Carles Tatché: ‘Com a entrenador, si perds has de fer-te el fort i dissimular encara que et costi’

Carles Tatché, entrenador del Club de Bàsquet Ripollet, té clar quin és el seu rol dins l’equip. Un entrenador és el que tira, el que marca la força i traça el camí. Per això, la forma de gestionar una derrota és sempre la positivitat. L’objectiu d’aquesta temporada ha sigut crear un equip composat gairebé al 100% per jugadors de casa. I, amb aquest equip, jugar i, si pot ser, guanyar. De moment, estan ben a prop del líder. 

RevistadeRipollet: Com va néixer la teva afició pel bàsquet? 
Carles Tatché: Imagino que deuria ser hereditària: el meu pare ja era jugador de bàsquet. Entre això i que jo vaig anar al col·legi Sant Gabriel, on l’esport número 1 és el bàsquet, m’he mogut sempre per aquest món.

RdR: El resultat que es veu a la pista deu ser difícil d’aconseguir. Hi ha molta feina al darrere?
C.T: Hi ha un lema que diu: “Com entrenes, jugues”, que me l’han inculcat alguns entrenadors que jo he tingut. El que tu no facis en un entrenament, no vulguis fer-ho en un partit, perquè tot s’ha d’entrenar. Com més entrenes més jugues i més qualitat vas adquirint. Quant més vegades tiris a cistella, més facilitat i mecànica agafaràs. Com més hores hi dediques més bo et fas. El secret és matar-hi hores, i amb il·lusió, perquè si no tens il·lusió no mataràs hores. Si t’agrada, no t’importarà matar-hi hores. Tot va lligat.
Nosaltres hi dediquem tres dies a la setmana, entre hora i quart i hora i mitja. Voldríem entrenar més, però tenim un handicap: només tenim una pista que no és polivalent, i som molts equips.

RdR: Què és per a tu el més dur de ser entrenador? 
C.T: El partit comunista idealment és perfecte: igualtat per a tots. A la vida real això és impossible, però si es pogués portar a la realitat seria perfecte. En el camp del bàsquet, el millor seria dividir el temps de forma igual per a tots els jugadors. Al bàsquet, a més, hi ha qui neix amb algunes facultats innates que un altre jugador no té, i a aquest últim li has de dedicar més temps. Tot això és difícil de coordinar, perquè t’agradaria que tothom estigués content, però és impossible fer-los contents a tots. La meva perfecció seria tindre un equip de 10-12 jugadors i que tots estiguessin contents, que és impossible. El que més greu em sap és que tots vénen i treballen, però que no puc ser equitatiu. Això és un esport, i es va a guanyar, fent el que faci falta: en algun partit et pot interessar més un defensor, i en un altre un atacant. I si s’ha de sacrificar un partit a algú, es sacrifica. Això el jugador ho ha d’entendre; ell ja sap que li pot passar.

RdR: S’ha d’anar a guanyar, però com es gestiona una derrota?
C.T: Allò ideal seria ser positiu, i que no passés res i tirar endavant, però tots som com som. A mi mateix m’emprenya perdre, i ho sento per a la meva família que a vegades ho paga. No sé perdre, i si ets un jugador no passa res, però com a entrenador has de fer-te el fort i intentar dissimular-ho encara que et costi, i animar l’equip. No pots lamentar-te. Si avui ha anat negre, demà ha de ser blanc, i si avui el nivell ha sigut de 4 demà ha de ser de 5. S’ha de ser positiu per tal d’arrossegar a tothom. L’entrenador és el que tira, el que marca el camí i el que marca la força. Per això ha de ser sempre positiu.

RdR: Quin és l’objectiu d’aquesta temporada? 
C.T: Nosaltres havíem estat, per exemple, a la Copa Catalunya. En aquestes competicions els jugadors cobraven alguna cosa, tot i que no professionalment. Abans també teníem espònsor, ara no. El nostre objectiu d’enguany és, per tant, fer un equip 100% de gent de casa, del poble, que sabem que juguen a bàsquet i que senten els colors, i no els hi costa diners desplaçar-se. Volem arribar on puguem amb la gent de Ripollet, així com també potenciar la cantera, de manera que a mida que vagin passant els anys, hi hagi gent al darrere que apreti.

RdR: Estàs satisfet amb el joc dels jugadors?
C.T: No puc estar content, perquè si estic content baixem a segona. L’any passat hi érem i vam pujar a primera. Ara estem a dues victòries del que va primer. Sempre has d’anar exigint més, i no val a dir que ens hem estancat. Jo sempre surto a guanyar i intento estar a dalt de tot. Sempre has de voler pujar un esglaó més.

RdR: Gerard Moreno té 37 anys i està al màxim nivell. Quin és el secret?
C.T: Ell és pivot, i és l’únic jugador que no és de casa. Nosaltres sabem que com a poble sempre hem tingut manca de gent alta. Hi ha una mitjana d’estatura i a partir d’una determinada alçada cada vegada hi ha menys persones. Per això sabíem que, si agafàvem algú, havia de ser gent alta. Aquest noi és bastant alt,
S’ha cuidat molt, i és llicenciat en INEF. Corre maratons, fa bicicleta, etc. Està molt ben cuidat, i malgrat la seva edat passa la mà a molts jugadors.

RdR: A Espanya històricament el futbol ha fet ombra al bàsquet. A Ripollet es reprodueix aquesta tendència?
C.T: Mai el bàsquet arribarà a posar-se al nivell del futbol. Això no obstant, a Ripollet crec que l’afició de futbol i de bàsquet ha anat sempre molt parella. Ripollet, d’entre els municipis del voltant, és on ha calat més el bàsquet i on ha aconseguit més èxits.
A més, tenim una escola, el Sant Gabriel, que va traient i traient nous jugadors.

RdR: La labor d’aquesta escola, per tant, és essencial.
C.T: Sí. Això és bàsic. Nosaltres estem molt agraïts al Sant Gabriel, que és una mena de viver de jugadors.

Currículum esportiu
“Tota la vida he fet de jugador a Ripollet”, comenta Carles Tatché, mentre explica la seva trajectòria en el món del bàsquet. Com ell ja ha explicat a l’entrevista, va aficionar-se a aquest esport gràcies al col·legi Sant Gabriel i a la tradició familiar. Tota la vida ha jugat al poble, excepte en tres ocasions. L’any del servei militar va jugar a un equip de Tenerife. També va estar jugant 3 anys a Sant Menat i, finalment, abans de retirar-se, va jugar un any a un equip de Sant Cugat que s’anomenava Penya Barcelonista de Sant Cugat.
Va esdevenir entrenador de forma natural. En els seus darrers anys com a jugador, ja va anar combinant ambdues activitats. “Vaig pensar que no s’hauria d’acabar tot només perquè se m’hagués acabat això de practicar el bàsquet. Volia seguir vinculat a aquest esport”.