Acollim Cerdanyola Ripollet: “Quan t’arrasen la casa el mar es torna menys perillós que la teva terra”
El 20 de juny es va celebrar el Dia de Refugiat. Acollim Cerdanyola Ripollet va fer un acte per reivindicar la situació que viuen milers de refugiats i nouvinguts. Ja fa força temps que estan fent una gran tasca perquè els qui arriben al nostre poble s’hi puguin instal·lar de la millor manera possible i superin l’horror del que fugen.
Revista de Ripollet: Per què és important que existeixi al poble una entitat s’ocupi dels refugiats?
Acollim Cerdanyola Ripollet: La resposta la vivim cada dia. Encara que les institucions procurin per als refugiats i nouvinguts hi ha encara un gran dèficit tant d’atenció com de recursos per poder atendre’ls. Les persones que arriben als nostres pobles ho fan amb una situació molt complicada. A part d’arribar sense recursos i sense conèixer la llengua, els hi manca una xarxa d’amistats i familiars en la gran majoria de casos. Per això estem nosaltres, els hi oferim proximitat i una comunitat. Una altra tasca que realitzem és insistir a les institucions locals, Ajuntament i Serveis d’Acollida i Socials, com també al Departament d’Immigració perquè aquesta gent rebi els recursos que els hi falten.
RdR: Quins són aquests recursos que manquen?
A.C.R: En el moment que va començar l’entitat va ser per l’arribada de refugiats sirians. No es van acollir com tocava a persones que potencialment necessitaven ser acollides, no es va treballar bé en aquest sentit. Es va estar molt per sota del nivell que hagués pertocat. Al final no es va ser solidari amb unes persones que han viscut una situació semblant a la que es va viure aquí amb la Guerra Civil. Posteriorment, quan ja vam començar a estendre l’acció d’ajuda mútua i solidaritat amb persones d’altres països hem vist que no s’inverteixen els recursos necessaris. Molt lentament les institucions comencen a pensar en algunes de les qüestions que necessita aquesta gent. L’ajuda no és únicament l’econòmica sinó que també un acompanyament, molts estan perduts i no coneixen la llengua. A més, hi ha forats legals que cal resoldre. La llei d’estrangeria és un exemple.
RdR: D’ençà que vau començar, com ha canviat la vostra feina?
A.C.R: Vam començar arran de la problemàtica que vivien molts sirians. Milions van sortir del país i es van establir als països limítrofs, això va comportar una situació que era insostenible. Per aquesta raó vam néixer. Però ara hem estès la nostra feina a qualsevol persona que arribi al nostre país i no tingui els suficients recursos o vincles per establir-se aquí com cal. Això moltes vegades significa gent vivint al carrer o en situacions molt precàries. Per exemple els Serveis d’Acollida tenen intèrprets, però realment estan poc temps amb ells, després aquestes persones es perden en situacions del dia a dia perquè no entenen la llengua. A més la pandèmia ha estat catastròfica per a tothom, en el cas d’aquestes persones han de fer molts tràmits que ja de per si són difícils. Per això un dels programes que funciona molt bé és el ‘Help’. Si les persones es veuen incapaces de fer els tràmits nosaltres els hi ajudem a fer-los.
RdR: Com feu el procediment d’acompanyament?
A.C.R: El primer que fem és adreçar-los als serveis municipals locals perquè s’empadronin. Això és bàsic perquè puguin tenir dret a uns mínims. A partir d’aquí poden obtenir els recursos bàsics com a veïns que són de Ripollet o Cerdanyola. Després els hi ajudem en la recerca de feina, també amb els cursos de llengua i amb les habilitats socials. També intentem buscar, tot sensibilitzant als veïns del poble, una llar que els pugui acollir. I si veiem que la seva precarietat econòmica no els hi permet viure bé, també mirem de fer un cop de mà amb aspectes com l’alimentació.
RdR: A quantes persones esteu ajudant actualment?
A.C.R: El nostre acompanyament com entitat busca que aquestes persones aconsegueixin l’autonomia, que siguin capaces de viure per si mateixes. Però al final aquest acompanyament crea uns vincles amb les persones, es crea una ajuda mútua, per exemple aquesta gent ens ajuda en campanyes de sensibilització. Al final fan d’aquesta la seva comunitat i es converteixen en veïns i amics. Per això és difícil comptabilitzar a quanta gent ajudem exactament.
RdR: Ripollet i Cerdanyola són ciutats que acullen a un gran nombre de nouvinguts?
A.C.R: Les nostres poblacions no reben una allau de persones. Aquest diumenge vam anar a la trobada organitzada per la Coordinadora Obrim Fronteres, a la qual participem, que es va fer a Reus. Vam poder veure la realitat de diferents poblacions i no som de les que més gent rebem. Per exemple a Barcelona estan desbordats, allà reben gent contínuament. Aquí també, però amb un nombre molt més baix. Per exemple, fa qüestió de dies que estem acompanyant a una nova família i una altra persona. Però no tenim un gran nombre, però això sí, durant tot l’any ajudem a noves persones, sigui estiu o hivern. I sempre ens falten recursos, sobretot en qüestió d’habitatge. Moltes vegades rebem persones que no tenen on instal·lar-se, falten espais d’acollida i hem d’insistir als ens municipals perquè ens ofereixin opcions. No hi ha espais per a un primer moment. Per això reivindiquem un espai físic a tots els municipis on puguin dormir, dutxar-se i tenir un petit acompanyament.
RdR: Falta sensibilització vers aquesta realitat?
A.C.R: Sensibilització és una paraula clau per a nosaltres. Abans de la pandèmia vam anar als instituts amb uns programes de sensibilització. Era molt interessant perquè aquesta problemàtica arribava als joves i, també, a les seves cases. Anàvem amb les mateixes persones que hem ajudat. Elles feien els tallers als instituts per explicar els seus periples per arribar fins aquí. El programa es diu ‘Venim de lluny’. Gràcies a aquest hi havia famílies que potser ja estaven sensibilitzades que s’animaven a acollir. Al final servia perquè els joves prenguessin partit, que no ho vegin des de la televisió sinó que posin el seu gra de sorra.
RdR: Al manifest del Dia del Refugiat posàveu: “Ningú posa els seus fills en un vaixell, a no ser que l’aigua sigui més segura que la terra”. És dura aquesta idea.
A.C.R: Tenim companys de Nigèria, Somàlia o Síria que han hagut de pujar a una pastera. Que els hi impulsa? Que al seu país moririen. Pot ser una guerra, una revolta política, un sistema que els precaritza… Les condicions de vida estan tant per sota del que caldria… Podem saber com viuen, però no ens ho podem ni imaginar. La majoria de països africans han estat saquejats. Els sirians ens diuen: “les potències mundials estan jugant amb la nostra gent, som un tauler de joc per a elles”. Hem conegut casos que una bomba ha derruït la casa on vivien. Al final el mar és menys perillós que la seva terra.
