A.E.Zukri i E..Calero: ‘Ens hem sentit com uns criminals i realment som les víctimes’

Ahmed El Zukri: Amb 21 anys, el 2004, vaig arribar a Espanya des del Marroc. El 2008 vaig casar-me i vaig intentar fer-me els papers i regular la meva situació. Aquell any va ser quan vaig venir a viure a Ripollet. Ja en 2010 vam anar a viure de lloguer i vam deixar casa dels meus sogres. En aquells moments vaig decidir obrir una fruiteria per treballar juntament amb la meva dona. No va funcionar, vam tancar i poc després em van fer fora del pis. No sabia com funcionava Serveis Socials ni res semblant i vam acabar marxant.

A.E.Z:  Sí. En aquella època treballava de paleta. Mentre arreglava la façana d’un edifici vaig conèixer un noi. Temps després van desnonar-lo, a ell i a la seva mare com avaladora. Em va cedir les claus i em va avisar que l’habitatge estava en mal estat. Vaig decidir arreglar-lo. El 2014 van venir per fer fora al propietari i em van trobar a mi. Es van quedar les meves dades i van marxar. Però un temps després em van enviar una carta on em demanaven tota la documentació. Vaig estar un any sense aigua però al final vaig aconseguir un contracte gràcies a l’assistent social.

A.E.Z:  En 2015 va néixer la meva segona filla i just un any després van venir a fer-nos fora. Llavors va ser quan vaig conèixer la PAH. Ells em van informar i orientar. Va ser llavors quan vaig anar a buscar el certificat del registre d’habitatges i va ser quan vaig veure que no era propietat de Bankia, l’havien venut a la Sareb. El primer el vam poder aturar. Però el 2017 van tornar a provar-ho. Gràcies a la pressió de la PAH, els assistents socials ho vam tornar a aconseguir. Aquest cop va pesar molt que hi havia menors. En 2018 vaig viure dos intents més. En total han intentat desnonar-me sis vegades. La més dura va ser la quarta. Van intervenir amb els mossos d’esquadra, estava aterrat, pensava que aquest cop sí que ens tocaria marxar però a última hora vam aconseguir aturar-lo, un cop més gràcies a la PAH. Al febrer d’aquest any també vaig rebre un avís. El desnonament va coincidir amb el part de la meva dona. Després, amb el meu advocat vam enviar una carta a Ginebra, a les Nacions Unides i hem aconseguit que no hi hagi més intents.

A.E.Z:  Sí. És més, estem esperant un contracte de lloguer social. Fa poc va venir un noi a prendre mesures i veure el que cal arreglar. Ara toca esperar la firma.

Encarnación Calero: Sí. És el banc dolent. Va comprar totes les hipoteques fallides amb el ‘boom’ de la bombolla immobiliària a preus irrisoris i ara les estan revenent. Han fet que els preus dels lloguers es disparin i així la gent s’hagi d’hipotecar.

.
RdR: Com vas conèixer la PAH?

A.E.Z: Em vaig començar a moure amb el primer avís, cap al 2014. Després de visitar els jutjats i informar-me bé va ser quan els vaig trobar.

E.C: Amb el cas de l’Ahmed des que va entrar a la plataforma hem treballat per aconseguir un lloguer social, el problema és que la Sareb volien fer-se amb la possessió de l’habitatge per tornar-lo a vendre.

A.E.Z: Al quart intent de desnonament em va demanar les nòmines i ingressos, vam estar a prop, però fins ara no ha pogut ser.

E.C: Són cinc familiars i tenia uns ingressos de mil dos-cents euros. Avui en dia un lloguer s’emporta el 80% de la nòmina. Un dels detonants ha estat la carta a les Nacions Unides que li van dir al Govern que aquesta família no se la podia desnonar sense un reallotjament digne. Com avui en dia l’Administració no té els mitjans aquesta és la millor opció. És la tristesa del sistema, són persones amb un sou de mileurista i es troben en situació de pobresa sense accés a l’habitatge.

A.E.Z: La por era que si finalment m’acabaven fent fora no sabia on anar amb la meva família. Els Serveis Socials m’asseguraven que no em deixarien al carrer però no podia estar segur. Pels meus fills puc fer qualsevol cosa. Se’m tancava una porta i havia d’obrir una altra.

.
RdR: Al final l’ocupació era la teva única solució?

E.C: Realment li diem recuperar un habitatge. Els hi hem pagat milers d’euros i l’únic que fem és donar-li un ús a un habitatge, el que volem és regularitzar la situació.

A.E.Z: Sempre he volgut un lloguer. Volíem viure sense por, els meus fills són d’aquí i és on han de viure.

A.E.Z: I realment som les víctimes. Veure com els mossos em volen fer fora no quadra amb el meu dret de tenir un habitatge digne. En altres països no passen aquestes situacions. Per què aquí sí?
.