Carol García: ‘Després de 2 anys fent de mestra, vaig haver de triar entre l’escola o l’òpera’

Diuen que ningú és profeta a la seva terra. Carol García és una mezzosoprano que s’ha format a l’Acadèmia de l’Òpera Nacional de París i ha quedat finalista en diversos concursos de gran rellevància, com la competició Francisco Viñas, el Paris Opera Competition, a França, o el Operalia de Los Ángeles.
Ara, després d’haver triomfat a l’estranger, sembla ser que té dues oportunitats de brillar per fi al nostre país. Abans, però, l’espera Trieste i l’òpera Werther, del compositor francès Massenet. Carol encarnarà Charlotte, un rol fetitxe per tota mezzo.

RevistadeRipollet: Carol, tens un dies de descans abans de posar-te en marxa?
CarolGarcía: Jo no en diria descansar! He d’estudiar com una bèstia ara per al proper projecte a Trieste. És la primera vegada que cantaré a Itàlia, i s’ha de fer bé.
Aquest mes és d’estudi. Normalment, el temps que tinc entre producció i producció és per preparar el que cantaré després. Per tant, vacances i relaxar-me la veritat és que poc. Fa anys que no sé què és anar-me de vacances diria. 

RdR: Ser mezzosoprano t’exigeix molts sacrificis?
C.G: Diria que la professió de cantant en sí és sacrificada, sobretot a causa de la inestabilitat que té. Jo almenys he d’estar apunt sempre per si em truquen, i no puc estar dues setmanes sense cantar o estudiar, ja que et poden trucar en qualsevol moment. Has d’estar sempre disposada.

RdR: Déu ni do… Ara te’n vas a Trieste?
C.G: Sí, a interpretar el rol de mezzo Charlotte de l’òpera Werther, de Massenet. És un rol fetitxe per qualsevol mezzo; una mica com Carmen, un rol que totes volem fer. Jo no tenia pensat fer aquest rol fins d’aquí un temps, ja que el personatge és una noia jove. Normalment, però, sempre posen a una veu més madura.
Quan m’ho van proposar vaig mirar una mica la partitura, el personatge i vaig veure l’orquestració que tenia i, tot i que té moments més dramàtics, crec que ho puc fer. De fet, ho vaig començar a estudiar i em vaig sentir força còmoda.

RdR: El paper, doncs, s’adequa a la teva tessitura?
C.G: Ara toca treballar i veure en quins moments s’ha de donar més dramatisme i veure com fer bé les dinàmiques per no cansar-me fent el rol. També toca treballar-ho amb l’orquestra, els pianistes i el director que ho dirigirà.

RdR: Actualment tots els rols que desenvolupes són de mezzo?
C.G: Sí. Tot i que jo tinc facilitat per l’agut, de manera que vaig començar com a soprano. A més, quan tenia 20 anys, tenia una veu molt més clara, menys feta, i el color de veu era de soprano. Això no obstant, moltes àrees de soprano que per tessitura jo hauria de poder cantar, em cansaven molt. I, de fet, no enteníem perquè em cansava tant si estaven dins les notes que jo podia fer vocalitzant.
Amb la meva professora, Francesca Roig, vam començar a mirar altres tipus de repertoris, més centrals, sense ignorar els aguts. Així va ser com vaig acabar entrant en un repertori més de mezzo.

RdR: En quin moment la teva carrera va donar un salt qualitatiu important?
C.G: Vaig estar fent algunes funcions per a un públic infantil i familiar al Liceu i a Tenerife, però el canvi va venir quan em vaig presentar al concurs Francisco Viñas, on vaig actuar davant de director de diversos teatres importants. Em van acabar agafant a l’Acadèmia de l’Òpera de París, i per això em vaig poder formar. A partir de llavors vaig començar amb petits rols a l’òpera, i poc a poc em van anar sortint altres rols, inclús als Estats Units.

RdR: Els premis i reconeixements són molt importants en òpera?
C.G: Són importants els premis, però també ho és qui et trobes al jurat i qui està de públic, ja que hi ha gent influent que pot parlar de tu. Recordo que l’any 2010 vaig fer un concurs a París que també em va ajudar molt; no vaig guanyar res, però hi havia una persona que li va parlar de mi a una productora de Viena, i em van acabar donant un rol força principal a una superproducció amb cantants molt coneguts, de música barroca, que és la que més m’agrada. Per altra banda, no sempre t’apareixen nous camins. Al concurs Operalia, a Los Ángeles, no em va aportar res, tot i ser l’única espanyola que va arribar a la final de la meva categoria, junt amb un tenor de la categoria de sarsuela.

RdR: Sembla ser que t’acullen molt bé a l’estranger. T’agradaria tenir més oportunitats aquí?
C.G: Ja ho diuen que ningú és profeta a la seva terra. A l’estranger m’han contractat sense ni tan sols conèixer-me ni fer-me una audició, simplement perquè han escoltat el material que el meu agent ha enviat. Aquí, en canvi, al Liceu o al Teatro Real, m’han escoltat 4 o 5 vegades i em donen rols que jo ja feia sis anys enrere en la meva carrera.

RdR: La tendència es comença a revertir?
C.G: Sembla. Aquest any pròxim faré a Espanya un parell de produccions. Ara a Las Palmas faré un rol de noi per primera vegada, a l’òpera Le portrait de Manon de Massenet. A Palma de Mallorca faré de Rosina al Barbero de Sevilla, un paper que de moment sembla que faig un cop l’any.

RdR: En un futur, quins rols dins la música barroca t’agradaria interpretar? 
C.G: Crec que no te’n podria dir només un (riu). M’agradaria tenir un rol a Ariodante, del compositor Händel. També m’agradaria molt fer el rol masculí de Cesto, a l’òpera Julio César també de Händel.

.

Una carrera musical que neix a Ripollet
Quan el seu professor de música del col·legi Sant Gabriel, el germà Jenaro, li va proposar unir-se a la Societat Coral El Vallès, poc s’imaginava Carol García que algun dia seria cantant d’òpera. Després d’aprendre durant més de 10 anys amb l’entitat ripolletenca, va fer els primers solos a la coral Camerata de Sant Cugat. Allà va ser precisament on la van animar a dedicar-se professionalment al cant, i va començar a fer classes privades amb Francesca Roig.
Simultàniament al cant, va fer un any de filologia anglesa i després va decantar-se cap al magisteri musical. “Després d’exercir durant dos anys de mestra, vaig haver de triar entre els nens i l’escola o tirar-me a la piscina”, explica García.“El camí que he triat és dur i inestable, però el prefereixo mil vegades”, sentencia.

.

.