Bústia: Estic fins els collons de tots nosaltres
La frase que encapçala l’article la va deixar anar Estanislau Figueres primer president de la Primera República Espanyola (1873). Giorgio Napolitano, en el discurs d’acceptació de la presidència italiana el maig de 2013, va venir a dir el mateix, però ampliant la crítica: va acusar els partits polítics de no respondre a les inquietuds i necessitats de la ciutadania, va denunciar les campanyes demolidores que canalitzen la insatisfacció i la protesta contra la política i els partits, al cap i a la fi, contra la democràcia: i ara l’extrema dreta feixista governa Itàlia. El divendres dia 7 d’octubre, amb la ruptura del govern del 52% independentista (això deien), vam assistir a una cercavila política que fa vigent la totalitat de la frase de capçalera.
Vivim temps de precampanya electoral amb l’ull posat en les municipals: presentació de candidats, correcuita d’última hora per acabar allò inacabable, encara que sigui per cercar un boc expiatori que justifiqui incompliments del programa (si és que algú l’ha llegit). I si no n’hi ha prou, ara s’hi afegirà el terratrèmol de tornar a col·locar tota una sèrie de funcionaris de partit que porten molts anys vivint del pressupost públic sense haver format part d’una llista electoral (càrrecs de confiança, assessors diversos, etc.). Que s’afanyi algun o alguna alcaldable que encara no tingui la cadira ben agafada, no sigui que es trobi amb el cul a terra. No seria rar que també veiéssim, a curt termini, una desfilada similar en les autonòmiques catalanes (amb el guirigall muntat… no m’estranyaria). I encara més, si no hi ha cap renúncia als egos personals i col·lectius per part dels polítics independentistes (que són els que em preocupen).
L’ascens dels populismes i de l’extrema dreta no és cap casualitat, com tampoc ho són les baixes valoracions que es fan de la classe política. Són les conseqüències de la falta d’honestedat, del clientelisme i de permetre que entre allò que es promet en campanya i el que s’acaba fent, hi hagi una distància abismal que la gent ja no es vol empassar. Som davant d’una gran crisi política, perquè es corre el risc de fer la política inviable i perquè molts en són els responsables.
Tota aquesta muixeranga, o fins i tot òpera bufa mal escrita i encara més mal resolta, que són les candidatures dels partits polítics, hauria de fer reflexionar en com millorar el sistema electoral. En aquest escenari trobem gent de bona fe barrejada amb un cúmul de personalitats mediocres que s’han acabat creient les pròpies mentides i confonent la realització dels propis desitjos amb la llibertat d’un país. Tot plegat forma part de la transformació de la democràcia en partitocràcia. A tall d’exemple: existència de càrrecs superflus a l’administració o l’omnipresència de personatges amortitzats que, malgrat la manca d’idoneïtat professional, ocupen llocs d’alta responsabilitat (a la Diputació ja no hi cap més gent).
Miquel Estapé i Jorba
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors.
