Antonio Verdugo: ‘Quan es feia una obra al barri, la meitat dels treballadors hi havien de pertànyer’
L’Antonio Verdugo és el vicepresident de l’Associació de Veïns de Can Clos. Després d’haver celebrat el Dia del Soci, ara l’entitat es prepara per organitzar un dinar de germanor el proper 21 de desembre. Amb Verdugo, a més, també parlem dels objectius de l’associació, d’algunes problemàtiques que afecten els ripolletencs i del paper de l’entitat en el passat i en l’actualitat en relació amb el progrés i la dinamització de la vida local.
RdR: Hi ha algun objectiu que l’Associació de Veïns Can Clos mai hagi perdut de vista?
A.V: El nostre principal objectiu és el barri, el poble. A partir d’aquí, si hem de col·laborar amb altres entitats es col·labora, sempre i quan no s’interposin els interessos polítics pel mig. La política al carrer.
RdR: Es deia que la vostra associació era la més rebel de Ripollet. Fèieu honor a aquest nom?
A.V: La primera llista d’aturats de Ripollet es va fer al barri de Can Clos. El primer centre de parats també. Quan es feia una obra al barri, els treballadors que la havien de fer havien de ser com a mínim la meitat del mateix barri. D’allà va sortir la Cooperativa Ripollet, que va fracassar. Per desgràcia, el ciutadà només vol un sou, no vol un risc. El risc que el corri un altre. En una cooperativa tothom ha d’aportar, i els beneficis es reinverteixen per millorar la maquinaria, els salaris i altres assumptes. I com tot això, què et puc dir jo, el que vulguis.
RdR: Alguna reivindicació o lluita que hàgiu realitzat recentment.
A.V: Ara mateix intentem millorar el nostre local, comprant alguns equips. I també s’està fent una altra labor que es va començar l’any 1984, que va ser la vocalia d’enterraments. En aquells anys era dolorós que en aquest poble les companyies com l’Ocaso o Finisterre estiguessin cobrant als avis unes 1.000 pessetes al mes, quan en cobraven entre 1.500 i 2.000. Quan va néixer la vocalia ens van donar tres mesos; les companyies d’enterraments no tenien fe en nosaltres. En canvi, han tancat moltes companyies.
RdR: Això va començar l’any 1984. Actualment organitzeu el Dia del Soci o la Fira dels Horts. La vostra agenda s’ha centralitzat en l’oci?
A.V: Potser la nostra lluita ha recaigut una mica. Les lluites als barris i als pobles acaben quan el ciutadà comença a percebre més diners.
La Fira dels Horts va néixer a partir d’una lluita. Tot va començar quan es van construir els blocs de pisos del sindicat.
Per cert, hi ha sis blocs, i se n’havien de fer set. Un es va perdre. i ha sis blocs, un es va perdre. A una riera propera, uns veïns estaven pagant unes 300 pessetes al mes, i a canvi tenien uns horts amb els seus conills i les seves gallines. Menjaven d’allò. Els van fer fora d’allà, tot i que van acabar aconseguint uns horts comunitaris al costat del Baricentre. Quan es van treure els horts d’allà, per commemorar l’acte es va fer una espècie de menjar amb productes de l’hort. També vam decidir que cada any, durant aquelles dates, faríem una fira. La vam crear precisament pels que van perdre els horts, però després, com que ja tenien els horts del Baricentre, ens van anar donant l’espatlla.
RdR: Què n’opina de l’Ecoparc?
A.V: N’estic bastant en contra. Tots els ecoparcs que conec fora d’aquí, funcionen. I se sap que del d’aquí i del de Barcelona ha baixat merda Espanya avall per reciclar-se, ja que aquests no funcionen. El problema que hi ha són els filtres; això és com els filtres del tabac: si el canvies cada 5 o 6 cigarretes, té un sabor, però si el canvies cada 15, malament. Així doncs, si un filtre té un any de vida útil, no han de ser-ne ni un any i mig ni dos. Jo el problema que li veig és que dins l’Ecoparc fa mala olor. Fora no. Si allò es va idear per a reciclar, s’haurà de reciclar, però el que jo veig que estan fent allà és produir electricitat, com més millor, sense saber què estan fent en incinerar el que sobra. Penso que es rebutja més del que es recicla. Això és el més aviat s’hauria de mirar.
RdR: Es va gestionar bé el tema de la legionel·losi?
A.V: El tema de la legionel·losi mai s’ha gestionat bé. No tindria perquè sortir, i si surt, per què ho fa? Jo em dedico a netejar els filtres i les màquines que hi ha per allà. Jo he de fer un pressupost per anar i que me’l donin, però si algú ho fa més barat li donen a l’altre. El problema és que jo no et puc fer un Sis-cents pel mateix preu que una bicicleta. Si netejar una cosa val 100€, qui t’ho faci per 50 t’està enganyant. Per a mi, algú que té un aparell d’aire condicionat a casa hauria de treure a l’hivern els filtres, netejar-los, posar-los i ja està. El dia que no ho netegis, allà queda una aigua que, en evaporar-se, produeix la legionel·losi. A qui donem la culpa? A un camió que no s’ha netejat? Un camió que rega pel carrer, busca l’aixeta, l’obre i li fica l’aigua. A Sabadell encara no saben d’on ve el brot; aquí han trobat el camió, jo no dic ni sí ni no.
RdR: Properes activitats de l’associació?
A.V: El dia 21 de desembre, a les 14h, fem un menjar al Poliesportiu. 15€ el soci i 20 el no soci.
Aquest any fa 30 anys que estem amb la vocalia d’enterraments. Això ho han de celebrar els vius. D’actes, organitzarem aproximadament els mateixos que aquest any; El Dia del Soci, la Fira dels Horts, la festa per als nens… I ara, estem a l’espera que ens truqui el Makro. Tenim 1.800 € que invertirem en aliments i els donarem a Càrites. Aquests diners són els beneficis del Dia del Soci. Això té la seva història: segons alguns socis, els costos del Teatre els paga l’Ajuntament. Això no obstant, l’Ajuntament només cedeix el local i dos tècnics.
Els més rebels de Ripollet
L’Associació de Veïns Can Clos va néixer l’any 1979. Els seus inicis van ser molt modestos; primerament es reunien a un local petit del carrer San Luis, tot i que poc després es van instal·lar al c/ Magallanes.
Tal com va relatar una vegada el seu primer president, Juan Manuel Camón, ells eren “els més rebels de Ripollet”. Aquesta afirmació rau en el fet que l’associació ràpidament va mostrar un gran poder de mobilització i de reivindicació. Durant més de 10 anys va estar lluitant per dignificar la vida del barri, tant socialment com culturalment. Des de la posada en marxa del nou ambulatori, l’enllumenat del c/ Sant Josep, el canvi de l’itinerari de l’autobús o la restauració de parcs públics, els veïns de Can Clos van tenir un paper clau en el progrés del municipi.
