de la capella de Can Buxó.

Avui i en aquest espai que em deixa la nostra Revista de Ripollet per dir, per fer extensiva la meva, vull fer esment d’Ell, del Pare Gassó. Va ser un referent, penso jo, per mi, els meus germans i fins i tot cosins.

Era una persona excepcional, inquieta, nerviosa, vital, divertida, culta i avançada al seu temps en temes que treien els colors a les parelles que pujaven a Montserrat a sentir les xerrades prematrimonials que els feia. Una de les facetes que més em tenien el cor robat, era l’artística. Si volíem estar entretinguts, només calia donar-li un llapis i un full de paper, això per no dir que ja vingués preparat amb la seva caixeta d’aquarel·les i es posés a fer  “màgia” sobre el paper. Sempre em va fer certa “ràbia” no tenir aquell do, del dibuix, de la pintura, del color, de dominar la perspectiva i la proporció, quan li posaves al davant un tros de paper. La seva “obra”, vull dir-li així, és extensíssima i pot anar de l’espectacular quadre a l’oli d’un paisatge de Montserrat que volia signar-li un nomenat pintor català amic de la família, fins a la més ràpida aquarel·la que guardo com un tresor des de fa cinquanta anys. La seva obra consta de, pintures al fresc en absis o parets de capelles, aquí, i allà, lluny de la terra catalana; quadres a l’oli de totes mides i temes; col·laboracions en els calendaris que editava el propi monestir; dibuixos per estampes per tot tipus d’esdeveniments, religiosos, o de celebracions o efemèrides per família, amics i coneguts; projectes de reconstrucció i construcció de capelles de vàries comunitats benedictines arreu d’Espanya, a on era, i ho vaig viure personalment, preceptor i apreciadíssim conseller d’aquelles durant una etapa força llarga de la seva vida monàstica. També és important, la seva habilitat per la talla sobre ivori i altres materials. Haig de parlar del seus projectes, dibuixos i dissenys que van veure la llum convertits, per exemple, en capitells per la Sala Capitular del Monestir, o altars de tota mida, com el de Can Buxó. A més d’imatges en forja representant tot tipus de personatges, des de Sant Crist fins Mare de Déu o aixovar religiós.

Podria seguir, però no vull deixar passar un altre aspecte a destacar en Ell, com era, la seva facilitat de paraula, tant com a capellà com persona de carrer. Això es traslladava també, a l’escriptura que si bé, jo només conec un llibre editat, les seves col·laboracions i aportacions literàries en la seva estada al Monestir, van ser innombrables. Per acabar he volgut deixar la part de la seva obra, ben segur, més extensa, la més divertida, i potser, la més coneguda per les persones que el coneixíem, les caricatures. Era espectacular, la facilitat per dibuixar-les i el gran nombre que en tenia, i donat que era tan conegut, de a qui les hi havia fet. La majoria, en multitud de blocs de dibuix, resten guardades als arxius del Museu de Montserrat.

Bé i ara direu, a què ve tot aquest relat? És fàcil, el Pare Josep Maria, com el coneixíem a casa, al contrari del que he vist escrit a algun lloc aquests dies, NO era fill de Ripollet, sinó de Barcelona, i que a Ripollet només hi venia a estiuejar, a Can Minguella, de nen i jove, amb la família, fins que va ser monjo a Montserrat. Si que es sentia ripolletenc, per molts motius i obvis. El seu temporal veïnatge a Ripollet venia d’aquell període postbèl·lic que va dur a la família Gassó Buxó a Ripollet i que per viure-hi, varen haver d’emprendre importants reformes a Can Buxó, degut a l’estat en que va quedar aquesta després de l’ocupació en els anys de l’enfrontament armat, i bastint una capella, i pintant Ell, aquell magnífic i original absis. Des d’aquells dies, establiren llur residencia definitiva, l’avi, el doctor Josep Gassó i Vidal, l’avia, Encarnación Buxó i Torras, hereva de la casa, i el seu germà Antoni. A Ripollet varen morir ells tres, i ara descansen al cementiri municipal. No pas així, el nostre protagonista d’aquest cap de setmana, en Joan Gassó i Buxó, que com el seu germà, Pere, també monjo de Montserrat, (Pare Pius Mª) són enterrats al cementiri del Monestir.

Molt agraït.
.
Pius M. Gassó
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors