Belén Funes: ‘El més important per ser director de cinema és tenir una forma de fer pròpia’
Belén Funes acaba de guanyar el premi a millor curt i millor direcció al Festival de Cinema de Màlaga gràcies al seu primer curtmetratge, Sara a la Fuga. Ripolletenca de naixement, va formar-se a l’ESCAC durant quatre anys, i després va viatjar fins a Sant Antonio de los Baños, a Cuba, per fer un Màster en Guió de Ficció. També ha treballat amb Isabel Coixet com a script, en films com Ayer no termina nunca. Parlem de la seva professió i del seu debut a la gran pantalla tot seguit.
RevistadeRipollet: Com va per La Corunya, Belén?
BelénFunes: Doncs amb un fred que no és normal, i molt d’aire! Però bé. Estic en un rodatge bastant curt: en total dura 4 setmanes. Tots estem amb molta energia.
RdR: De quin rodatge es tracta?
B.F: Estic rodant la pròxima pel·lícula de Nely Reguera, una amiga meva que és directora. Aquesta és la seva primera. Vaig estudiar amb ella a l’ESCAC. La protagonista és Bàrbara Lennie. Jo li faig d’script.
RdR: Per als qui no coneguin el terme anglès, quines són les funcions d’un script?
B.F: L’script és la persona que està sempre en el que nosaltres anomenem el “combo”, la pantalla a través de la qual el director veu el que s’està rodant. Un script té moltes funcions: una d’elles és velar per a que el guió es rodi sencer, tal com està escrit.
També és la persona que vigila que totes les coses tinguin un cert sentit, i que els personatges i els actors sempre tinguin una espècie de continuïtat emocional al llarg de la pel·lícula. Si en una seqüència estan tristos, has de mirar que més o menys segueixin conservant el mateix estat d’ànim en la següent.
Així mateix, t’encarregues de coses més tècniques, com el racord, és a dir, vigilar que dins d’una mateixa seqüència els decorats i l’atrezo que hi ha sempre estiguin al mateix lloc. En resumides comptes, intento que res canviï, per a que l’espectador tingui la sensació que tot va seguit, i que no s’ha gravat per trossos.
RdR: És a dir, que intentaries evitar el que passa de tant en tant… Allò que veus un objecte en una taula i a la següent escena… No hi és.
B.F: Sí (riu). De fet hi ha gent que penja vídeos a Youtube i que es dedica a buscar els errors de racord, que se’n diuen. Part de la meva feina és que no succeeixin.
RdR: Fa uns dies estaves a Màlaga, ara a La Corunya. Com portes aquest ritme de vida?
B.F: Considero que això és el millor de la meva feina. L’any passat vaig estar a Noruega, a Bulgària i a les Illes Canàries gravant un film. L’any passat també vaig ser per la part sud d’Andalusia i Algeciras.
La pel·lícula es roda allà on s’ha de rodar, i tu t’has de moure. Això és el millor: no estàs sempre al mateix lloc, a la mateixa oficina. Per cada pel·lícula conec unes 100 persones noves. És molt divertit, i molt bonic també.
RdR: No trobes a faltar de tant en tant la teva vida a Ripollet i Barcelona?
B.F: Els pares els tinc a Ripollet, tot i que ara visc a Barcelona. Intento parlar-hi sovint.
Quan marxo també trobo a faltar la meva parella. Amb els amics, per sort, a través del mòbil és fàcil posar-s’hi en contacte. A vegades és fotut, sobretot quan estàs tirada a un hotel d’aeroport. Això no obstant, tampoc he viatjat tant i, quan ho he fet, m’ho he passat genial.
RdR: Ja t’has estrenat com a directora de cinema. De què tracta Sara a la fuga?
B.F: La protagonista és Sara, una noia de 17 anys que viu en un centre d’acollida de menors. El film tracta sobre ella i de com ella quedarà amb el seu pare, que vindrà a veure-la. El curt està centrat en aquella tarda i en el dia previ.
RdR: Estàs conscienciada amb aquestes situacions?
B.F: Diguem que he conegut a persones que estaven en aquestes situacions. Al col·legi tenia una companya de classe que la vivia. Així mateix, una persona molt propera a nosaltres treballa en un centre d’acollida de menors. Ens explica moltíssimes coses interessants. Sovint ens retracta una imatge molt fidel de l’adolescència més crua.
Per tot això finalment vam decidir fer la pel·lícula sobre aquesta temàtica. Em va semblar important parlar d’aquestes persones que tenen un futur tan negre davant.
RdR: T’esperaves guanyar el premi al millor curt i a la millor direcció al Festival de Cinema de Màlaga?
B.F: Doncs la veritat és que no. És el primer festival de tota la meva vida. No sabia molt bé ni com funcionaven els festivals!
RdR: Quin bon debut, doncs! Vas trobar-te dificultats per gravar-lo?
B.F: El més complicat del meu curt va ser que estàvem intentant comprar un Porsche amb els diners que val un Panda. Això, però, suposo que és el més complicat de molts curts.
Teníem molt poc pressupost i volíem fer moltes coses, amb la màxima qualitat possible. Aquí hi ha molts factors: has de llogar unes bones càmeres i t’has de moure per gravar a les localitzacions concretes que vols que apareguin.
Per sort, teníem una part que provenia del Ministeri, una altra de Verkami i una altra de privada.
RdR: Et trobarem aviat dirigint una altra producció?
B.F: Vull fer un altre curt en breus. També estic en el procés inicial d’estructurar un llargmetratge, amb el mateix guionista amb qui treballo sempre: Marçal Cerbián. Tot, però, està en un estat molt iniciàtic. Si ara expliqués alguna cosa, potser la pel·lícula no tindria res a veure. Això sí: serà ficció i estarà ambientada a Barcelona.
.
El perquè de l’èxit de Sara a la fuga
“Per què la gent guanya premis? Això dels premis és tan estrany que ningú pot saber mai per què el donen a algú en concret”, respon Belén Funes quan li pregunto quines són les raons que creu que l’han dut a triomfar al Festival de Cinema de Màlaga.
Això no obstant, seguim parlant i em diu que, si alguna cosa pot oferir Sara a la fuga, és una aposta de direcció. La pel·lícula està rodada d’una forma molt concreta, amb pocs plans i amb una càmera que quasi sempre grava la protagonista. Es podria dir que no és una aposta gaire acadèmica, raó per la qual podria haver agradat al jurat: és un film no gaire usual. El més important per ser director és tenir una veu i una forma de fer les coses pròpia. Jo ho estic intentant”, sentencia.
.
.
