Carmen Chaguaceda: “Escrivint he recuperat la veu que m’havien tret i vull que se m’escolti”
‘Demasiadas canciones que suenan a ti’ és el primer llibre de Carmen Chaguaceda, un recull de 94 textos de prosa poètica amb una alta càrrega emocional, que transmetren i que reflexionen “sobre la vida mateixa”, “sobre els bons moments i els que no ho són tant”. Creacions que funcionen soles i que llegides en conjunt esdevenen el crit d’una veu potent i un torrent d’emocions, de moments, de vivències i d’afirmacions que transmeten veritat amb imatges metafòriques i algunes il·lustracions
Revista de Ripollet: Què és ‘Demasiadas canciones que suenan a ti‘?
Carmen Chaguaceda: El títol té a veure amb la forma que tinc d’escriure o expressar els meus sentiments. Si em treus els auriculars amb la música, no puc escriure ni una coma. Per a mi està molt relacionada la música i l’escriptura. De fet, recomano que els lectors que ho vulguin el llegeixin escoltant una llista de reproducció que tinc, així poden escoltar les cançons que em van inspirar. Trobo que la música ajuda a qui llegeix a teletransportar-se al lloc o el sentiment del que parlo.
RdR: Quina música hi ha en aquesta llista?
C.C: De tot una mica, cançons de Coldplay i també altres dels anys vuitanta, per influència dels meus pares. Sobretot temes tranquils, que transmeten pau, bones vibracions, però vaja això des dels meus gustos, és clar.
RdR: Té un estil molt evocador i que transmet molt.
C.C.: Sempre he estat una persona bastant reservada i escriure ha estat una via d’escapament per manifestar tot allò que em costava verbalitzar. Trobo que la prosa poètica et permet despertar sentiments, m’agrada dir-li empatia literària. És a dir, pot haver una composició sobre un estiu, a la platja, amb vent i el que busco és transmetre aquest sentiment d’enyorança.
RdR: Trobem també algunes creacions dures, que colpegen.
C.C.: Perquè els sentiments comunament ‘bons’ són acceptats però els que no ho son tant, els que impliquen dolor també cal aprovar-los. Al llibre hi ha composicions poètiques, algunes fictícies, i altres que no ho són i m’agrada que cada lector ho interpreti a la seva manera. De fet, quan llegeixes el llibre estàs llegint els meus valors, les meves creences, els meus desamors, les alegries, el dolor… però m’agrada l’ús de la metàfora i així deixo espai a la interpretació del lector.
RdR: Abans et referies al fet d’escriure com a forma d’expressió, però quan i per què decideixes anar més enllà i publicar els teus escrits?
C.C.: Va ser la meva germana bessona qui em va animar a fer-ho. Ella és molt diferent a mi, molt més extravertida i és la que em dona l’impuls, sempre ha estat el meu trampolí. Vaig veure que s’emocionava en llegir els meus escrits, és a l’única persona a qui li permetia llegir-los i em vaig adonar que potser sí transmetien. Malauradament soc víctima de violència de gènere i em trobava en un moment d’impàs, en el pou, i ella em va dir que o ho publicava jo o ho feia ella. Així que vaig pensar que com m’ho havien tret tot, no tenia res a perdre. Que seria bo obrir-me i tornar a recuperar la identitat de la Carmen a qui havien trencat. Però el procés de recuperació no és fàcil, es va complicar i vaig deixar aparcat el llibre. I no va ser fins temps després quan li vaig regalar un a l’Alba, la meva psicòloga del SIAD (Servei d’Informació i Atenció a les Dones), i a les meves companyes de teràpia que vaig decidir tornar a moure’l amb la intenció que si pot ajudar a algú ho faci. A elles els hi va agradar, de fet, li vaig portar 50 al SIAD i li vaig dir que li donessin a totes les dones a qui els hi pugui anar bé.
RdR: Com és aquesta nova Carmen?
C.C.: Valenta. Vull ser capaç d’expressar el que penso, no només a través de l’escriptura sinó també parlant. Parlar amb naturalitat i sense aquest sentiment de culpa que massa vegades tenim. El llibre és bàsicament la vida mateixa i tracta temes que sovint són tabús, que poden resultar incòmodes i vull trencar amb això. He recuperat la veu i vull que se m’escolti, que se m’escolti per a poder ajudar perquè som víctimes però se’ns ha de tractar amb normalitat, sense una compassió que ens infantilitza, no va ser culpa meva.
RdR: Segueixes escrivint?
C.C.: Vaig estar un temps sense escriure però ara una cosina em va demanar ajuda. Volia que l’ajudés amb un treball de l’institut sobre salut mental. Jo pateixo estrès postraumàtic i depressió i li vaig escriure un text sobre les cariàtides, les columnes dels temples grecs amb forma de dona, per expressar que una sola no pot sostenir un pes massa pesat. Que cal demanar ajuda, jo vaig estar mesos sense deixar-me ajudar i el pes que intentava aguantar m’anava fent miques. Arran d’aquest text un dia en la teràpia del SIAD vaig tenir la idea de fer un altre llibre sobre nosaltres. Perquè allà cadascuna té una història diferent. I m’agradaria fer-ho, com en el cas de les cariàtides, de forma metafòrica no per romantitzar-ho sinó per arribar a transmetre encara millor el que sentim. Vaig publicar l’altre llibre en el meu moment més fotut i vull escriure ara des de la perspectiva que estic pujant, que estic bé i em sento preparada per expressar el que sento.
RdR: El dia 14, i dins el programa del 8M, presentaràs ‘Canciones que suenan a ti’ a la Biblioteca. Què esperes trobar-te?
C.C.: Estima, molta estima i els somriures de totes les persones boniques que m’han estat donant suport. I si el meu llibre els hi ajuda, en certa mesura, a plorar que ho facin o a somriure, a reflexionar… jo ja em dono per satisfeta.
RdR: Has parlat molt del SIAD. Què significa per a tu aquest servei?
C.C.: Per a mi el SIAD és la meva segona llar. És casa, és refugi, és salvació i entre totes, cadascuna amb la seva història, ens donem suport mutu. Ens brindem esperança i compartim avenços i bones notícies. Els somriures que provenen de persones a qui han destruït de manera cruel són els més bonics. Pot sonar molt fort però jo vaig sentir que em moria, que m’havien tret la identitat, que no tenia veu i gràcies al SIAD he trobat una nova versió de mi mateixa.
