Alberto Martos: “He volgut homenatjar la creació, jo gaudeixo amb el paper i el llapis”
Ha convertit la finestra de la Biblioteca en un còmic i ho ha fet reivindicant la senzillesa i la forma de fer més artesana. L’Alberto, aficionat al dibuix des de petit i fomat a l’escola JOSO, ens explica més detalls de la il·lustració que dona la benvinguda als lectors i també parlem amb ell sobre la seva experiència a l’estudi de dibuixos animats Acció i la seva afició als còmics.
RdR: La directora de la Biblioteca, l’Eli Vàzquez, ens havia advertit que aquest any la il·lustració de la Finestra de la Biblio seria impactat. Com se’t va ocórrer?
Alberto Martos: Va ser en el mateix moment que l’Eli m’ho va proposar. Em va contactar el David Fontanals, que em coneix de fa molt de temps, perquè a la Biblioteca estaven fent recopilació de fanzines i jo havia fet alguna cosa fa anys. Li vaig portar a l’Eli i en la trobada ella em va proposar participar en la finestra de la Biblio. I mirant la finestra ja els hi vaig comentar que les tres finestres em semblaven tres vinyetes, un còmic en gran.
RdR: Què expliquen?
A.M.: Volia fer alguna cosa que tingués relació amb la creació i tenia la idea d’una metàfora visual, que potser per la meva experiència de ser pare de tres fills i haver viscut els embarassos de dues dones, em va venir la idea d’una dona embarassada creant. I les altres dues vinyetes són el resultat d’aquesta creació.
RdR: En la tercera hi ha un infant llegint un llibre. Com es pot transmetre el gust per la lectura als més petits?
A.M.: Penso que amb l’exemple. És important que tinguin llibres al seu abast, disponibles, a casa, perquè els nens són curiosos i els agafaran sempre que no hi hagi altres elements distorsionadors, com les noves tecnologies.
RdR: Per què la il·lustració és en blanc i negre?
A.M.: Per diverses raons. Primer perquè no volia aplicar color a la pell dels personatges, no volia racialitzar-los, no em venia de gust, no em donava la gana. Segon perquè és en el blanc i negre on més veig l’art dels meus artistes preferits. I tercer perquè no s’havia fet encara, era un repte en un món tan dominat per la vistositat dels colors fer tot el contrari. I per això també la tècnica l’he volgut fer molt artesanal. Paper, llapis i després tinta, amb la mínima intervenció informàtica possible. Només es va escanejar i es va imprimir. De fet, els errors de la tinta els vaig corregir amb pintura blanca sobre el paper. I haig d’agrair l’ajuda del David Fontanals i l’Eli en la instal·lació a la finestra, sense ells no ho hagués pogut fer.
RdR: Vas treballar fent dibuixos animats a l’estudi Acció dels germans Pujol. Què és el que més et va marcar d’aquella etapa?
A.M.: Quan disfruto és quan tinc el paper i el llapis i a l’estudi era així, paper, llapis i companys. Un ambient a l’estudi molt sa i amb un procés molt artesà. Em va marcar profundament poder treballar d’allò que m’havia agradat fer des de petit fins al punt de portar bastant malament el fet que s’acabés. Ho vaig parlar també amb altres companys i quan vam perdre allò ens va fer mal i vaig estar a punt de la depressió inclús.
RdR: Quin va ser el secret de l’estudi Acció? Un estudi petit, artesà i que des de Ripollet feia dibuixos que es veien arreu del món.
A.M.: El secret eren les personalitats dels germans Pujol. La passió que posaven en creure en la seva visió de les coses i en portar-les a terme com ells creien. És la clau de l’èxit ja no només comercial sinó també de realització personal. Com va passar amb Walt Disney, Stan Lee, Jack Kirby… són tot persones que han arribat a l’èxit per la seva determinació, per creure en el que estaven fent.
RdR: Potser vau ser l’última generació de creadors de dibuixos animats de forma artesanal?
A.M.: Potser no, ho vam ser. No estic segur al 100% però crec que vam ser els últims en fer pel·lícules utilitzant paper. Jo vaig entrar allà amb l’última pel·lícula d’Astèrix feta així i després vaig treballar en el projecte personal de Miquel Pujol, la pel·lícula ‘Fying Heros – Cher amí’, i ja l’últim, abans que petés tot per la crisi, vaig treballar per ‘Chico y Rita’ de Mariscal que tenia la peculiaritat que l’animació havia d’estar feta amb rotulador per mantenir el seu estil. I penso que després d’això i exceptuant estudis molt independents ja no s’ha fet res així. Hi ha animacions que semblen artesanes però estan fetes per ordinador.
RdR: Amb les noves eines segueix el procés creatiu allunyant-se del llapis i el paper?
A.M.: Jo estic veient a les xarxes imatges fetes per intel·ligència artificial, amb l’eina Midjourney per exemple, i per mi és com veure una planta de plàstic, són dibuixos sense ànima. I em sembla que utilitzar aquestes eines en substitució dels processos artesans deshumanitza la il·lustració. No només es desvirtua l’art, va més enllà perquè afecta a la capacitat de les persones per admirar l’art i interpretar la realitat d’una manera sana. L’art no és només dels escollits, tots tenim art dins i per això ens mou dins veure’l.
RdR: Com vas començar a aficionar-te pels còmics?
A.M.: Jo ja dibuixava abans de descobrir els còmics. El meu avi em va donar una carpeta i va posar ‘Para mis dibujos’ amb el meu nom i allà anava guardant tots els dibuixos que feia. Després també va ser ell qui em va comprar al desaparegut quiosc de la plaça Font un còmic de Ironman i és un record que sempre tindré. També recordo els que em comprava ma mare i no me’ls donava fins que acabava els deures. I contes il·lustrats també recordo. Tenia un a casa que va acabar destrossat de tant utilitzar-lo i és un dels primers records que tinc de tenir un objecte il·lustrat a les mans. I per això penso que és tan important que existeixin les biblioteques lliures i gratuïtes perquè posen els llibres a l’abast, com hem dit abans, pots portar un nen i que descobreixi tot el que hi ha allà.
RdR: Com veus l’escena creativa d’il·lustradors al municipi?
A.M.: Molt bé. Sobretot veure la gent de RipoArt que s’han organitzat, em sembla una gran iniciativa. I m’alegro per ells, independentment de si la gent els fa més o menys cas que espero que sí, que sigui molt. Vaig anar a veure l’exposició al Centre Cultural i m’alegro molt. Que gaudeixen, que ho passin bé fent-ho, sobretot per a la seva realització, i si tenen ganes de compartir-ho amb la gent, doncs, això que s’emportarà la gent.