Carlos Roguera: ‘A la final vaig sortir pitant i a la última volta vaig patir per seguir en el primer lloc’
L’atleta ripolletenc Carlos Roguera ha aconseguit la medalla d’or al Campionat d’Espanya Junior en Pista Coberta, celebrat el 7 i 8 de març a València. Roguera pertany a Ripollet Unió Atlètica i, prèviament, havia guanyat el Campionat de Catalunya. Actualment ja té noves metes en ment: quedar com a mínim medallista en el Campionat d’Espanya a l’aire lliure, i superar la seva marca personal: 1:53:18. Amb aquests resultats, l’atleta s’està plantejant com combinar els estudis amb l’atletisme.
RevistadeRipollet: Moltes felicitats, campió! Quan et vas iniciar en el món de l’atletisme?
Carlos Roguera: Gràcies. Doncs jo anava sovint a veure el meu germà entrenar, que també feia atletisme. Quan vaig tenir cinc anys també vaig començar a practicar-lo. Llavors no hi havia una escola per a nens petits, així que entrenava amb el grup dels grans. En Tassio, el meu actual entrenador, m’adaptava una mica els entrenaments.
RdR: Ja t’imaginaves llavors que algun dia series campió?
C.R: La veritat és que no. El meu germà va aconseguir ser tercer d’Espanya en la mateixa prova de 800m a pista coberta. Sempre pensava que estaria bé arribar on va arribar ell, i si podia ser superar-lo. Això no obstant, no pensava que seria capaç de fer-ho.
RdR: Què vas sentir quan vas pujar al podi?
C.R: Em vaig posar molt content. Havia parlat amb molta gent de què faria si algun cop arribava a ser campió. Qan vaig aconseguir-ho, però, no vaig fer res del que havia dit: simplement només podia mirar el meu entrenador i dir-li que ho havíem aconseguit. Al dia següent ja ens vam posar a treballar de cara a l’estiu.
RdR: Ja teniu, doncs, un nou objectiu?
C.R: Sí, estaria bé competir amb l’equip internacional d’Espanya. La marca que la Federació Espanyola et demana ha de ser per sota d’1:50 a l’aire lliure, així com quedar campió o subcampió d’Espanya. L’objectiu que ens proposem és, però, millorar la meva marca. El que demana la federació és complicat. Si, a més, aconseguim una medalla al Campionat d’Espanya ja seria una temporada rodona.
RdR: Aquesta temporada és la millor que has fet. A què es deu?
C.R: No hem canviat res en la forma d’entrenar. Primer entrenàvem una mica més llarg, mentre que l’estiu passat vam entrenar més per sota, a més velocitat. Aquest any, havent entrenat per sobre i per sota la temporada passada, ens hem centrat en els 800m, i ha sortit l’objectiu que buscàvem: una bona marca.
RdR: Ha sigut dur arribar a la final? La semifinal va ser complicada.
C.R: Tothom va patir moltíssim. La semifinal va ser difícil per dos motius. En primer lloc, em vaig fer un massatge molt tard: els massatges van bé, però si es fan no massa a prop de la cursa, ja que relaxen en excés. Pensava que a mi no em passaria res, però a la cursa sentia que les cames em pesaven.
Per altra banda, en haver aconseguit feia poc la millor marca, un nou rècord, en teoria havia de guanyar la semifinal sense problemes. Vaig començar tranquil, darrere del grup, però sempre que intentava avançar les cames no em funcionaven. A l’última volta els atletes em treien 20m com a mínim. Vaig haver de canviar el xip i vaig començar a córrer. A la primera corba ja vaig avançar el primer grup, i només em quedaven el primer i el segon per avançar. Sentia que volava. Finalment, però, no vaig atrapar-los. Sabia, però, que si quedava molt a prop d’ells, i feia una de les voltes més ràpides, passaria a la final igualment. Per temps, van passar les marques 1:55:01, 1:55:02 i 1:55:03. La meva marca va ser la 3. El meu entrenador quasi em mata.
RdR: A la final vas plantejar-te la cursa d’una altra forma?
C.R: Sí. Vaig sortir pitant i em vaig posar primer de seguida. A l’última volta vaig patir força amb els canvis de l’Axel Vives. Els dos tenim un bon final, però el vaig aconseguir aguantar. Tot i que jo era el favorit, personalment el considerava a ell el favorit: havia quedat medallista en edicions anteriors.
RdR: Teniu ganes de tenir ja una pista pròpia? Les obres al Poliesportiu sembla que no acaben.
C.R: Oi tant. Tot i que serà una pista de 200m, ja tenim ganes de tenir la nostra pista. Ens agradaria que fos de 400m, però ja ens adaptarem. Sempre havíem viscut amb una pista de 250. Ara entrenem pràcticament cada dia. Tres dies als Pinetons i dos dies a Sabadell, fent sèries llargues i intervals a un ritme ràpid. Alguns diumenges marxo a Collserola. El més pesat són els desplaçaments.
RdR: Com és combinar estudis i esport?
C.R: Has de ser disciplinat. Jo arribo a casa, dino, descanso una mica i em poso a fer deures i a estudiar. A la tarda marxo a entrenar. Quan torno, sobre les 9, sopo i em poso a estudiar de nou. És una rutina a la que t’has d’acostumar. Això no obstant, els dies que faig series arribo fet pols, i si m’estiro una mica al llit em costa aixecar-me i posar-me a estudiar…
RdR: Et planteges l’atletisme com una professió?
C.R: M’agradaria, però sé que és molt difícil. Per una banda hi ha molts atletes que ens plantegem que podríem dedicar-nos-hi. Així mateix, també necessites algú que et patrocini. Per últim, si apostés exclusivament per l’atletisme i deixés els estudis, això no significaria que aconseguís dedicar-m’hi professionalment. Si no ho aconseguís, hauria deixat els estudis i no tindria formació. M’ho he de rumiar bé, però potser marxo als Estats Units: allà pots combinar-te molt bé l’estudi i l’esport. Ho hauria d’acabar de parlar, així mateix, amb el meu entrenador.
Germans atletes
El germà d’en Carlos, l’Iván Roguera, també era atleta. Va començar de petit i va aconseguir quedar en segona i tercera posició vàries vegades al Campionat d’Espanya. Això no obstant, l’Iván tenia clar que volia ser arquitecte i, després d’intentar combinar l’esport i l’estudi el primer any de carrera, va haver de donar prioritat a l’arquitectura. Avui en dia es troba a Brasil acabant els estudis, però sempre que ha pogut ha ajudat al Carlos en els seus entrenaments. “Quan va veure la meva cursa es va emocionar”, comenta el Carlos.
El Ripollet Unió Atlètica té una taula de rècords al club. Fins fa poc l’Iván Roguera es mantenia imbatible en els 400 i els 800m, però ara el seu germà l’ha superat. “Sempre em diu, en broma, que ja em podria haver dedicat a abatre un altre rècord, com el dels 1500m”.
.
.