A. Martínez i E. Rodellar: “Debutar a Challenge va ser brutal, ara toca treballar per seguir ajudant al sènior”
La història de l’Esther Rodellar i l’Andrea Martínez és curiosa. Aquestes dues ripolletenques van coincidir al CN Sabadell en categoria cadet. Juntes van aconseguir una fita, guanyar el Campionat de Catalunya. Però la seva fulgurant carrera no s’ha aturat en aquest títol. Enguany han debutat a la Lliga Challenge, la segona màxima categoria del bàsquet femení estatal, i ho han fet com a juvenils. Dues jugadores que creixen a passos de gegant.
Revista de Ripollet: És difícil debutar a Lliga Challenge amb la vostra edat, què significa per vosaltres?
Andrea Martínez: És un somni. És molt difícil arribar a aquesta categoria en edat de sènior, imagina’t sent més jove. Per aquelles que fa temps que juguem a aquest esport somiem en jugar a una categoria així.
Esther Rodellar: Per mi és un èxit bastant gran i crec que és fruit del treball realitzat. Abans de debutar vaig jugar un partit amistós amb l’equip i quan va arribar el partit del debut no m’ho creia i per mi va ser una cosa realment especial.
RdR: Com van ser els inicis en aquest esport?
A.M: Vaig començar a Sant Adrià quan tenia set anys. Vaig estar quatre fins que vaig passar al Cerdanyola, en aquest club vaig estar dos anys. Tot seguit vaig fitxar pel Sant Nicolau, equip de Sabadell.
E.R: Vaig començar al Bàsquet Sant Gabriel de Ripollet perquè és el col·legi on he anat tota la meva vida i era l’extraescolar principal. El meu germà també jugava i vaig anar a veure’l a uns quants partits i vaig veure que m’agradava, així que vaig demanar als meus pares que m’hi apuntessin quan era petita. Després vaig anar al Joventut Esportiva Terrassa.
RdR: Quan us adoneu que teniu bon nivell?
A.M: En el meu cas quan estava al Sant Nicolau, vaig fer un gran any. Després d’aquella temporada em vaig veure amb oportunitats per jugar a altres clubs com el Club Natació Sabadell, el que vaig escollir. Aquest equip jugava a la millor categoria de Catalunya. En aquell any també vaig tenir l’oportunitat d’anar al campus de la selecció catalana.
E.R: No hi ha un moment concret. Mai m’he parat a pensar que tinc nivell per jugar al bàsquet. Simplement, jugo, gaudeixo i dono el meu màxim per seguir aprenent i millorant dia rere dia.
RdR: Com doneu el pas per fitxar pel CN Sabadell?
E.R: Vaig veure que era una oportunitat molt gran per seguir millorant, a més era un projecte molt engrescador. Després d’alguns entrenaments vaig decidir fer el pas.
A.M: El coordinador, en Quim, feia temps que volia que fitxes pel club. Abans no em vaig animar, però després de la temporada que vaig fer al Sant Nicolau em vaig veure amb forces i creia que era el moment de fer el pas. Allà va ser on vam coincidir per primera vegada.
RdR: I amb aquest club heu aixecat el trofeu més important fins ara.
E.R: Efectivament. El millor trofeu aconseguit sens dubte ha estat el del Campionat de Catalunya en categoria cadet. Aquest trofeu no només significava ser el millor equip de Catalunya, que també, sinó que significava tenir la possibilitat de participar en el Campionat d’Espanya, quelcom que era un somni per a mi, i el principal objectiu que teníem l’equip a final de temporada.
A.M: Van ser tres dies molt intensos. Amb la COVID vam preparar el campionat amb dos o tres mesos, no tota la temporada com en un any normal. Van ser tres partits en els quals t’ho jugaves tot, no es podia fallar, però justament això ho va fer més emocionant. Com a experiència també va ser increïble, no vaig parar de gaudir tant dins com fora de la pista.
RdR: Us esperàveu guanyar el títol?
A.M: Per dins tenia la il·lusió i em deia: Per què no? Però és veritat que no érem millors que les rivals. És veritat que teníem oportunitats perquè havíem treballat de valent en els entrenaments. Malgrat que a la pista tot pot canviar. Va ser brutal.
RdR: Feia temps que un equip del club no aconseguia un títol així. Es pot considerar una proesa?
E.R: En concret, va ser la segona vegada a la història del CN Sabadell i de la ciutat de Sabadell que s’aconseguia la classificació per a uns Campionats d’Espanya des del 1961. Així, sense saber-ho, estàvem fent història al Club. Va ser quelcom indescriptible.
RdR: Quin va ser el secret d’aquest títol?
A.M: Sobretot el treball. Tot i les restriccions no vam deixar d’entrenar, tot i ser totes de fora de Sabadell. Si el cap de setmana no teníem partit decidíem entrenar.
RdR: A l’estatal vau acabar setenes. Bon resultat?
A.M: En aquesta competició hi havia més nivell, era un repte difícil. Ho vam fer molt bé, malauradament ens vam creuar aviat amb les campiones, el València, però vam acabar molt contentes de la nostra participació.
E.R: Va ser un somni arribar fins on vam arribar, i si se’ns hagués dit a principi de temporada que aquest seria el nostre recorregut, hauria estat una cosa inimaginable.
RdR: Aquesta temporada heu fitxat pel Lima Horta. Per què el canvi?
E.R: No va ser un pas gaire gran perquè el canvi ho vam fer amb tot l’equip junt i unit. Ha estat curiós canviar d’aire, de pavellons, de ciutat, però està sent una bona experiència.
A.M: Ens vam quedar sense equip a Sabadell. Volíem seguir competint juntes, sobretot després d’aquest any tan meravellós. Totes som de fora de Sabadell i ens era igual on jugar mentre estiguéssim juntes, que més donava anar a Barcelona.
RdR: Quines sensacions us va deixar el debut amb el primer equip, que juga a la Lliga Challenge?
E.R: El partit del debut per a mi va ser increïble, ja que l’entrenador va decidir treure’m de titular, cosa que per a mi era inimaginable. Em vaig sentir molt còmoda.
A.M: Ja vam tenir la sort de debutar a la final de la Lliga Catalana, no ens esperàvem que ens cridessin per anar-hi. Únicament viure l’experiència des de dins és sorprenent, ho veus des de fora i no creus que tindràs l’oportunitat: pavelló, tècnics, ambient… Quan l’entrenador ens va donar minuts va fer l’experiència rodona.
RdR: Seguireu ajudant al sènior?
E.R: Si per mi fos evidentment sí, però és una cosa que no depèn de mi, així que continuaré treballant, esforçant-me i donant tot de mi per poder continuar ajudant el primer equip.
A.M: Després del debut en la final ens han seguit convocant a partits a casa, però també ho van fer a un partit a Zamora. Va ser una sort viure el viatge i la concentració. Quan vam arribar hi havia aficionats amb la meva foto perquè la signés i ens demanaven selfies. Tot això et fa sentir com una professional.
RdR: Quins plans de futur teniu?
A.M: Estem dins d’un programa que es diu Elit Sports Academy. Gràcies a aquest ens estan ajudant a preparar-nos acadèmicament per fer la selectivitat americana a més de diversos exàmens de nivell d’anglès, així podríem debutar en el bàsquet universitari.