Bústia: La veritat darrera de la bossa lila
Sr. Director,
Sovint he detectat que algú deixa una bossa d’escombraries -sempre de color lila- al peu dels containers del carrer Ntra. Sra. dels Àngels i jo m’emprenyava perquè pensava que era una mostra d’incivisme. I segurament en el 99% dels casos similars (com el de les capses de cartró en aquesta mateixa fotografia) deu ser això, incivisme. Però puc assegurar que no ho és en el misteri de la bossa lila.
Avui he vist a una senyora gran, jo diria que al voltant dels 80 anys, que anava al container amb la bossa lila a la mà. L’he observat a distància i he comprovat que s’aturava una estoneta a la zona dels containers, potser esperant que algú l’ajudés. Ningú ho ha fet, i ha deixat la bossa allà al peu del contenidor, per la senzilla raó de que no podia obrir-lo, ja que es necessita una certa força per manipular el pedal, com jo mateixa he pogut comprovar un munt de vegades al llençar la meva pròpia brossa.
Quan ella ha marxat, m’he acostat i he llençat la bossa al container. Aquesta senyora m’ha fet pensar en les moltes dificultats en la vida quotidiana que ha d’afrontar la gent gran.
Fa pocs dies, el senyor Carlos San Juan presentava 600.000 signatures al Ministeri d’Hisenda per reclamar un tracte més digne pels jubilats per part dels bancs, que amb la constant digitalització dels seus serveis, els ha expulsat gairebé de poder controlar els seus estalvis. I així podríem pensar en molts exemples, per exemple, les andanes del tren, on de vegades la distància entre el vagó i l’andana és inhumana (ja ho veureu si un dia Renfe us fa baixar per canviar de tren a l’estació de Montcada-Bifurcació) o alguns models de cotxe, també molt alts. Tots arribarem a ser persones grans, així que estaria bé que les coses es pensessin amb una mirada una mica més llarga.
Joana Raja Rigall
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
