Cristina Egea: ‘Si alguna cosa té la música és que t’omple l’ànima, però no t’emplena les butxaques’
La ripolletenca Cristina Egea és la vocalista del grup musical G de Gato i actualment viu a La Floresta. Allà gaudeix d’una vida diferent a la que molts estem acostumats. La seva filosofia és la de l’intercanvi, una forma de fer amb la qual va entrar en contacte durant la seva estada a una monja d’una ermita de Siurana. Aquesta, i moltes altres experiències, són les que ens ha explicat la Cristina en aquesta entrevista.
RevistadeRipollet: Cristina, quan vas arribar a La Floresta?
Cristina Egea: Vaig arribar-hi fa quasi 6 anys, de casualitat, mentre buscava una casa. El lloc em va encantar. És tot bosc! M’han acollit molt bé, i inclús l’any passat em van trucar per a que participéssim com a G de Gato al Festival Floresta Encanta. Van ser 14 hores de música de 14 grups de música locals. Aquí a La Floresta hi ha molts artistes.
RdR: Quin estil de música toqueu?
C.E: La veritat és que és una fusió del que surt. Jo realment no he donat mai una classe de música en la meva vida.
RdR: Déu ni do! Tu mateixa t’encarregues de la composició de les cançons?
C.E: Sí, totes les cançons són meves, i tracten sobre vivències reals: tot el que canto són coses de la meva vida.
Tot va començar quan uns estrangers em van regalar una guitarra a la platja. A partir de llavors em vaig posar a composar, amb 25 anys. Mai havia composat i no he fet mai cap classe de música ni de cant, però era posar els dits a la guitarra i fer un acord. Al principi recordo que posava els dits i, potser, per formar l’acord complet em faltava un dit, però ja sonava bé. Així composava i composo cançons. Per a mi és pura màgia, fins i tot ploro quan composo!
RdR: T’agradaria tocar a Ripollet?
C.E: Oi tant! Em faria molta il·lusió. Tot i que hauria de mirar-ho; estic molt incrustada aquí a la muntanya. A Ripollet, però, hi vaig bastant. Pensa que hi tinc la família i la mare. En realitat, portem molt temps a Ripollet. Els meus avis van emigrar a Terrassa primer, i després de seguida van traslladar-se a Ripollet. Ell va ser el primer de posar una ocelleria a Ripollet: l’ocelleria Estrella.
RdR: Teniu previst algun concert?
C.E: Ara mateix estem buscant un altre guitarrista, ja que el que teníem ha trobat feina. El que té la música és que t’omple l’ànima, però et deixa buides les butxaques. Jo he anat inclús a fer terrasses, i et pots acabar guanyant la vida, però és difícil.
Igualment, jo visc amb molts pocs diners. Els diners que utilitzo són per pagar l’escola de la meva filla, i poc més. No gasto molt. El just, per menjar. I em busco bastant bé la vida, amb el meu hort.
Hi ha un sistema de vida que no és tan monetari, que és més d’intercanvis. Aquí, a La Floresta, hi ha molt bon clima per a que hi hagi aquesta cultura d’intercanvi.
RdR: Tu practiques aquesta cultura?
C.E: Sí. Jo per exemple, intercanvio els excrements dels meus burros pel cereal restant de l’elaboració de cervesa. Qui em va iniciar en l’intercanvi, però, va ser una monja de Siurana. Jo em vaig traslladar a una ermita perduda per la muntanya per ajudar-la i cuidar-la. Em va ensenyar tot el que sé sobre medicina natural i geoteràpia, i a part em deia que agafés els ous de les gallines i anés al poble a intercanviar-los per carn, llet i d’altres productes. Tenint gallines, es podia tenir de tot.
Sens dubte, aquesta experiència a Siurana va ser una de les dues experiències més místiques de la meva vida.
RdR: Quina és la segona?
C.E: Quan vaig fer el Camí Català, una part del Camí de Sant Jaume que va de Sant Cugat fins a Saragossa, per portar els meus burros fins a casa meva.
Es veu que provenien d’un centre de burroteràpies, però que amb la crisi va tancar. Els van fer fora, sense finiquito ni res (riu)! Jo vaig anar-los a buscar expressament a Saragossa, i la veritat és que estic molt contenta de tenir-los amb mi. Al principi en volia un, però vaig veure que els dos eren com germans. A més, són animals de manada.
RdR: Per què vas decidir anar-los a buscar a Saragossa?
C.E: Tot va ser perquè un dia vaig ficar-me a Internet i vaig veure que estaven buscant algú que es quedés amb els burros. El tracte era que qui se’ls quedés havia de comprar també la carreta.
Jo realment no m’havia plantejat mai tenir un cavall, ni un burro ni res semblant. L’única relació que tinc amb els burros, és de fet, un conte gegant que estic creant amb materials reciclats. Porto 6 anys creant-lo, i estic fent que els personatges surtin de les pàgines quan les obres.
El conte explica la història d’un burro i d’en Joan, un mercader. Un dia que tornaven de fer comerç, el burro tenia molta set. Llavors veu un bassal i va cap a ell. En aquell moment, hi veu la lluna reflectida. Tot seguit fa un glop molt gran i es pensa que s’ha empassat la lluna. A més, al cel tampoc hi és, perquè ara un núvol la tapa.
El Joan, llavors, hi va tot espantat, i comença a exclamar que el seu burro s’ha begut la lluna i que ara al poble tots els coneixeran com els roba-llunes.
RdR: No ets només cantant, sinó escriptora també, doncs.
C.E: Bé, jo crec que tot va començar a Ripollet. A l’Institut Palau Ausit vaig guanyar el primer premi de poesia. Jo sempre escric, sempre m’ha agradat. Encara recordo com em van venir a buscar al pati per dir-me que havia guanyat el premi i que l’anés a recollir. Em van donar un xec de 3.000 pessetes!
Dos ases i el Camí Català
El camí de tornada de Saragossa fins a Sant Cugat pel Camí Català va ser tota una experiència, portant els burros fins a La Floresta. “A cada poble he conegut a algú especial, i de cada poble me’n guardo un cor”, explica la Cristina.
Entre les vàries vivències, també relata com tots els nens dels pobles la venien a rebre corrents. Ella, a canvi que ells fessin un dibuix, els donava una volta amb la carreta. “Ara tinc dibuixos dels nens de tots els pobles per on vaig passar”.
Ja a Igualada, mentre descansava en un parc, dos nois homosexuals que passejaven el gos van emocionar-se de veure els burros, i van acabar baixant el sopar per a que tots plegats sopessin junts. “Va ser molt màgic, jo crec que aquell dia mai se’ls oblidarà”!
.
.