Arnau Jorba: “Cada segon de les mil hores que he estat confeccionant el vestit ha valgut la pena”
Els èxits requereixen d’esforç i paciència, i també, passió. El jove dissenyador de moda Arnau Jorba podria ser un bon exemple. Ha estat mil hores treballant per fer realitat el disseny del seu vestit, ‘Boogie Wonderland’, amb el qual ha guanyat el concurs Futur Adlib d’Eivissa
Revista de Ripollet: Has estat mil hores confeccionant el vestit però ha valgut la pena.
Arnau Jorba: Cada hora, cada minut i cada segon.
RdR: Quina feina has fet durant totes aquestes hores?
A.J: La feina va començar amb l’ajuda de la meva mare, la meva germana, la meva àvia i una amiga meva. Aquest vestit formava part del treball final de curs, però el vaig deixar a mitges. Han estat moltes hores de feina perquè tot el vestit ha estat confeccionat amb la mateixa tela. És una tela blanca que s’ha tenyit tant de manera artificial amb tints de rentadora com amb tints naturals que s’han tenyit amb una olla a la cuina de casa. També bona part d’aquestes mil hores han estat per fer els plecs: els he fet a mà, repassats amb la màquina i després cosits a mà al vestit. Tot aquest procés significa molt temps, sobretot perquè he hagut d’estructurar l’estampat psicodèlic. Ha sigut molt orgànic perquè tenia marcades quines tires anaven en cada lloc. Segons la combinació de colors mirava quin altre color podia faltar en les diferents parts. Es tractava d’anar omplint tots els buits i anar veient com quedava a poc a poc. Una altra part que ha donat molta feina ha estat el folre interior. De primeres no s’observa, però si es mira amb cura es pot veure que és una estampació amb espirals hippies, emulant a les samarretes que duien.
RdR: Em sorprèn que hagis tintat les teles. Per què ho has fet així?
A.J: Jo tenia clar els colors que volia utilitzar. Les millors maneres d’aconseguir-los eren o bé utilitzant els tints de rentadora o bé fent-los jo. Potser vas a una botiga de teles i no trobes els colors com exactament els vols, per això vaig decidir fer-los jo mateix. En la meva estada d’Erasmus a Brussel·les ens van ensenyar a tenyir amb diferents plantes. Per exemple els blaus cels són de la planta anyil, els tons beix són canyella i els roses és fusta de sàndal vermell.
RdR: Amb què t’inspires per fer el vestit?
A.J: La idea sorgeix purament de la dècada dels anys setanta. Arran de veure pel·lícules de l’època i la vestimenta que duien els cantants d’aquell moment. Vaig preparar una petita col·lecció per al treball final de curs i aquest vestit en formava part. Em vaig fixar molt en els vestits prisats que duien, en la roba ampla. La idea era donar-li un altre sentit, representar els plecs d’una altra manera. Era una tècnica que havia après anteriorment i em vaig proposar aplicar-la al vestit, però amb la idea de portar-lo a l’extrem. Seguir aquest estil exagerant-t’ho tot, fer mànigues més amples, una cua molt llarga… portar-ho a una potència més elevada.
RdR: Per què esculls el nom de ‘Boogie Wonderland’?
A.J: Per una banda per la cançó que la vaig tenir molt present mentre feia el vestit, com també tota la música disco dels setanta. Per altra banda, i en gran part, ha estat per aquella Eivissa de l’època, de quan arriben tots els hippies a l’illa buscant aquesta música disco. Ells la veien com un paradís on anar a ballar, llavors que millor que Boogie Wonderland? Un país de les meravelles del Boogie, on la gent va a ballar i passar-s’ho bé. Definia molt bé el vestit.
RdR: Com arribes al concurs?
A.J: L’escola que vaig escollir per estudiar disseny de moda estava a Mallorca, hi vaig estar tres anys, l’altre vaig decidir fer un Erasmus. Estant allà a Mallorca vaig conèixer aquest premi, és molt conegut a les Illes Balears. A principis d’any una amiga meva em va comentar que havia rebut informació sobre el concurs i va coincidir que jo ja havia començat a treballar en el vestit. Vaig pensar en acabar-lo, presentar-lo i provar sort.
RdR: T’esperaves guanyar?
A.J: Anava bastant confiat en la feina que havia fet, però una vegada allà vaig poder veure tot el talent de la resta de finalistes i vaig veure que podia guanyar qualsevol d’ells. Al final l’elecció és molt subjectiva i no saps què opinarà el jurat. Em veia amb possibilitats, però qualsevol dels altres també podria haver guanyat.
RdR: Tens constància del que t’ha fet guanyador?
A.J: Es puntuaven de l’u al deu diversos apartats: confecció i acabats, originalitat i creativitat i que estigués lligat amb la temàtica que es va proposar, que en aquest cas va ser en els cinquanta anys de la moda Glee. Crec que la meva proposta casava bastant bé amb la temàtica. Al voltant d’unes setanta-cinc persones votaven. Després hi havia gent que em va comentar que tenien clar que el meu vestit era el guanyador, això em va sorprendre pel gran talent que hi havia. Però suposo que va agradar força i em van puntuar alt.
RdR: Per la teva carrera és important aquest premi?
A.J: Realment sí. Qualsevol premi o concurs en el qual puguis quedar finalista no deixa de ser currículum. És una gran experiència viscuda, que pots mostrar i que pot ajudar perquè et puguin proposar una feina.
RdR: Què faràs amb els 2.500€ del premi?
A.J: Òbviament tinc pensat invertir el premi en la meva pròxima col·lecció. Que ja fa setmanes que l’estic planejant, tinc pensat fer una investigació més profunda. Tinc moltes ganes de seguir creant i aquest premi anirà destinat al material.
RdR: Quins reptes tens dins del món de la moda?
A.J: M’agradaria treballar per algun dissenyador o marca. També m’agradaria algun dia tenir la meva pròpia marca. La meva meta és seguir dissenyant i creant, poder viure de la meva passió.
RdR: Quan vas decidir que et volies dedicar a la moda?
A.J: El món de la moda m’ha interessat molt des de ben petit. Sentia molta curiositat quan la meva mare o la meva àvia, la padrina, arreglaven peces de roba amb la màquina de cosir. També feia dibuixos de vestits i feia alguns esbossos o vestia a les meves nines. Des de petit havia tingut clar que volia dedicar-me a aquest món.
RdR: Com definiries el teu estil?
A.J: Venint de la meva carrera es pot dir que tot està bastant escampat, però sí que de mica en mica vas trobant el teu propi estil. El meu és una mica eclèctic, per dir-ho així. M’agrada inspirar-me en diverses èpoques de la història o diferents personatges. Però si he d’escollir un moviment artístic em decantaria pel surrealisme. Fa un temps vaig descobrir la figura d’Elsa Schiaparelli, és una dissenyadora que es relacionava amb artistes surrealistes com Dalí, que també és un referent per a mi. M’agrada el concepte d’aplicar el surrealisme a la moda. També he de dir que m’agrada dissenyar per a tothom, sóc partidari del disseny universal i divers. Dissenyar per a homes, dissenyar per a dones, al final que qualsevol es posi allò amb el que es trobi més còmode, salvar les nostres diferències a partir de la moda.