Belén Funes: “Cal conservar el ritual d’anar al cinema perquè és una experiència col·lectiva”
Era de preveure que el pregó d’una directora de cinema local reivindicaria un cinema al poble però la Belén Funes va aprofitar “el privilegi” per anar molt més enllà. Va reconèixer que “sense Ripollet seria una altra persona”, va defensar l’ensenyament públic, va lloar el paper de la cultura com “un motor de canvi” i va posar en valor l’empatia, la vida en comunitat, el feminisme i la justícia social tot carregant contra el bulling i la lgtbifòbia
Revista de Ripollet: Com vas rebre la invitació i vas viure el procés de fer el pregó?
Belén Funes: Em va fer molta alegria però també una mica d’ansietat. Vaig estar molt contenta i molt agraïda des del moment que m’ho van proposar perquè tinc una vinculació molt estreta amb el poble però també preocupada pel que havia de dir. Cal que el que diguis sigui una mica interessant. Fer el pregó és un privilegi. Et permeten dir el que penses i és una responsabilitat que et posin un escenari i un micròfon per poder fer-ho.
RdR: Al pregó vas defensar l’ensenyament públic i la Universitat. Però el teu missatge anava més enllà d’estudiar per adquirir coneixements o habilitats professionals. No creus que és un missatge que caldria dir més?
B.F.: A vegades ho diem poc i estem massa obsessionats amb el fet que la Universitat sigui una forma d’ascensor social, quan jo obligatòriament no haig de voler el que tenen els de dalt. Per a mi la Universitat és un lloc més d’exploració dels teus propis límits, d’imaginar-te a tu mateixa fent allò que t’agradaria fer. No s’ha d’entendre com una forma d’ascensió sinó d’exploració. I és cert que no ho repetim prou perquè sembla que estem tots en la mateixa pàgina del llibre al voltant de la importància que té estudiar i descobrir els teus propis talents i això es pot fer sense anar a la Universitat. Però jo recordo els anys d’Universitat com un temps de compartir amb gent que era molt diferent a mi i això em sembla molt important per a la meva configuració com adulta. I m’agradaria que totes les nenes visquessin això.
RdR: Parles de la importància de compartir i al pregó també vas parlar de l’empatia i de la vida en comunitat. Un tema que també tractaves a la teva pel·lícula. Vas explicar que el confinament et va permetre conèixer millor als teus veïns. Penses que en aquest aspecte el que hem viscut ens farà millors?
B.F.: No ho sé perquè amb la pandèmia es deia que aprendríem moltes coses i al final sembla que hem après una o una i mitja. Però sí crec que per primera vegada ens hem adonat que som animals de comunitat, que hem de sortir, de compartir, que necessitem veure’ns amb altra gent. I per altra banda, que estem tots en un vaixell que és el mateix per a tothom, tots estàvem en perill per un virus, atrapats en el mateix punt, malgrat que evidentment no tothom ho ha viscut igual. Per exemple, a través de les videoconferències hem tingut accés a la intimitat de la gent. Jo mai havia vist tantes cases, per exemple dels meus companys de feina. I això ho ha propiciat aquest món 2.0 que se’ns ha obert de cop. I penso que això ens dona un coneixement de qui tens al costat que em sembla molt valuós.
RdR: També vas posar en valor la cultura i vas reivindicar un cinema al poble. Ara es poden veure moltes pel·lícules a casa però per què és important fer-ho en un cinema?
B.F: Perquè és una experiència col·lectiva. Que no som només nosaltres a casa veient la pel·lícula i mirant el mòbil. Perquè anar al cinema implica un ritual. Sortir de casa, arribar al cinema, quedar amb altres i en sortir comentar-la. En una època que cada cop hi ha menys rituals a mi em sembla que és important conservar aquestes experiències en col·lectivitat. Al cap i a la fi una pel·lícula té sentit perquè en sortir del cinema la comentes i comparteixes el que has entès o sentit. Això dóna sentit al visionat de la pel·lícula. I per altra banda m’agrada reivindicar el cinema perquè quan jo era adolescent ja m’agradava anar al cinema i tampoc el teníem. Havia d’anar a Cerdanyola. I som un poble prou gran per tenir-ne un. Jo crec que si hi hagués un cinema la gent s’animaria a veure pel·lícules en pantalla gran.
RdR: I penses que el futur del cinema va en aquesta línia o els infants d’ara ja no aniran al cinema?
B.F.: A mi m’encantaria que les meves filles anessin al cinema. Penso que el camí que s’està duent ara no és un camí cap a la convivència. Deia en una entrevista Oliver Laxe (director de ‘O que arde’) que les espècies en extinció no poden conviure amb els caçadors. Per mi el cinema és una espècie en extinció i les plataformes són les depredadores. Penso que cal deixar un espai a les sales perquè puguin viure i seguir existint perquè hi haurà gent a qui li sembli molt bé veure pel·lícules a Netflix però a mi potser no m’interessa tant i no m’agrada el seu catàleg o prefereixo el dels cinemes Verdi. Hem d’anar cap a un model de convivència. També és cert que des que anava a la Universitat escolto que el cinema està desapareixent.
RdR: És cert, com el llibre en paper o la ràdio…
B.F.: Sí, igual. El cinema porta molts anys desapareixent i encara seguim aquí.
RdR: I particularment com segueixes? Vas rebre el Goya a millor direcció novella i poc després va arribar la pandèmia. Què fas ara?
B.F.: La pandèmia ho va aturar tot. La pel·lícula ja havia fet molt recorregut, jo sentia que ja no podia donar més de sí, però encara li quedaven uns mesos de projeccions i ja no es van poder fer. Malgrat això estic molt contenta, penso que ens ha donat moltíssim i s’ha vist a molts països d’Europa i també als Estats Units, es va projectar al Lincoln Center de Chicago per exemple. Arribada la pandèmia vaig aprofitar l’aturada per tancar pàgina i així poder començar a pensar en una de nova. Era necessari treure-me-la del cap per pensar en un nou projecte. Així que ara estic en això, intentant lidiar amb la pressió de fer una segona pel·lícula perquè sembla que tothom està esperant que faci ‘La hija de un ladrón 2’ i que no hi ha lloc per res nou. Però toca aprendre i lidiar amb això també, és un aprenentatge, com tot. Estic imaginant quin és el cinema que vull fer a partir d’ara i treballant, escrivint cada dia. Estic ja escrivint una nova pel·lícula que espero poder fer en algun moment.
RdR: Esperem poder veure-la aviat.
B.F.: Tant de bo.
ESCOLTA EL PREGÓ DE BELÉN FUNES