Belén Funes: “A la pel·lícula he mostrat la solidaritat veïnal que he viscut a Ripollet”
Les pròximes edicions dels premis Goya i Gaudí tindran representació ripolletenca. Belén Funes ha estrenat el seu primer llargmetratge, ‘La filla d’un lladre’, que ha rebut una gran acollida i diverses nominacions. Tretze pels Gaudí i dues pels Goya, i en les dues gales Funes tindrà l’opció d’aixecar l’estatueta en premis que distingeixen la direcció
Revista de Ripollet: D’on neix la teva afició pel cinema?
Belén Funes: No ho sé molt bé la veritat. Tanmateix sempre m’ha agradat explicar històries i va arribar un moment després d’acabar el batxillerat que havia de decidir que havia d’estudiar. Tenia altres opcions com periodisme o literatura. Al final em vaig decantar pel cine perquè ajunta escriure i la imatge. És cert que no és una vocació que tenia des de petita.
RdR: És un món complicat per fer-te un nom?
B.F: De primeres sembla difícil i cada dia que passa veus que és més difícil del que pensaves. No va decreixent sinó tot al contrari. És una feina que molta gent vol fer i en el fons no hi ha tanta demanda, llavors és quan de veritat t’adones com n’és de difícil. A més és una professió sacrificada, s’han de fer moltes renúncies. I també t’ha d’agradar allò que estàs explicant perquè has de resistir quatre o cinc anys defenent la teva pel·lícula per poder treure-la endavant. Al final és una professió que es basa en la renuncia a altres coses.
RdR: I pel fet de ser dona ho és més?
B.F: És una cosa que a poc a poc s’està deixant enrere. Hi ha moltes dones que es dediquen al cinema tant en producció, fotografia o direcció. El problema que existeix actualment per ser directora és que els pressupostos que aixequen les dones per poder filmar les pel·lícules sempre són inferiors al d’altres companys que són homes. Això s’està lluitant ara, que les dones tinguin l’accés al capital i a les subvencions. Les subvencions en molts casos són l’únic camí possible per fer una pel·lícula. Les discriminacions de ‘vés-te’n a fregar’ ja s’han deixat enrere. S’entén que les dones fan cine, que ho fan bé però la pregunta és: Com ens repartim el pastís entre tots perquè les dones també puguem fer cine? Una altra de les coses que han canviat d’ençà que hi ha més dones en el cinema és el relat, s’està començant a centrar en la dona, cada vegada hi ha més consciència que una part de la societat no estava representada en la narratologia de la ficció que s’està fent. A vegades els homes estan més legitimats que les dones per fer coses. Si ets directora has d’explicar al món que ho faràs molt bé i que t’esforçaràs molt i possiblement els homes es puguin permetre fallar molt més que una dona.
RdR: En un món així, com Belen Funes ha aconseguit fer-se un lloc?
B.F: Primer de tot perquè estic envoltada de gent que m’ha dit que ho podia fer, que mai han dubtat en donar-me el seu suport. Segon perquè vinc d’una escola de cinema i aquestes són fonamentals en tot aquest procés. A les escoles tu ets un alumne, és igual si ets home o dona, simplement et valoren com algú que porta a terme un treball acadèmic. Quan estàs allà s’esvaeix la idea que per ser dona no podràs fer allò que et proposis perquè ja ho estàs fent d’alguna manera. Ara mateix hi ha moltes noies a les aules que tenen l’exemple de Neus Ballús, Carla Simón, Mar Coll o el meu, elles també ho poden fer.
RdR: Has parlat de canviar el focus en els protagonistes de les ficcions. En el cas de ‘la filla d’un lladre’ ho has fet.
B.F: Sí, explico històries de gent que no surt normalment a les pel·lícules i estic contenta d’haver-ho fet. Primer perquè forma part del meu món i segon perquè el cine ha de recollir la pluralitat de les circumstàncies que viu actualment la gent.
RdR: Segons has dit t’has influenciat en persones pròximes per fer la pel·lícula. Com t’ha influenciat ser de Ripollet?
B.F: Per exemple tots els personatges que surten a la pel·lícula podrien ser habitants de Ripollet. Els espais que apareixen són molt reconeixibles per tothom que hagi viscut a l’extraradi d’una gran ciutat. I a la pel·lícula apareix una situació que jo he viscut mentre creixia a Ripollet, és la idea de la solidaritat veïnal. Hem travessat una crisi llarguíssima i molt bèstia que encara no ha acabat i molta gent no ha rebut l’ajuda dels que estan a dalt però si han rebut l’ajuda dels que estan al seu costat: veïns, familiars, amics… Una part de la població ha empès per sortir del fang i això ho volia mostrar a la pel·lícula perquè ho sento pròxim i m’enorgulleix.
RdR: T’esperaves les nominacions?
B.F: Les nominacions dels Gaudí van ser una passada perquè ens van nominar a tretze categories i no m’ho esperava en absolut. Els Goya pensava que nominarien només a la Greta Fernández, l’actriu principal, perquè ja va guanyar la ‘Concha de Plata’ de San Sebastià. La nominació a direcció novell no me l’esperava i estic molt contenta. Les nominacions no són el premi però per mi i tots els que han fet la pel·lícula ja és un gran reconeixement i anirem a gaudir-ho.
RdR: La pel·lícula es basa amb un curt teu anterior i també premiat.
B.F: Sí, ‘Sara a la fuga’ el vaig fer amb una adolescent que vivia en un centre de menors. En el nostre cap ens rondava la idea d’en quina dona es podia convertir aquella noia. Quina relació tindria amb l’amor, la maternitat… Volíem parlar sobre la família però no d’una forma sentimental sinó de com et marquen els llaços familiars i com et configuren.