C. Aldana: “La gent s’imagina Cuba plena de color, però la que jo vaig veure era fosca”
Des de Cuba se’ns ven una illa plena de color i música enmig del Carib, on es pot ballar salsa a qualsevol carreró de L’Havana. Però la realitat que va veure Carmen Aldana va molt més enllà. Ella es va acostar a la gent més humil i va immortalitzar en imatges la seva vivència. El resultat de l’experiència és l’exposició ‘Somos Cuba’ que gràcies a AFOCER es pot veure fins el dia 30 a la Biblioteca
Revista de Ripollet: Què et va portar a viatjar a Cuba?
Carmen Aldana: Sincerament? Doncs al llarg de l’any vaig veure unes fotografies de Cuba que m’havien agradat molt. Jo quan vaig de vacances no faig el que podria fer qualsevol turista: anar a un ressort i quedar-se tancat en ell. A mi m’agrada moure’m com es mou la gent autòctona, parlar amb ells, barrejar-me… abans del viatge vaig estar en contacte amb cubans des d’aquí per organitzar-me el viatge. Quan vaig anar cap allà vam viure amb ells, ens vam moure amb els seus mitjans, sempre parlant amb ells… el viatge no era l’idíl·lic que surt als anuncis, era anar a descobrir Cuba.
RdR: Com eren aquestes fotos que et van animar a fer el viatge?
C.A: Aquelles fotos que vaig veure eren molt diferents de les que jo feia. No eren les típiques fotos plenes de color que tothom s’imagina de Cuba, sinó de la gent que viu a Cuba. De com ells se senten, viuen i com ho estan passant en el seu dia a dia.
RdR: Quina realitat viuen a Cuba?
C.A: La que jo vaig veure és una Cuba sòrdida. Realment és supervivència nua i crua. El que nosaltres considerem tan rutinari com anar a una botiga i comprar el que necessitem és gairebé impossible per a ells, no ho poden fer. Et trobes dues Cubes molt diferents. Per un costat tens la gent que viu ancorada en el passat, en la ‘Revolución’. Que són nostàlgics de tot allò que comporta i culpen als americans, els grans enemics, de la seva pobresa. Per l’altre costat hi ha gent que veu que la culpa de la pobresa del país no és culpa dels Estats Units, són molt crítics amb la realitat política que viuen allà. Quan vaig estar va coincidir que hi havia un bloqueig de combustible, vam fer més de 14 quilòmetres de cua per aconseguir benzina per anar d’una zona a una altra del país. Hi ha una dualitat molt gran entre els que creuen que els problemes del país són d’altres i els altres que s’adonen que el seu sistema polític està ancorat i que beneficia a molt pocs. Són gent que està situada en el poder des de fa molts anys i que són uns lladres amb les mans plenes mentre el poble mor de gana.
RdR: Com és la situació de la gent?
C.A: Quan parles amb la gent i t’ensenya la cartilla de racionament no t’ho pots explicar. Per exemple un taxista que mou a turistes guanya 150 euros fent un nombre exagerat d’hores, un infermer treballant les mateixes hores guanya dos euros i mig al mes. Quan t’expliquen que per un fill tenen mig litre de llet i una cuixa de pollastre per tot el mes no pots deixar de sorprendre’t. Això t’ho expliquen els qui estan fins als nassos de tot plegat.
RdR: Com és que hi ha gent tan fervent a un poder polític que els trepitja?
C.A: Són gent que tenen molt present la història de Cuba. A L’Havana vam fer una visita guiada per un senyor encantador que quan li vam ser crítics amb Camilo Cienfuegos i la revolució ens va respondre amb la visió de ‘som cubans i som orgullosos’. Al mig del camp ens vam trobar un senyor gran vestit amb un uniforme castrista destrossat que encara ens parlava de camarades.
RdR: En la descripció de l’exposició parles de què ‘volen ser un país normal’. Té a veure amb tot això?
C.A: Qualsevol persona té l’anhel de viure tranquil·lament en el seu país, on no passi gana o tingui la sensació d’estar segur. Nosaltres passejant pel Malecón teníem a la policia secreta darrere nostra per veure si parlàvem amb cubans. Tenir la sensació d’estar hores vigilats constantment, en tot allò que fas… Ells no ho volen, estan cansats que els utilitzin. És un país meravellós amb gent preciosa, però són presoners del seu propi país.
RdR: Per què dius presoners?
C.A: Perquè no poden sortir. Una de les coses que més em va impactar la vaig viure a L’Havana. La gent cada dia fa cua a l’ambaixada espanyola per demostrar que eren espanyols i així aconseguir els papers, que és l’única manera de poder sortir del país. I surten amb unes determinades condicions. Hi ha gent que ha sortit i no ha pogut tornar. Ells volen viure d’una manera normal, l’estat és omnipresent i destrueix als cubans, els té castigats.
RdR: Sembla un repte com a fotògrafa retratar aquesta realitat. Com ho vas fer?
C.A: Potser em repeteixo, però realment és parlar, asseure’t amb la gent d’allà, són molt xerraires. Per tant, no anar de turista. No t’has d’interessar només per la foto, t’has d’interessar per les seves coses. Totes les persones que surten a l’exposició són persones amb qui he parlat, tothom té una història per explicar. Si t’hi acostés, la gent no té problema per explicar-se, independentment del país on siguis.
RdR: Com comences al món de la fotografia?
C.A: L’any 2015 em vaig trencar un colze, mentre em recuperava vaig apuntar-me al curs de fotografia que feia AFOCER. Sempre m’havia agradat fer fotos, però no tenia ni idea de fer-ne. Gràcies al curs vaig adquirir més tècnica. A més, m’agrada molt viatjar i parlar amb la gent del país que visito, tafanejar i entrar en la cultura del país. A partir del curs vaig aprofitar per fer instantànies dels viatges que feia.
RdR: I com sorgeix la possibilitat d’exposar?
C.A: Quan vaig acabar el curs de fotografia d’AFOCER em vaig inscriure a l’entitat com a sòcia. Des de l’associació sempre intenten donar oportunitats a la gent que comencem. Com feia temps que feia fotos i a la gent li agradaven em van animar a fer una exposició. Aprofitant que anava a Cuba de viatge vaig pensar que seria la millor opció, sobretot perquè sóc una fanàtica de la fotografia sobre natura.
RdR: És curiós que totes les fotos estiguin en blanc i negre.
C.A: Fa un temps vaig llegir una frase del fotògraf Jordi Galderic que diu ‘si vols fotografiar la roba d’una persona, fotografiar-la en color; si allò que vols és fotografiar l’àni ma, fes-ho en blanc i negre’. Realment és així, una fotografia d’un paisatge no m’explica cap història. El blanc i negre et permet centrar-te molt en la història d’allò que retrates. Les mirades s’expliquen millor en blanc i negre. Una foto en color pot ser molt bonica, però per mi en blanc i negre retrates l’ànima i la història d’aquella persona, que és el que busco quan faig una foto. A més, aquesta exposició és una exposició de contrastos, la gent s’imagina Cuba amb festa i alegria, i és veritat que hi ha, però volia mostrar aquest contrast. Al final la Cuba que jo vaig veure era fosca. El més sorprenent és que tot i la mala vida que tenen se senten feliços de poder viure i, a més, de ser cubans.