Àlex Rodríguez: “Hi ha molts responsables de petites empreses malvivint, ofegats per la feina”
Tots els empresaris volien ser-ho? Saben ser-ho? L’Àlex Rodríguez explica que molts professionals que fan el pas de crear una empresa es troben amb dificultats per tirar endavant la seva feina i la que comporta gestionar l’empresa. A ell li va passar però amb l’experiència pròpia i la d’altres i formació ha trobat un mètode per revertir la situació i ara el comparteix en un llibre
Revista de Ripollet: ‘No tinc temps ara’. Quan et vas adonar que no tenies temps?
Àlex Rodríguez: El títol és un eufemisme perquè realment la idea d’aquest llibre és anar a fer mal. És preguntar per què tens una empresa? Realment et compensa? M’hauria agradat posar aquest títol però vaig pensar que si jo estigués en aquesta situació no me’l compraria i si fos la parella o l’amic tampoc li regalaria. És per això que he utilitzat ‘no tinc temps ara’ que és la frase que diem just quan deixem d’encarregar-nos de la tasca que hauríem de fer. Sempre és més fàcil dedicar-se al que saps que no al que no se sap.
RdR: Un llibre per a empresaris.
A.R.: Va adreçat a empresaris d’empreses de 3 a 15 treballadors, que són la immensa majoria de les empreses. I té un doble objectiu. Per una banda la conscienciació, fer pensar sobre com estàs invertint el teu temps, la teva vida. I després un mètode, una dotzena d’eines que ajuden a ser-ne conscients i poder buscar solucions.
RdR: Tu ets vas sentir ofegat com a empresari?
A.R.: Jo començo a parlar amb altres empresaris i m’adono que estem igual. Que compartim el malviure, que no tenim temps, que anem ofegats, que no guanyem el que caldria per compensar l’esforç, que tirem endavant sense ser conscients dels riscos que assumim… El llibre conté un tou de testimonis d’altres empresaris. Jo dic que vaig estar 12 anys malvivint, treballant molt, cobrant un sou normal, amb moltes responsabilitats i llavors em vaig adonar i vaig canviar el paradigma. Vaig començar a formar-me per ser empresari i no informàtic, que és el que era, i tot va comença a millorar, els números, el temps, el resultat, l’empresa…
RdR: Molts treballadors tenen aquests problemes i amb menys poder de decisió sobre el seu temps de feina. De fet, a més de malviure al llibre parles de sentir-se esclau del negoci. A què et refereixes?
A.R.: És molt bèstia. Jo vaig començar a fer una empresa per tenir vacances. Era informàtic i donava servei a empreses que no tancaven mai. Així que vaig decidir contractar per poder tenir temps de descans. Un informàtic que muntava una empresa, el que sabia fer no era ser empresari. I és un cas que es dona molt. Professionals que venen d’un aprenentatge d’autònoms, que volen créixer i acaben muntant una empresa. Però quan fas diners és quan treballes, no quan gestiones. I en començat veus que fer factures no et dona diners, crear una estructura, una estratègia de venda o de captació tampoc. Llavors segueixes treballant i després de la teva jornada habitual has de fer d’empresari i acabes portant-te les factures a casa per fer-les el cap de setmana, amb més calma. No t’adones però acabes treballant el doble. I hi ha moltes trampes que fan que en aquesta mida d’empresa petita, el ‘jefe’ sigui un ‘pringat’ enorme.
RdR: Quan comences l’empresa potser penses que cal sacrificar temps per obtenir diners. Això no funciona?
A.R.: Poso la mà al foc que qualsevol empresari si no està cobrant un sou important a la seva empresa, cobraria més com a treballador en una externa. Una persona que porti 15 anys fent d’empresari ha adquirit unes capacitats i unes habilitats que són molt buscades i valorades en el món laboral. I per això el llibre té aquesta part de conscienciació.
RdR: Per què creus que s’arriba en aquest punt?
A.R.: Perquè no es pensa, al final tu et dediques a treballar i vas fent. I un cop portes una inèrcia, desfer és molt complicat. Pensa que una empresa amb cinc treballadors i cinc o sis anys si vol tancar ha de pagar, tranquil·lament, 100.000 euros. I té compromisos amb un lloguer, amb maquinària, potser cotxes que està pagant… Què fa? Xutar la pilota endavant i seguir.
RdR: Per què decideixes convertir totes aquestes idees en un llibre?
A.R.: Tinc una frase molt al cap: “Només s’escolta el que fas”. És una idea que em va ajudar a superar la síndrome de l’impostor i atrevir-me a publicar-lo. Tot el que faig al llibre és exposar la meva experiència, les meves vivències i el que he après a cursos i màsters. I després de publicar-lo estic rebent retorn de persones que l’han llegit i m’expliquen que han obert els ulls. Recordo un testimoni d’una dona a qui jo li explicava que amb la meva primera filla vaig estar tres dies de baixa de paternitat i amb el segon vaig estar cinc, vaig aprendre dos dies, s’entengui la ironia. I ella em deia plorant que va esperar un divendres a passar totes les comandes i que fins que no va acabar l’última no va anar a donar a llum. I són històries com aquesta, que no s’expliquen prou, les que em van portar a voler fer el llibre.
RdR: Com vas elaborar el mètode que expliques al llibre?
A.R.: Amb l’experiència pròpia, parlant amb gent, i també després de fer cursos i formacions. Al final el mètode, que anomeno RADAR, és molt fàcil perquè no et diu com has de fer les coses però sí que assenyala els senyals d’alerta. Hi ha una que és molt gràfica, la tasca ‘buf’. Totes aquelles feines que quan et toca fer-les bufes, quan has de repassar un contracte, una pòlissa de crèdit, gestionar les vacances del personal… Les feines de ser empresari.
RdR: Alguna altra?
A.R.: El GPS. Has de saber cap a on vas. Tu li demanes a una empresa petita què farà d’aquí un o tres anys i molts no tenen resposta, sovint diuen que saben que tenen feina per a dos o tres mesos però no ha pensat més enllà. I cal tenir un objectiu. Atura’t, mira al teu voltant, mira en què ets bo, estudia a la competència i traça un camí. Si només mires el teu compte de resultats un cop cada any no tens oportunitats per millorar-lo, si ho fas cada més tens 12 oportunitats per canviar-ho. Si no tens un pla de captació de clients, una estratègia, vius sempre de la pròxima comanda, si arriba. Acabes com una ‘veleta’, potser et dediques a fer cargols però t’entra una comanda de rosques i t’hi poses, malgrat no tenir la maquinària precisa i deixes de ser eficient, de fer allò que si feies bé.
RdR: Adonar-te de tot això et va funcionar?
A.R.: Em va canviar la vida de la nit al dia. Vaig passar d’un resultat anual d’entre 5 i 8 a 23 o 30 i d’una plantilla de set persones a 22. I amb temps per fer fins i tot el llibre, el primer de set. I temps per conciliar, per estudiar…
RdR: Faràs set llibres?
A.R.: Si dius que faràs un llibre, potser no el fas. Però si dius que faràs set, segurament un sí faràs i potser més. Tinc en ment un altre sobre els resultats, per facilitar uns indicadors ajustats a les petites empreses. Ja serà el segon, veurem.