Veus: Una humil cistella de bàsquet
Tanco els ulls i a les meves parpelles s’hi projecta la imatge del paisatge que, crec recordar, veia des de la finestra de la meva classe de 3er de BUP, fa ja alguns anys. Era una explanada plena de pols quan no plovia i plena de fang quan ho feia, limitada al davant d’aquella finestra per una elevació del terreny on s’hi dibuixaven els reguerots que deixaven les motos de trial que hi feien cabrioles. Per l’extrem oposat al que era l’antiga piscina del pavelló hi creixia força més l’herba, just abans dels marges d’una vinya, em sembla, que envoltava la darrera vaqueria que hi va haver a Ripollet. Durant els anys que vam estudiar BUP i COU a l’institut que hi havia a l’edifici que ara ocupa l’escola d’adults, els meus companys d’”insti” i jo, en aquella explanada, hi vam passar moltes hores, molts bons moments, alguns cops jugant a futbol (gairebé sempre…), altres estudiant (l’hora abans de l’exàmen…) o fent campana (quan no ens enxampàven els profes…). Ara, en una part d’aquell espai que estic recordant, hi ha el Parc Gassó – Vargas, el “parque de las mesitas”, com molta gent el coneix.
Precisament a aquell parc hi vaig anar l’altre dia a jugar una estona amb els meus fills. Mentre el petit i la seva mare donaven voltes a la pista amb els patins, amb el Gerard, el gran, vaig estar jugant a bàsquet, encistellant la pilota (bé, en el meu cas, intentant encistellar…) al taulell de bàsquet que presideix, des d’un dels seus extrem, tot el parc. Va ser una estona molt agradable, de debò. I no sé perquè, entre passes i tirs, em vaig anar fixant com estava de malmesa aquella cistella: el taulell que l’aguanta, de fusta aglomerada, estava molt tocat per la humitat i la pluja i la pintura semblava molt menjada pel sol. El cèrcol de la cistella estava torçat i tant el meu fill com jo vam trobar a faltar la xarxa perquè l’encistellada fos més espectacular. Resumint, vaig trobar que la cistella estava molt deteriorada i que caldria fer quelcom per arranjar-la.
Precisament a aquell parc hi vaig anar l’altre dia a jugar una estona amb els meus fills. Mentre el petit i la seva mare donaven voltes a la pista amb els patins, amb el Gerard, el gran, vaig estar jugant a bàsquet, encistellant la pilota (bé, en el meu cas, intentant encistellar…) al taulell de bàsquet que presideix, des d’un dels seus extrem, tot el parc. Va ser una estona molt agradable, de debò. I no sé perquè, entre passes i tirs, em vaig anar fixant com estava de malmesa aquella cistella: el taulell que l’aguanta, de fusta aglomerada, estava molt tocat per la humitat i la pluja i la pintura semblava molt menjada pel sol. El cèrcol de la cistella estava torçat i tant el meu fill com jo vam trobar a faltar la xarxa perquè l’encistellada fos més espectacular. Resumint, vaig trobar que la cistella estava molt deteriorada i que caldria fer quelcom per arranjar-la.
I, entre llançament i llançament, al cap m’anaven venint pensaments com aquests: quants pares hauran jugat amb els seus fills a bàsquet durant tots els anys que fa que hi ha la cistella? Quantes confidències no s’hauran dit sota seu? Quants petons no es deuen haver donat al seu voltant? Segurament que molts, si tenim en compte que la cistella hi és des de mitjans dels anys 90, quan es va construir el Parc Gassó – Vargas.
Afectat segurament pel cansament (quan em tocava llençar a mi, la pilota sortia més del camp que no pas rebotava al taulell, i l’havia d’anar a buscar…) al meu cap es va anar formulant una curiosa reivindicació sobre la cistella: la de demanar als responsables municipals del parc que, si algun cop pensaven en fer-hi quelcom, no la canviessin si no que la reparessin. Aquella cistella, se’m va ocórrer, no només era un tros de fusta i ferro, si no que era un element al voltant del qual possiblement giraven records de molta gent i que, per tant, s’havia de preservar.
No sé com, però aquell pensament em va portar a reflexionar sobre la memòria a Ripollet. Durant molts anys, el paisatge a Ripollet, tant l’urbà com el del seu voltant, va anar canviant amb un ritme frenètic. El creixement urbanístic es va empassar racons, indrets, façanes i altres elements de l’entorn on vivíem; amb ells, van desaparèixer aquelles petites coses que ens podien evocar records i, el que és més important, emocions. Quina llàstima, doncs crec que és important que hi hagi quelcom permanent al nostre entorn que ens lligui emotivament amb ell, per valorar-lo i estimar-lo, per fer-nos sentir que en formem part. Aquest sentiment de pertinença es reforça quan som conscients que algú que ens ha precedit també hi ha viscut experiències. Al cas de Ripollet, però, quantes coses hi ha que he fet i que a l’hora de recordar-les no les puc situar en un lloc concret perquè aquest lloc ja no existeix. Com puc explicar al meu fill les aventures que corríem els meus companys i jo a l’hora dels descans de l’institut si al lloc on jugàvem ara hi ha un bloc de pisos o una rotonda? La cistella de bàsquet del parc Gassó – Vargas es convertia en paradigma: si ella continuava allà molts anys, els meus fills (i els fills de molts pares que hi han anat a jugar moltes vegades) podrien explicar als seus les tardes d’hivern viscudes al voltant d’aquells mateixos trossos de ferro i fusta. Sorgirien, així, emocions que els ajudarien a establir més lligams amb l’entorn on viurien.
Després, a casa i ja més reposat, vaig suposar que el paisatge urbà que conforma el Ripollet actual potser serà bastant més definitiu que el que jo vaig veure de petit i que segurament durarà força més temps, suficient perquè perdurin els elements que ens evocaran el seu record. Ja sigui perquè no es poden fer més carrers o perquè ja no queda gairebé res per enderrocar, els canvis que pateixi Ripollet no podran ser tant bruscos com els viscuts a les darreres dècades; en tot cas, vull pensar, seran per a millorar-lo. I la vella cistella del Parc Gassó – Vargas? Potser si d’aquí unes setmanes torno al parc a jugar amb els meus fills i la trobo reparada pensaré que algú que va llegir aquest article també va creure que en la humilitat de les petites coses potser hi resideix la seva grandesa.
Ah, i si voleu saber com va acabar la tarda, us diré que el meu fill em va guanyar quatre dels cinc vint-i-un que vam jugar. Quina pallissa!
.
Eloi Isern – Natural de Ripollet
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors