Veus: Neva!

Deu n’hi do quin hivern que hem tingut! Sense ser un hivern extremadament fred, sí que el recordarem perquè ha estat un hivern amb més pluja que la dels darrers anys i perquè amb pocs dies de diferència la neu ha fet acte de presència a casa nostra, al menys, en dues o tres ocasions. Ja fa uns dies de la darrera nevada que va afectar bona part de Catalunya; també a Ripollet, on hi van caure alguns flocs de neu tot i que no van acabar d’agafar al terra com sí que va passar en altres llocs propers. L’alçada a la que es troba Ripollet, a uns noranta metres sobre el nivell del mar a la zona d’Els Pinetons, el punt més alt del municipi, fa que sigui relativament estrany veure-hi precipitació en forma de neu. Quan ho fa acostuma a ser cap al mes de febrer, el més fred de tot l’any. Aquest any, però, ha arribat a nevar a cotes molt més baixes que la que es troba Ripollet i, el més singular (que no excepcional), és que ho ha fet ben entrat el mes de març.

Com deia, aquella darrera nevada va afectar a gran part de Catalunya i va deixar estampes de postal. Jo començo a treballar ben d’hora al matí (faig cas al Guardiola, quan diu que “Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora, som un país imparable”) i quan anava cap a la feina, a Barcelona, els fars del cotxe il·luminaven els flocs de neu que queien al davant. Encara era fosc i no era conscient de com estaria el paisatge; va ser després, quan tornava cap a Ripollet a dos quarts de vuit del matí (havia quedat amb el meu fill gran que l’acompanyaria a l’institut si feia mal temps) i ja amb claror de dia, que la postal se’m va aparèixer al davant. En aquell tram de l’autopista C-58, tot just passada la benzinera i abans d’agafar la sortida que ens porta cap a Ripollet, a la dreta, vaig veure bona part de la plana del Vallès emblanquinada i com la neu havia cobert les muntanyes més emblemàtiques que ens envolten, com ara el Montseny, Sant Llorenç, Montserrat… Era bonic.

Vaig deixar al meu fill a l’institut i vaig enfilar, de nou, el camí cap a la feina. Com que hi havia retenció a l’autopista, com cada dia, i per passar l’estona, em va donar per reflexionar sobre la nevada i rumiar perquè ens fascina tant la neu als que no la tenim sovint com a companya. El primer que em va venir al cap és que ens causa bones sensacions; potser perquè no hi hem de conviure, però un lloc nevat ens evoca natura, pau, tranquil·litat, harmonia, bellesa… I per això, quan veiem el nostre paisatge més proper emblanquinat, gaudim d’aquelles mateixes sensacions però amb el valor afegit que les gaudim a casa nostra. L’excepcionalitat també és un factor de fascinació; sempre ens agrada veure coses poc habituals i una nevada a les nostres contrades, actualment, ho és. A més, si la precipitació en forma de neu no ens provoca grans afectacions a la nostra vida quotidiana, una nevada sempre la vivim com un fenomen meteorològic simpàtic, en que la neu ens convida a jugar. I no només als més petits! Davant d’un espai amb neu, només que n’hi hagi dos dits, tothom, després de fer l’obligada fotografia amb el mòbil, s’ajup a a arreplegar un grapat de neu, en fa una bola i la llença a qui tingui més a prop. És un clàssic!

Vaig arribar de nou a la feina i al cel ja s’hi veien pocs núvols; el sol feia estona que havia tret el nas i escalfava l’ambient. Les taques blanques que abans veia ja havien desaparegut del paisatge. Tanta estona feia que havia vist com queien els flocs que havien enfarinat cases, arbres i carrers? Aleshores una darrera reflexió em va venir al cap: potser, sense ser-ne conscients, el que més ens fascina quan neva per aquí és que percebem que la presència de la neu és efímera, que la seva blancor dura ben poc. Efectivament, tot just quan puja una mica la temperatura la neu comença a fondre’s i tot aquell paisatge blanc, amb totes les sensacions associades que ens transmet, també desapareix. Quina llàstima!, vaig pensar. Però… creieu que tindria èxit una recollida de signatures per demanar fer festa a la feina o a l’escola, ni que fos per una estona, per poder gaudir com cal quan neva?
.
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.