Albertina i Antònia M.: ‘El pare va participar a la guerra i, com que era roig, el van tancar a la presó’

Ripollet ha canviat molt en els últims anys. Tant que ara les cases ja no s’anomenen per un motiu. L’Albertina i l’Antònia Mazuque, però, segueixen sent les cistelleres; la professió del seu avi era cisteller, fet que donà nom a casa seva: Cal Cisteller. Ripollet, així mateix, també ha canviat en molts d’altres aspectes. A través dels records d’infància d’ambdues germanes, viatjarem  a aquell poble que, tot i que sembla llunyà, ens queda ben a prop.

Albertina Mazuque: No hi ha punt de comparació. Només et diré, perquè t’ho imaginis, que abans a Ripollet no hi havia ni un sol bloc de pisos. Tot eren cases. Nosaltres vivíem al costat de l’Escola Mare de Déu del Roser. Ripollet eren 4 carrers i estava pràcticament envoltat de camps, i no hi havia ni un sol cotxe.

Al.: Els meus pares treballaven a la Uralita, i el meu avi feia cistells i els venia a una botiga de Barcelona: Cal Nialet. Un cop mort, la meva mare i una tieta van visitar-la. En preguntar-los si recordaven el meu avi, en Julio Damién Meunier, van respondre: “Ah, sí, el francès! No hi havia ningú com ell!”. Arran d’aquella visita vam saber que la pròpia botiga havia regalat un Moisès (bressol) que havia fet el meu avi a la Casa Reial, quan va néixer l’Alfons XIII. 

Al.: Exacte. Generalment aquí a Ripollet moltes cases s’anomenaven per un motiu. Sempre recordaré els de Cal Cul Blanc (riu) que se’ls anomenava així perquè a un d’ells se li va estripar el pantaló pel cul, i el pedaç que van posar era de color blanc.

Al.: Quan jo em vaig casar, i encara vam trigar una mica. El meu home era pagès. Vam tenir vaques, conills, gallines i porcs. A l’hort teníem bens, però no els veníem pas, sinó que eren per les despeses de la casa. També teníem inclús coloms… I de tant en tant ens en menjàvem algun.

Al.: Probablement. Mentre vam tenir vaques, també vam tenir una botigueta que donava al carrer on venia llet, ous i d’altres menesters. Arran d’això em coneixia tot el poble. Fins i tot venia gent de Cerdanyola. A més, vam tenir bestiar fins a principis els 2000.

Al.: No, realment.

Al.: El meu pare va participar a la guerra i, com que era roig, el van tancar a la presó l’any 1940 i la mare havia de cuidar dues criatures i dos avis.

Antònia Mazuque: Va ser molt dur; jo, que era una mica més gran que la meva germana, havia d’anar a la presó un cop per setmana, amb 11 anys. M’hi acompanyava la Quima, una veïna que tenia el pare a la presó. Mai oblidaré un dia que van venir dos oficials cridant: “Señores, silencio, que vamos a dar lectura de los ejecutados esta noche”. Van començar a dir noms, i senties crits i plors i veies desmais. Els oficials van dir “Talló”, però la Quima va entendre “Gralló”, el cognom del seu pare, i es va desesperar i va començar a dir de tot als oficials. Va ser quelcom horrorós, inoblidable.

An.: Va estar-hi durant 4 anys. De 10 o 11 que eren a la cel·la, va acabar quedant-se sol. Després de la presó, el van enviar a un batalló de treballadors, un camp de treball, que estava a Oliana. Després ja li van donar la llibertat, però amb desterrament. Això volia dir que no podia tornar a casa. Gràcies a déu, li van permetre viure a Sarinyena, a l’Aragó, on hi tenia família.

An.: A Sarinyena va estar-hi mig any aproximadament, i després ja li van donar la llibertat absoluta. Després ens vam trobar que, mentre ell estava pres, vam tenir una sèrie de registres a casa. Unes dames de Ripollet van venir i van endur-se tot el que van voler. Deien que un treballador no podia tenir aquelles coses. Recordo un joc de llit que era fet de fil, preciós, que era de la mare de l’avi, i l’àvia ho guardava com un tresor. Va desaparèixer. “Nosaltres no teníem dret a tenir aquella preciositat”, van dir.

Al.: Imagina’t com eren llavors… Recordo que vam poder saber qui ens havia denunciat perquè de cop i volta van cridar la mare a la caserna de la Guardia Civil. L’home que la va atendre, li va començar a explicar que tenia uns papers a la taula, on hi havia els noms de tots els que havien denunciat a la nostra família. De cop, l’home va dir “he estado en muchos sitios, pero gente mala como la que veo aquí, no he encontrado ninguna” i va excusar-se dient que el cridaven a una altra banda. Hi havia tres firmes, dos homes i una dona.

Al.: Nosaltres vam tenir molta sort. L’avi era francès, i França enviava als seus súbdits francesos que estaven a Espanya un subministrament. Hi havia cigrons, cafè, oli, vi, mongetes, pots de carn… Això, i que la nostra mare feia estraperlo, ens va salvar.

An.: N’hem passat de tots colors. Que Déu no permeti que torni a succeir una cosa així. És horrorós. Una bestialitat. Recordo una dona dient “Pero porqué esta guerra, si nos matamos hermanos con hermanos…”.