Y. Vàzquez: ‘Durant el procés vaig perdre la il·lusió. Ara m’he curat i només tinc ganes de viure’
El 19 d’octubre és un dia que serveix per fer d’altaveu a un bon número de dones que sofreixen una de les pitjors malalties, el càncer de mama. La delegació ripolletenca de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) és l’entitat que els hi dóna suport i acompanyament, malgrat que encara hi ha moltes d’elles que no coneixen l’ajuda de l’AECC. Una de les veïnes que ja ha superat la malaltia és Yolanda Vàzquez. Mentre patia els efectes del càncer va contactar amb l’associació i amb la seva ajuda va trobar un gran suport. Ara vol acostar la seva experiència a tothom per què serveixi d’ajuda a d’altres dones.
.
Revista de Ripollet: Quan i com et detecten el càncer?
Yolanda Vàzquez: El meu cas va ser molt fort. Sis mesos abans que m’ho detectessin m’havien fet una mamografia i tot estava correcte. Passats sis mesos vaig notar que tenia una protuberància al pit i li vaig restar importància. Però van passar dues setmanes i com veia que no marxava vaig decidir anar a que hem fessin una exploració. Em van fer una altra mamografia, una ecografia i una biòpsia per assegurar-nos bé. Això m´ho van fer un 24 de juny i al dia 15 de juliol em van donar la notícia. L’espera se’m va fer eterna, estava molt neguitosa. Havia de buscar-me coses per distreure’m.
.
RdR: Com reps la notícia?
Y.V: Al principi va ser un pal. Em va costar molt perquè no assimilava el que m’estava passant. No ho acceptava. Em feia les típiques preguntes de quan succeeix alguna cosa així.
.
RdR: I com va començar el tractament?
Y.V: El mateix dia 15 tenien preparades unes altres proves. A més des del primer moment em van posar una infermera només per a mi, que estigués en contacte amb mi per qualsevol dubte o problema. El 15 de juliol m’ho deien i el 31 ja m’estaven operant. Em van treure el tumor i cinc ganglis, dos d’ells sentinelles. Això ho van analitzar perquè necessitaven saber quin grau era i jo pensava que la cosa havia acabat allà però resulta que no.
.
RdR: Va arribar el moment de la quimioteràpia?
Y.V: Després de l’operació vaig decidir marxar de vacances aquí a prop, a la Costa Brava, per poder desconnectar. A més a l’agost em van posar el porth-a-cat per anar controlant el corrent sanguini. Però el 31 d’agost ja vaig començar la quimio. L’oncòleg em va dir que tenia un grau tres, que era maligne i que avançava ràpidament.
.
RdR: Va ser molt dura?
Y.V: Em van recomanar que ho fes, que era una persona molt jove i que tenia molt per viure. Em vaig esfondrar. Pensava molt en el tractament però també en el meu cabell. Perdre el teu cabell és com perdre una part de la teva identitat. Em van avisar que als quinze dies s’em cauria el cabell però no em van dir com i realment va ser cop molt bèstia. Un dia em feia mal el cuir cabellut i vaig decidir dutxar-me. Va ser un gran error. El cabell se’m va fer una bola enorme i el meu marit me’l va haver d’arrencar. En total vaig fer vuit sessions de quimio i vint-i-vuit de radio.
.
RdR: Com és el final de la quimioteràpia?
Y.V: Vaig acabar el quatre de març. Va ser l’esprint final però va ser el moment més dur. No podia sortir de casa. Anava a l’escola a buscar el meu fill però després arribava a casa i havia d’estar tirada al sofà. M’arreglava, intentava dissimular-ho… la fisonomia em va canviar molt. Un matí vaig anar a posar-me el rímel i no tenia pestanyes. Realment és el pitjor moment. Però molt poc a poc em vaig començar a trobar millor i a superar les seqüeles de la quimio. Al final no deixen de ficar-te merda al teu cos i tot allò triga en desaparèixer. Ara estic millor i sempre que vaig al metge tot està bé, això em fa molt feliç però estic en alerta. Fa un any que em trobo bé però sempre tindré la por de recaure.
.
RdR: Psicològicament com ha estat el teu procés?
Y.V: Crec que ho he afrontat prou bé. No vaig recórrer a ajuda psicològica. Tenia l’opció d’anar per l’Hospital General però vaig preferir que no. Realment ho he passat malament. Sortia al carrer i intentava demostrar que estava bé però a casa tenia moments durs i he plorat molt. Per sort que tingut l’ajuda del meu marit i dels meus dos fills, sobretot del gran. El meu marit en tot moment ha estat al meu costat i també gràcies a la seva empresa que li ha donat permisos per sortir quan calgués i sense preguntar. Tot això m’ha ajudat a superar-ho.
.
RdR: Al final aquesta situació t’ha reforçat?
Y.V: I tant. T’adones de moltes coses. Una cosa que tinc molt clara és que en aquesta vida estem de pas i s’ha de viure al màxim, s’ha de viure el dia a dia. És una gran veritat que no som ningú. M’he vist tan fotuda que pel meu cap m’han passat moltes coses. El meu nen tenia vuit anys i quan va fer la comunió jo no tenia cap tipus d’il·lusió, vaig perdre la il·lusió per moltes coses. Però ara m’he curat i tinc moltes ganes de viure, he tingut la sort de ser àvia. Aprèns moltes coses que et fan ser molt positiva. Ara mateix em dóna la sensació que tot això no m’hagi passat a mi. Ho penso i no em crec que hagin passat dos anys. Són sensacions molt rares.
.
RdR: Com ha sigut la relació amb l’AECC?
Y.V: Molt bona. M’han ajudat en tot moment. És molt important que en el procés no et sentis sola. Necessites que t’animin, que estiguin una mica per tu i que et preguntin com estàs. A més fas amigues que ja no només estan pendents de tu pel càncer sinó que estan per tot i en tot moment. Després d’una mala experiència guanyés gent. Veus que la tasca de l’AECC és realment necessària.
.
.
