Col·lectiu Popular l’Aresta: “És una llàstima que no poguem fer Cap d’Any per sentir-nos escoltats”
El 2019 va ser l’últim any que el col•lectiu l’Aresta va organitzar festa popular per Cap d’Any. L’entitat havia aconseguit fer una festa per a tot el poble, un èxit. Les restriccions per la pandèmia van evitar que es pogués celebrar al 2020. Inclús l’any passat es va començar a preparar, però es va acabar tombant. Enguany s’esperava que retornés la festa, s’esperava amb candeletes. El dimarts 6 van comunicar que no se celebraria.
Revista de Ripollet: No es pot fer Cap d’Any. Cal posar context, en quin punt us trobeu?
Col·lectiu Aresta: Una mica més de dos anys enrere vam endur-nos un cop molt dur, com la majoria d’entitats. Durant la pandèmia se’ns va parar tant l’activitat com el flux de gent que entrava a l’entitat i, això, és molt important per entendre tot el que ha passat. Vam intentar arrencar moltes vegades, però sempre hi havia una mesura que ens superava tant a nosaltres com als estaments més grans i ens impedia fer l’activitat. L’única opció era fer coses molt pautades que no acabaven de motivar al col·lectiu.
RdR: Com afectava aquesta situació als integrants?
C.A: Era molt dur. La mitjana de temps a l’entitat és un any i mig, organitzar esdeveniments és dur i treu molt temps. Ara som tres i algun de nosaltres supera els tres anys dins l’entitat. Però en aquell moment, no fer activitats en carregava molt més. Al final, l’Aresta va néixer per oferir espais alternatius de cultura, reivindicació i oci. I encara pitjor va ser començar a organitzar un gran esdeveniment com és el Cap d’Any anterior i que tota la feina hagi d’anar a la brossa perquè repunten els casos. Així, la gent es va cremar i hem acabat amb tres integrants.
RdR: Tres és poca gent, no?
C.A: Per les grans activitats com Cap d’Any o La Prèvia de Festa Major sí, es necessiten moltes mans. Però una de les tres persones actuals feia poc que havia entrat, encara ens vèiem amb una mica de força i ens vam replantejar canviar el tipus d’activitats abans que tancar l’entitat. Provar coses que ens apropin a la gent, ens motivin i tinguem capacitat de fer.
RdR: Aquesta filosofia ha funcionat?
C.A: No com ens hauria agradat. Durant aquest últim any ens hem proposat algunes activitats que no s’han pogut portar a terme. Per una banda, som pocs i això complica les coses, i per l’altra, per part de les institucions el procés ha sigut molt més dur i carregós del que esperàvem. La sensació que se’ns va quedar és que per una activitat gran, que interessa que es faci, no ens posaven aquests problemes. Hem tingut la sensació que interessem perquè omplim de vida al poble en dates assenyalades, però si sortíem d’aquells dies assenyalats, tot costava en excés.
RdR: Com era la burocràcia per aquestes activitats que volíeu fer?
C.A: Presentàvem la instància i trigaven una setmana a contestar-la. La resposta sempre anava de bracet d’un: ‘Això no ho podeu fer així’. Preguntàvem com s’havia de fer i la resposta trigava una setmana més. Tot era molt lent fins que arribava el dia que ens havíem proposat i no es podia fer.
RdR: Quin tipus d’activitats us havíeu plantejat?
C.A: Per exemple, vam plantejar uns vermuts musicals de manera periòdica, potser cada dos o tres diumenges. La idea era fer vermuts temàtics, convidaríem a artistes que fessin un estil semblant i acostar música en directe i un espai d’oci a la gent. El primer volíem que fos jamaicà. Va ser impossible fer una primera edició perquè vam demanar una primera ubicació i ens la van denegar, en el cas de la segona també… una setmana abans de la data fixada encara no teníem el permís i, això, crema molt. Pots estar gairebé dos mesos intentant moure-ho perquè al final no es pugui fer. La sensació amb la qual ens quedàvem és que per una activitat així ningú es movia, i per una de més gran com Sant Joan tot anava molt més ràpid.
RdR: Hi ha altres entitats que fan activitats que no són dies assenyalats i s’acaben fent. Per què les vostres no?
C.A: Crèiem que aquí depèn molt la quantitat de gent que participa dins de l’entitat, com més mans tens més fàcil és organitzar-les. Tot i que algunes no estiguin molt implicades, sempre tens algú que t’ajuda. Sense gent és difícil tenir la força que necessitem per tirar endavant esdeveniments. Cal trucar a grups, a empreses de subministraments, a tècnics, a artistes o grups de música… I això sense comptar altres tasques i que, a més, estudiem o treballem. Hem fet coses a petita escala, com el concert i la taula per Palestina, però són activitats més senzilles de realitzar: sense barres, sense assistència de protecció civil, policia… És molt important fer aquest tipus d’actes, però nosaltres com a entitat no rebem cap mena de subvenció, per això necessitem fer activitats amb barra. Tot això fa més mal quan fa tant temps que no podem organitzar una amb condicions. Per tant, si sumem tota la feina, la poca gent que podem fer-la i que ens trobem tantes traves, ens quedem sense les forces per organitzar esdeveniments.
RdR: Així s’entén que la burocràcia es fa més feixuga si sou pocs.
C.A: Això mateix. Si fóssim més potser un podria encarregar-se únicament d’estar pendent de la instància i anar darrere, potser un altre d’altres contactes i així amb totes les tasques que s’han de fer, que no són poques. Ara queden condensades en tres persones, així és més fàcil cremar-se i més quan tot ho fas de forma voluntària.
RdR: La festa de Cap d’Any ja s’havia anunciat al programa d’actes?
C.A: L’ajuntament tenia les seves dates i nosaltres no vam voler donar una resposta clara fins que estiguéssim ben segures. Vam meditar-ho molt abans de fer el pas. A part, primer vam fer el comunicat per al veïnat i després vam donar resposta a l’ajuntament. No ens hem pogut coordinar com tocaria.
RdR: Quan vau avisar a l’ajuntament que no podíeu fer el Cap d’Any, quina resposta us van donar?
C.A: La veritat que ha sigut bastant bona. L’alcalde es va dirigir a nosaltres amb un missatge des del seu compte personal i amb una voluntat molt gran de reunir-se amb tots tres. Tanta ha sigut aquesta voluntat que es va reunir un dia festiu tenint en compte que per qüestió d’horaris nosaltres no podíem. El dijous ens vam trobar i, la veritat, és que ara ens sentim escoltades. Han pogut veure la importància que li donem a aquesta festa i, per altra banda, la llàstima de no fer Cap d’Any perquè ens escoltin. La resposta de l’ajuntament ha sigut molt correcta.
RdR: Hi ha alguna solució a la situació?
C.A: Cap d’Any és molt difícil fer-ho de totes maneres. Però hem arribat a acords que ens ajuden a continuar amb la nostra feina, hem arribat a acords que alguns d’ells ja hem vist que s’han complert. Veurem com avança tot, però crèiem que l’activitat de l’Aresta sí que podrà continuar.